Tuesday, October 31, 2006

López Crespí: per a la recuperació de la memòria històrica de la transició


Memòria de la transició

Per Miquel López Crespí, escriptor


Amb la recent publicació de l'obra de teatre Carrer de Blanquerna es tanca, crec que definitivament, el cicle iniciat a mitjans dels vuitanta, quan vaig començar a escriure la trilogia conformada per aquest llibre i per Acte únic (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2000) i Els anys del desig més ardent (Ciutat de Mallorca, Universitat de les Illes Balears, 2004). Les tres obres fan referència a la mal anomenada transició, en realitat una nova restauració, la restauració borbònica feta seguint els plans del general Franco. El pacte entre l'esquerra nominal i els franquistes reciclats va significar una convalidació "democràtica" de certs aspectes essencials del franquisme. N'he parlat extensament en el llibre No era això: memòria política de la transició, editat per Edicions El Jonc l'any 2001.
Recordem que els eixos bàsics del pacte de 1978 van ser garantir "la sagrada unidad de España", l'economia de mercat, és a dir, la propietat privada sobre els mitjans de producció, i la monarquia. L'acceptació, per part de la burgesia espanyola, a la qual havia anat tan bé amb el franquisme, de la legalització dels partits que acceptaven aquests punts, una vegada criminalitzada l'esquerra revolucionària, eren imprescindibles per aturar l'autoorganització popular de mitjans dels setanta. Es tractava d'aturar el procés d'empenta republicana, independentista i d'enfortiment de les experiències unitàries, consellistes i de democràcia directa, de les quals s'havia dotat el moviment obrer i popular. Era imprescindible per al capitalisme espanyol, primer neutralitzar i després destruir aquest tipus de lluites i d'organització per a poder iniciar una nova etapa política que li garantís la supervivència i perpetuació. La restauració de la monarquia, amb el suport total de l'esquerra nominal, només tenia aquest objectiu.
Per tal d'acabar amb el protagonisme del consellisme i les experiències d'unitat obrera i popular semblants a les de Gasteiz l'any 1976, per posar un exemple, era imprescindible la legalització i enlairament dels partits que acceptaven les regles del joc pactades. Enfortir un tipus de sindicalisme homologable a l'existent a l'Europa capitalista era un altre punt essencial del pacte. Només unes burocràcies sindicals legalitzades i amb tot el suport del règim, amb fortes subvencions econòmiques, podien portar endavant la tasca de depurar dels sindicats tots aquells elements d'esquerra que pugnaven per la defensa dels interessos del poble. Dividir el moviment obrer en nombrosos sindicats de gestió, demonitzar les idees marxistes i acabar amb la memòria històrica d'amplis sectors del poble, enterrar sota tones de ciment armat les experiències consellistes dels treballadors, fer retrocedir el sentiment republicà, eren algunes de les tasques encomanades a les burocràcies sindicals i polítiques que s'estrenaven signant l'antipopular Pacte de la Moncloa.
Una història prou sabuda, la traïda de la transició, i que ha estat tractada per nombrosos polítics i historiadors allunyats del poder. Una realitat històrica que, per cert, tan sols en els darrers anys ha començat a treure el nas.
Record que entre els primers que denunciaren tantes renúncies i abandonaments, a part dels partits revolucionaris que encara eren perseguits, criminalitzats de forma constant, hi hagué Gregorio Morán. En el llibre El precio de la transición (Barcelona, Editorial Planeta, 1991) es va atrevir a denunciar la mentida, els pactes secrets entre la pseudoesquerra i els hereus del "Movimiento". Gregorio Morán va tenir el valor d'escriure sense concessions, amb el bisturí de la seva esmolada memòria, explicant les misèries d'uns dirigents polítics que, com Felipe González o Santiago Carrillo, eren capaços de qualsevol cosa per a instal·lar-se a les institucions.
Aquest és el tèrbol panorama polític que condicionà la joventut militant dels protagonistes de l'obra Carrer de Blanquerna. Per cert, i ja que parlam d'aquesta obra, podríem explicar l'origen del títol al lector curiós. En temps del franquisme, com a moltes cases d'altres militants antifeixistes, hi hagué a casa meva, com podeu imaginar, moltes reunions polítiques. Vivia a un pis que feia cantonada entre el carrer d'Antoni Marquès Marquès de Ciutat de Mallorca i el carrer de Blanquerna. En un moment determinat, i per parlar solament d'un fet mínimament rellevant, tenguérem una reunió que decidí la fundació de la revista dels comunistes de les Illes (OEC). La revista dels consellistes illencs portà per títol Democràcia Proletària i, com he dit, es fundà en una reunió d'aquest pis que feia cantonada amb el carrer de Blanquerna. Doncs bé, en record de tots aquells anys de reunió i d'enfebrades esperances revolucionàries vaig posar el nom del carrer a l'obra de teatre. Passats els anys, són les mateixes persones que lluitaren per un món més just i solidari les que ara, esdevenguts personatges teatrals, es tornen a reunir en una casa del carrer de Blanquerna per a rememorar aquella època.

Sunday, October 29, 2006

López Crespí, Àlex Susanna, Jordi Llavina... veus literàries.


Publicat el llibre del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània (Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Ciutat de Mallorca, 2006)

Mallorca: capital de la poesia de la mediterrània


Àlex Susanna, Miquel López Crespí, Jordi Llavina, Antoni Vidal Ferrando, Xuan Bello, Hilari de Cara, Fatéma Chahid, Antoni Gost, Rabia Jelti, Núria Martínez, Ibtisam-Al-Mutwakil, Kirmen Uribe, Miguel Ángel Veslasco, Luis Alvarez, David Curto, Carles Gispert, La Fábrica de Licors, Eloi Maduell, Enric Mas, Oscar Mora, Susana Muñiz, Perifèrics, Accidents Polipoètics, José Ruíz, Rubén Santiago, Miguel Seguí.


Per M. Dolça Mulet i Dezcallar, Vicepresidenta i consellera de Cultura del Consell de Mallorca



Aquesta nova edició del VIII Festival de Poesia de la Mediterrània és un motiu de joia i alegria perquè demostra la consolidació d´una festa poètica que reuneix done si homes de tots els racons del Mare Nostrum per dir, mostrar i projectar les seves produccions poètiques per a tota casta de públics, per un cantó, i, per l’altre, perquè aquests artistes de la paraula i de la imatge, mentre coneixen la nostra cultura, el nostre patrimoni ric i divers, els nostres paisatges, en definitiva, la nostra Mallorca, es coneguin també entre ells i els escriptors d’aquí.
Per tot això el repertori d’accions que el dia u, dos i tres de juny fan aquests vint-i-sis poetes és múltiple i variadíssim. Primer de tot, cull celebrar que de bell nou aquest any, tretze poetes de la paraula vinguts de llengües i cultures ben diverses ens llegiran els seus poemes en català, àrab, castellà, francès, bable i èuscar, en el Vespre de la Poesia, un gran recital en clau d’espectacle, que tindrà lloc al pati de la Misericòrdia el dia dos de juny. Aquesta convivència de llengües i maneres de dir personals és un dels bessons del festival que fa arribar als escoltadors els gusts de la paraula en viu i en directe a través dels mateixos creadors. Tot un luxe per a un públic ampli que gaudirà d´una manera directa i dinàmica, ben activa, les músiques dels mots que els poetes escenificaran.
En segon lloc, vull ressaltar que, continuant en la línia d’obrir el Festival amb fórmules noves i originals de la poesia –com les dels artistes que fan servir les eines de les tecnologies audiovosuals i multimediàtiques actuals-, hem convidat també tretze poetes que utilitzen les imatges, les músiques i els textos en unes mescles i combinacions singulars i ens donaran unes creacions plàstiques, verbals i musicals innovadores que ens produiran els efectes essencials de la poesia bona, fer-nos sentir, fer-nos pensar, fer-nos fruir. Ells seran uns animadors del Festival que ens mostraran les seves arts a l’Acció Poèticomusical de la nit de dia tres de juny al pati de la Misericòrdia, convertit en un espai de bellesa plural.
L’edició d’aquest llibre, amb el CD que l’acompanya, que reuneix una antologia de les creacions d’aquests vint-i-sis poetes, és un dels altres materials preciosos que farà arribar el treball d’aquests creadors a nombroses persones.
Voldria remarcar la importància del taller de poesia per a nins i joves, una forma d’acostar-los a les obres més essencials de la poesia mitjançant la coneixença amb els poetes del festival, que els diran els seus versos, i, també, la pràctica ben formativa de dir i fer, ells mateixos, poesies.
Aquest VIII Festival de Poesia de la mediterrània comptarà amb la col·laboració de la Fundació ACA, que es dedica a la música, a la recerca de nous camins sonors i té una aula poètica, que enregistrarà el Vespre de la Poesia i crearà un arxiu amb les veus de cadascun dels poetes.
Vull agrair a les institucions que col·laboren en la realització del Festival l’ajuda, i també vull donar les gràcies a totes les persones que de formes molt diverses i amb generosa entrega dediquen el temps i l’esforç a l'èxit d’aquesta festassa dels mots.
Mallorca, que té una llarga tradició poètica, es convertirà durant uns dies d’aquest juny de 2006 en capital de la Poesia de la Mediterrània amb tota una intersecció d’artistes de la paraula, de la imatge, de la música, tots plens de sensibilitat, que faran arribar el món de la poesia a tots els públics.

Saturday, October 28, 2006

Xirinacs i López Crespí: la transició i la memòria històrica


No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans

Per Lluís M. Xirinacs




En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".
No hi estic gens d'acord.
La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.
Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel× lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col× laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.
Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.
Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.
Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Aurodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.
El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.
Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Friday, October 27, 2006

Memòria històrica del Congrés de Cultura Catalana (i III)


El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i III)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Per la meva banda continuava amb les meves col.laboracions a Cort, donant suport les posicions autènticament antifeixistes de n'Antoni Serra i tota l'extensa xarxa d'ajudants -autèntics militants de l'antifranquisme polític i cultural- que l'escriptor anava muntant des del seu despatx al col.legi d'Arquitectes. En el núm. 742 de Cort (Pàg. 11) vaig escriure: "Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura?
'No es tracta de cap problema ètic. El Congrés s'ha de definir clarament davant els problemes que té plantejats la nostra col.lectivitat. I, no ens enganem, per a tenir una cultura catalana normalitzada, al servei de les necessitats populars, necessitam sobretot d'una situació social lliure i emancipada, sense feixisme. Sense aquesta darrera condició no hi ha possibilitats d'anar bastint una cultura en constant expansió. El feixisme té rostres, mètodes, botxins, víctimes, colònies. En nom de la cultura popular catalana és necessari definir-se davant aquesta situació que nega possibilitats de desenvolupament i progrés.
'El Congrés ha de saber llegir, investigar, entendre els desitjos del poble, beure de les seves necessitats, de les seves contradiccions, fer seus els objectius de les forces històricament ascendents, deixar constància crítica de la realitat actual. 'Defugint tota actitud paternalista i suficient, treballant sobre les conclusions d'uns representants dinàmics de les classes populars, dinàmics i, en definitiva, representatius. Significaria l'intel.lectual retrobant la seva base i treballant-hi, tant en l'elaboració d'aquestes síntesis operatives per al futur, com en la determinació de la pròpia cultura, dels seus límits i, sobretot, dels seus compromisos i de la seva acció futura' (Trencavel, Lluc).
'Aquests objectius, aquest entroncament amb el poble, tan sols es poden aconseguir des d'una perspectiva clarament popular, democràtica i antifeixista. Si volem fer del Congrés una eina útil per a l'alliberament del nostre poble, un instrument efectiu en la construcció d'una autèntica cultura nacional al servei del poble, caldrà treballar i dirigir els esforços en aquest sentit i deixar de banda els 'reductes de savis' que ho saben tot i no saben res.
'Com deia un conegut home de teatre:
-Un dia vaig abandonar els reductes de la meva intimitat, les meves il.lusions subjectives i me'n vaig anar cap al meu poble, vora el meu poble per a saber d'ell...
I allà vaig veure uns quants rics, mentre d'altres no tenien res. Homes que vivien del treball d'altres homes. Homes que decidien sobre el futur de la majoria. Homes que jutjaven altres homes amb lleis dictades pels qui ho tenen tot... i això no em va agradar.
I, per tornar a donar al meu poble el seu rostre humà, la vida robada, la seva alegria, la seva esperança, el dret a disposar del seu futur, vaig pensar que era necessari transformar el meu país'".
En el número 316 (pàg. 5) de L'Estel de Mallorca (24 de maig de 1995), en Tomeu Martí Florit recordava -contestant les actituds feixistes de Gonzalo Torrente Ballester (negar-se a tornar els arxius de la Generalitat principatina i afirmar que "es un derecho de conquista") el que de veritat havia costat al Principat aquest famós "dret de conquesta" que invoca l'esmentat comentarista:
"-3.800 executats, entre ells el president Lluís Companys, elegit democràticament pel poble de Catalunya.
-40.000 processats en Consell de Guerra entre 1939 i 1945.
-150.000 exiliats.
-16.000 funcionaris cessats.
-1.000 mestres depurats.
-23 periòdics i més de 200 revistes en llengua catalana prohibits.
-L'edició de llibres en català reduïda a zero, quan s'havia arribat als 750 títols anuals.
-La llengua catalana relegada exclusivament a l'àmbit familiar, prohibida i sancionada a l'administració pública, a l'ensenyament i a qualsevol altra activitat oficial, inclosa la religiosa.
-La major part de les entitats culturals, polítiques, sindicals i cíviques clausurades; els seus patrimonis requisats o espoliats.
-La bandera de Catalunya prohibida, etc".
I era precisament contra aquesta herència de misèria i opressió que s'aixecava el Congrés de Cultura Catalana, primera passa important de recobrament de la nostra identitat nacional des de la guerra. Però hi havia molt poc nacionalisme -i jo diria que fins i tot molt poc antifranquisme- conseqüent en alguns dels partits que començaven a organitzar-se després de tants d'anys de silenci. Prova d'això que escric són les reflexions al respecte de l'amic i companys de lluites i esperances, l'escriptor Antoni Serra que, en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 173), escriu: "He de dir que, personalment, la fredor i la indiferència dels socialistes de Felipe González i dels comunistes [quan l'escriptor Antoni Serra parla de "comunistes" va referència sempre als militants del partit de Santiago Carrillo] em preocupaven. En dues o tres ocasions, Victorí Planells, que havia estat militant al PSUC i que aleshores treballava políticament en el PCE, es va entrevistar amb mi. Una de les vegades va esser al cafè de Ca s'Andritxol i em va fer una crítica dura dels dirigents del PCE. Em va dir que tenien unes idees una mica peregrines sobre la qüestió nacional, però que a partir d'aquells moments hi hauria més relacions i més participació dels comunistes en el Congrés. 'Perfecte', vaig pensar, però, de fet, no hi va haver cap canvi. Qualcú em va dir, temps després, que en Victorí era un home d'intencions excel.lents..., però les intencions s'esmicolaven davant la burocràcia del partit".
Els atacs del carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia en contra tant dels partits revolucionaris autènticament comunistes -els que no volien pactar cap 'reconciliació' amb el franquisme reciclat o amb la patronal- i del nacionalisme, continuaren sense aturar. Malgrat que, en les accions de la plaça Major de Ciutat que el Congrés realitzà per l'estiu del 76, tant PCE com PSOE enviaren comunicats d'adhesió, el cert és que per darrere no entenien -o no volien entendre- la batalla cultural antifeixista del Congrés i posaven travetes allà on podien.
A les pàgines 173-174 de Gràcies, no volem flors n'Antoni Serra explica: "La mediocritat intel.lectual -fòbica, naturalment- que produeix aquesta terra, segons com pot arribar a esser esfereïdora. I tant que sí. Mentrestant, a l'ombra del Congrés s'havia format l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans de les Illes, la qual participà per l'octubre del 76 en el Debat sobre els Països Catalans, que tengué lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Em va tocar a mi redactar la comunicació i, com que no vaig poder assistir al debat, va esser llegida per en Sebastià Serra. Com era d'esperar, l'Assemblea d'Intel.lectuals i el manifest de constitució que aquesta redactà va esser contestada quasi immediatament a Ciutat. No és que sorprengués extraordinàriament la rèplica, però sí que cridà l'atenció que entre els signants hi hagués un nombre considerable -relativament, és clar- de professionals comunistes i socialistes".
Ignasi Ribas, aleshores destacat dirigent carrillista, també deixava constància de les seves contradiccions en un llibre d'entrevistes escrit per Llorenç Capellà. A Les ideologies polítiques a Mallorca (Editorial Moll 1975, pàgines 164-165), declarava: "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intel.lectuals desconnectada de la realitat popular". I afegia: "És evident que tenim un passat històric català, però li repetesc que no som partidari de la fórmula de Països Catalans, perquè al marge del fet cultural, tenim una realitat econòmica i social diferent".
Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors, m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".
Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.
L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.
Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.
N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".
Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.
Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).
Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).
Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat les relacions amb els carrillistes precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.
Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.
Del llibre Cultura i antifraquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Tuesday, October 24, 2006

La transició als Països Catalans (i II)


La transició als Països Catalans (i II)

De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre


Pròleg d’Antonieta Jarne


Els textos que configuren aquest llibre troben el seu origen en un seminari sobre la Transició política als Països Catalans, organitzat per Alternativa Estel, un dels sindicats d’estudiants fusionats al si del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que es realitzà a la Universitat de Lleida.
La delimitació cronològica d’aquest període històric no és fàcil. Les seves complexitats internes –algunes no suficientment aclarides- i les valoracions antagòniques que provoca són algunes de les causes que dificulten el seu encaix temporal.
Per això, es cregué convenient que les sessions abracessin un ampli ventall de qüestions i comencessin amb una panoràmica des dels últims anys del Franquisme fins a la victòria socialista de 1982. A continuació, s’analitzaren les relacions, sempre polièdriques, entre cultura, política i societat, la presència de diversos moviments socials en l’antifranquisme i la seva funció en la Transició política; i, finalment, es tractà la qüestió nacional i la naturalesa del reformisme.
El denominador comú de les diverses intervencions fou l´intent de dibuixar la Transició i defugir les versions oficialistes que, dissortadament, encara sovintegen. En aquest sentit, i per que fa a l’exercici del poder, hi hagué unes continuïtats evidents amb el règim anterior que foren determinants perquè la Transició s’hagi tergiversat voluntàriament en l’àmbit polític i s’hagi ignorat des de la historiografia.
En definitiva, la Transició política i la memòria històrica que en roman s’han sustentat sobre un oblit que era, i és, intencionat. No ha d’estranyar que un dels ponents –el professor Josep Fontana- afirmi lúcidament que la Transició política és una mena de novel·la. Un relat novel·lesc amb uns pocs protagonistes, brillants i vistosos, que representaren un guió llis, sense ombres ni escletxes i, sobretot, amb una acció fonamentada en un lloc i en un temps que no va tenir mai un passat sobre el qual es construí. D’aquesta manera, fou possible que governadors civils, alcaldes franquistes... fins a un llarg etcètera, ocupessin, ja en la Monarquia, alts càrrecs polítics i que, fins i tot, alguns es convertissin en artífexs emblemàtics d’aquella Transició novel·lada.
Però, a més, l’abandonament de les voluntats rupturistes amb l’adveniment d’un consens contemporitzador, tingué com a conseqüència l’articulació d´un Estat que, a hores d’ara, encara no ha estat capaç de resoldre els conflictes que s’han derivat de la seva construcció. I, paral·lelament, ha aixafat tot projecte de vertebració material i de cohesió ideològica d’espais i territoris que han volgut anar més enllà de la rigidesa imposada des del centre a les autonomies. Donades les condicions, el seminari ha tingut, per tant, un doble interès: d´una banda, oferir unes tesis sobre la Transició política que permetessin observar les esquerdes i els problemes creats i, d´una altra, reivindicar un espai –Països Catalans- el projecte cohesionador del qual fou anorreat per la mateixa naturalesa del procés.
No crec que m’allunyi de la voluntat dels meus companys, si dic que els historiadors que vam participar en aquest seminari ho vam fer amb el propòsit d’analitzar, de manera rigorosa i serena, aquell passat que tant ha condicionat el nostre present. I, això, amb la intenció que aquella etapa històrica deixi de ser, historiogràficament, una novel·la i que es pugui reflexionar sense amnèsies ni judicis intencionats.

Sunday, October 22, 2006

Diari de Balears: 10 poetes mallorquins dels anys 70


Diari de Balears: 10 poetes mallorquins dels anys 70. Edició a cura de Pere Rosselló Bover (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006)

damià pons i pons, miquel lópez crespí, jaume pomar, guillem cabrer, gabriel florit, jaume mesquida sansó, bernat nadal, miquel mestre, guillem soler i joan perelló

Els anys del canvi

Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista, que havien capitalitzat el món literari fins aquest moment. La mitificació de poetes com Salvador Espriu, "Pere Quart" o J. V. Foix i de novel·listes com Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, que ja escrivien abans de 1936, palesa la capacitat del món cultural català d’adaptar-se al nou context, tot i xocar amb l’oposició de l’Estat. La reactivació econòmica dels anys 60, en bona mesura motivada per l’expansió del turisme, va tenir un paper cabdal en aquest recobrament. El règim franquista, per tal de no quedar aïllat de la resta dels països occidentals, es va veure obligat a flexibilitzar-se amb mesures com la Llei de Premsa i Impremta de 1966, que moderava els mecanismes de la censura. Aquesta nova conjuntura era igualment aprofitada pels elements més actius de la cultura catalana amb la creació d’institucions com l’Obra Cultural Balear (1962), amb l’extensió dels cursos de llengua catalana que es venien impartint des de la clandestinitat dels anys 40, la conversió de la revista Lluc en una publicació en català o amb l’aparició del fenomen de la Nova Cançó. El món literari també assolia un creixement insòlit, amb un avanç editorial que implicava l’abandonament d’uns esquemes de "resistència" per tal d’adoptar-ne uns altres propis d’una indústria competitiva. El naixement a Barcelona l’any 1962 d’Edicions 62 és l’exemple més representatiu d’aquest canvi.
Tanmateix, les transformacions del món literari anaven molt més enllà. De fet, afectaven la concepció mateixa de la literatura, la manera d’acarar-s’hi i de concebre-la. En el camp de la poesia, la reivindicació d’una lírica basada en un llenguatge metafòric per part dels poetes de la generació dels 50 (Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà...) havia suposat la sortida de la immobilitat estètica en què havia caigut l’Escola Mallorquina. L’entrada al final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l’època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia– introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents.
Ara bé, els fets històrics que tenien lloc arreu d’occident havien d’afectar directament les generacions més joves dels Països Catalans. La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per la URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure– i el poder. L’art no podia esser aliè a aquestes transformacions i, per tant, no podia restar ancorat en l’estètica realista, que havia resultat excessivament limitadora. La creació artística s’havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d’una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut. Tanmateix, cal assenyalar que el coneixement que aleshores es tenia del que ocorria fora de l’Estat espanyol era totalment deficient. Els principals corrents i modes d’Europa arribaven tard i amb moltes dificultats. D’aquí que les provatures per bastir un art i una poesia d’acord amb els temps que corrien sovint no passassin del terreny de les bones intencions.
La renovació realista
L’obtenció del premi Joan Salvat-Papasseit per Una bella història (1962), de Miquel Bauçà, s’ha considerat la primera fita del nou realisme poètic a Mallorca, si bé aquest també es reflectí en la producció dels autors de la generació dels 50. Ara bé, la renovació poètica dels anys 60 a l’illa va comptar sobretot amb la col·lecció "La Sínia", publicada per l’Editorial Daedalus i dirigida per Guillem Frontera i Jaume Pomar. Des del 1965 "La Sínia" va treure a la llum alguns poemaris i alguns autors que destacaven precisament pel seu caràcter renovador. Així, va donar a conèixer poetes aleshores desconeguts, com Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965) i Bartomeu Fiol (Calaloscans, 1966), i també va esdevenir una plataforma del realisme amb l’edició d’El poble (1966), de Miquel Martí Pol, i dels primers poemaris d’una sèrie de poetes joves: A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967), de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard (1967), de Josep Melià; i Horitzons de pedra (1969), de Francesc Barceló. Ara bé, l’estètica realista no va arrelar plenament i tampoc no va produir cap llibre de gran transcendència. A diferència de la narrativa mallorquina, que a final dels anys 60 va créixer espectacularment amb l’aparició de tota una promoció de novel·listes, la poesia de les generacions més joves encara va tardar uns anys a prendre embranzida.
Entre els poetes més influïts pel realisme durant aquests anys destaca Jaume Pomar (Palma, 1943), que es donà a conèixer amb Tota la ira justos (1966) i Amb la mort amorosament (1969). A aquests poemaris seguí una obra abundant, que ha anat apareixent de manera ininterrompuda: Història personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), Imatge de la por (1987), Les quatre estacions (1991), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La Sínia de les Hores (1997). A Retorn a casa (1992) antologà algunes de les seves millors peces. La seva poesia es caracteritza per la reflexió existencial i per l’actitud de rebel·lia davant la societat, herència del realisme històric. Tot i això, la seva obra ha evolucionat d’una denúncia directa, generalment en vers lliure, fins a un major conreu de la forma. També ha destacat com a narrador i prosista amb Un dia o altre acabaré de legionari (1988), El temps que fuig (1997) i En Josep J., xueta (2002). Entre d’altres activitats literàries, una part de la seva dedicació s’ha centrat en la traducció i en l’estudi de Llorenç Villalonga.
També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l’esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l’ús d’un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema–, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l’obra narrativa de López Crespí s’inscriu en el realisme, al qual incorpora noves tècniques experimentals. També és autor d’un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d’assaig.
Els anys 70: naixement d’una nova poesia
Caldrà esperar fins l’inici dels 70 per assistir al naixement d’una nova fornada de poetes, a la qual pràcticament s’incorporaran alguns dels autors realistes (Bauçà, Pomar), mentre que d’altres (Frontera, Melià, Barceló) deixaran de conrear la poesia. Es tracta d’un període políticament complex, caracteritzat pel final del franquisme, al qual correspon un moment de la nostra poesia que es caracteritza per la diversitat, pels plantejaments obertament renovadors, per l’experimentació i per la denúncia. Aquests afanys de renovació compten amb diversos assaigs de creació de noves plataformes de difusió de la poesia, sempre amb un caràcter minoritari. Són uns anys d’ebullició, de projectes que tenen una durada curta, però que destaquen per l’originalitat i per la contundència. Igualment, és un període en què es produeix una revitalització del gènere poètic, en la qual també prenen part els autors de les generacions de postguerra (Llompart, Bonet, Vidal, Riera, etc.).
La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i de nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l’obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge. La col·laboració entre els poetes i els artistes plàstics va quallar a Mallorca en la formació cap al 1976 del Taller Llunàtic, una àmplia plataforma de contestació a l’art acadèmic i burgès, contra l’intrusisme de la política en la creació artística i literària, contra els premis i certàmens i, en general, contra totes aquelles manifestacions anquilosades. D’aquesta simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia sorgiren obres d’artistes i poetes com Andreu Terrades, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Biel Mesquida o Steva Terrades. Tanmateix, rere aquestes pràctiques s’amagava una nova concepció de la labor de l’artista, que concebia la pràctica de l’art com un fet efímer i intranscendent, en el qual l’acte de creació en si és més important que no pas els resultats obtinguts. La vitalitat dels anys setanta va donar lloc a la proliferació de publicacions i de plataformes de difusió, que volien esser una alternativa a les més tradicionals. Revistes, col·leccions, recitals, exposicions de poesia, vídeos i enregistraments, etc. són alguns dels vehicles de què fan ús els joves poetes d’aleshores. També trobarem altres publicacions com "Neon de Suro", "El Correu de Son Coc", "Ravenet Verd", "L’ombra vessada", etc. i col·leccions com Druïda, Tafal, La Musa Decapitada, Cascall Blau, etc. Cap al final del decenni dels 70 i l’inici dels 80 varen sorgir altres publicacions literàries, com la revista Latitud 39 o les col·leccions Guaret, Espurnes, Pantaleu, etc.
La producció poètica de les Balears durant aquests anys abraça un ampli ventall de realitzacions, que van des les diverses variants del realisme (civil, existencialista, narratiu, intensiu i hiperrealisme), fins al retoricisme (classicista, neopopularista i màgic) i l’experimentalisme (poesia sígnica, poesia visual, poesia fonètica, etc.). El compromís civil perviu en l’obra de poetes com Miquel López Crespí, Bernat Nadal, Jaume Santandreu i Pere Orpí, sovint matisat per un interès envers l’humà provinent de Blai Bonet i de Miquel Àngel Riera. També la poesia de Damià Pons és fruit del compromís, tot i els elements màgics i imaginatius que conté. Altres poetes, com Damià Huguet, practiquen una poesia de patrons formalistes, que reintrodueixen tant els metres medievals com la tanka (Pere Gomila, Jean Serra...), mentre que d’altres opten per experimentar amb el text o per introduir-hi procediments d’altres arts (Biel Mesquida, Josep Albertí, Damià Huguet, Joan Palou, Andreu Terrades...). En general, els autors no s’inscriuen només en un tipus de poesia, sinó que alternen diverses pràctiques d’acord amb uns plantejaments estètics totalment oberts.
La publicació de diversos llibres col·lectius sembla obrir un període de gran vitalitat. El 1972 surt a Mallorca Poesia 72, amb versos de Josep Albertí, Damià Huguet i Bernat Nadal, i una presentació de Blai Bonet. L’any següent fa la seva aparició Temptant l’equilibri, que recull poemes de Damià Pons, Lleonard Muntaner, Joan Perelló i Guillem Soler. Encara el 1974 apareix un altre volum col·lectiu, Dinar de mots al bosc dels presagis, a la col·lecció "Domini fosc", en què els poetes joves (Damià Pons, Isidor Marí, Joan Perelló, etc.) comparteixen espai amb Josep M. Llompart. Un poc més tard l’obertura de la llibreria de poesia Cavall Verd (1976-1983) es convertí de la mà de Rafel Jaume en centre de trobada de poetes i d’artistes. (Pere Rosselló Bover)

Saturday, October 21, 2006

La transició als Països Catalans (I)



De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre




El procés de transició política que portà l’Estat espanyol de la dictadura militar del general Franco a l’actual règim parlamentari continua essent un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. L’esforç fet, tant pels hereus del franquisme com per aquells que provinents de la cultura política de l’antifranquisme pactaren el procés de reforma, a l’hora de presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol s’allunya molt d´una realitat que es caracteritza per les renúncies, les imposicions i la frustració d´unes expectatives col·lectives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
Aquest llibre analitza el procés de transició política amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes i d’aportar elements per assolir una història real de la transició. Així, en aquestes pàgines s’analitzen qüestions con l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del propi procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, aspectes tots aquests que ben sovint han estat obviats conscientment en l’explicació d’aquest període.
La idea d’aquest llibre sorgí a partir d´unes jornades organitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Lleida en les que s’analitzaren des d´una òptica crítica els diversos elements que configuraren el procés de transició de la dictadura a l’actual democràcia parlamentària en l´àmbit dels Països Catalans. D’aquesta manera, els textos que configuren el llibre tracten, entre altres qüestions, el paper que desenvoluparen els diferents agents polítics i socials en el procés de transició, la qüestió dels Països Catalans, la naturalesa de la reforma i l´oposició que aquesta generà. Ens trobem, doncs, davant una obra en la que historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista aporten nous elements d’anàlisi sobre la transició, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per a transformar l’actual realitat dels Països Catalans hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Edicions El Jonc)

Tuesday, October 17, 2006

Memòria històrica de la transició: Miquel López Crespí


La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE". (Miquel López Crespí)



Per Miquel López Crespí, escriptor

Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".
El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl·lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.
Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López o el mateix Rafel Ramis. En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel·lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.

Sunday, October 15, 2006

López Crespí: memòria històrica del Congrés de Cultura Catalana (II)


El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La incomprensió dels partits vers la feina concreta -i sobretot de lluita cultural antifranquista- era evident, i ben cert que els venia massa gran. Per altra banda, a Mallorca els partits burgesos eren inexistents (no tenien la força que podien tenir, per exemple, al Principat). Només sortien a la premsa, promocionats pel poder. El PSOE era una fantasmagoria política, -igual que els organismes unitàries de l'oposició que s'anaven muntant i que només servien per a discutir sense portar a la pràctica res en concret contra la dictadura, i molt manco en contra del capitalisme. Tot això també ho explica perfectament n'Antoni Serra al capítol 38 de Gràcies, no volem flors (pàg. 168), quan entre altres coses diu, parlant d'aquells organismes que només servien per a complaure el narcicisme d'alguns dels seus components: "Però tornem a l'Assemblea. En aquella reunió no es va constituir, ni de bon tros, la instància unitària de Mallorca. Va ésser només el preludi, jo diria que lamentable per les experiències que se'n derivaren, de llargues, llarguíssimes discussions que duraren quasi nou mesos. Avorriment, obcecació, reiteracions, ignorància, malentesos premeditats, foren les característiques d'aquell part polític". I la mateixa revista Cort (que dirigia aleshores 'escriptor Carlos Meneses), també era molt crítica amb la inutilitat de l'Assemblea Democràtica. En el núm. 782 [pàg. 4], la revista deia: "Durante los siete largos meses de negociaciones que precedieron al nacimiento de la Asamblea de Mallorca la cuestión de fondo de todas las discusiones, dejando de lado los matices y criterios particulares, fue la disputa entre la voluntad soberana de servir a un pueblo y el interés táctico de coordinar simplemente unos esfuerzos. A los nueve meses de su existencia podemos afirmar que en aquel difícil equilibrio ha prevalecido el segundo criterio. Y que por ello, la Asamblea está poco menos que muerta".
El PCE carrillista s'estimava més anar de bracet de carlins o franquistes reciclats, pretesos burgesos demòcrates que no volien lluitar per una autèntica cultura antifeixista. No en parlem, si els haguéssim proposat ajudar a bastir una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents i Sobiranes, el socialisme entès com a poder del poble, la fi de la monarquia borbònica que tant estimaven i estimen encara...
N'Antoni Serra m'explica (conversació enregistrada dia 26 de maig de 1995) que: "malgrat que finalment el secretariat del Congrés de Cultura Catalana arribà a comptar amb una xarxa de més de dos-cents vuitanta col.laboradors i col.laboradores, molt actius, els partits no feren quasi res. Ni PCE ni PSOE ajudaren a enfortir la presència del Congrés a les Illes. Només els homes i dones del PSAN com en Tomeu Fiol, Biel Majoral, Pere Sampol, Tomeu Quetgles, n'Andreu Oliver, n'Aina Montaner... I a pobles, a part dels militants del PSAN, l'únic partit que ajudà va ser el PSI".
I, a Gràcies, no volem flors -vegeu pàg. 161-, n'Antoni Serra matisa encara aquest problema de burda incomprensió o mala fe política en dir: "El fet és que un parell de persones treballaren amb entusiasme a la Secretaria del Congrés -Xavier Garcia Cassanyes, Antoni Mateu, en Biel Majoral- i de setmana en setmana s'hi afegia més gent, des de mestres fins a escoltes i plàstics, per aconseguir aquella presentació sonada a la plaça Major, pel juny del 76, que va comptar amb la presència de més de sis mil persones. Va esser un acte important i multitudinari. I n'havien de venir altres més: a Pollença, Campos, Montuïri, etc. O aquella famosa trobada d'ensenyants a Gràcia -més de tres-cents mestres i professors s'hi varen congregar- o els actes de cloenda el 1977, que causaren un vertader impacte, si hem de fer cas dels diaris de l'època".
L'OEC, malgrat que en els papers lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents, el cert és que, posseïda per un obrerisme molt mal entès, igual que molts d'altres partits comunistes, prioritzava per damunt de tot la feina de simple reivindicació econòmica pensant, equivocadament, que la lluita per un augment de sou era superior a la lluita de classes cultural i ideològica que sovint la direcció qualificava de "superstructural".
En Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria, màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals.
De la meva banda, a part de les activitats concretes que m'encarregava el partit (treball a Magisteri amb les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, al front de premsa i propaganda de l'OEC com a principal responsable polític de Democràcia Proletària i com a corresponsal de l'òrgan central de l'organització La Voz de los Trabajadores), escrivia i col.laborava a Diario de Mallorca i la revista Cort. En certa manera aquestes col.laboracions m'ajudaven a arribar a final de mes, però també em servien per a portar endavant la meva dèria de combat cultural contra el sistema. Per això, malgrat l'OEC estigués ocupada en les seves acostumades lluites en defensa dels interessos concrets dels treballadors (plataformes reivindicatives de la fusta, construcció, sabata, hostaleria, o dels barris, amb en Jaume Obrador i en Francesc Mengod fent de capdavanters del naixent moviment veïnal), per la meva part vaig decidir donar suport amb totes les meves forces a la crida que feia temps havia fet n'Antoni Serra i que jo coneixia per boca seva molt abans que sortís publicada a revistes i diaris.
Quan un matí de febrer de 1976 em vaig acostar, com de costum, per la redacció de la revista Cort, que era just davant l'Hort del Rei, i li vaig dir a n'Antoni Tarabini -era el responsable de la revista al qual lliurava sempre els meus articles- que volia escriure unes col.laboracions per a ajudar a impulsar i donar a conèixer entre els mallorquins els Congrés de Cultura Catalana, no hi posà cap dificultat. Ben al contrari, s'oferí a reproduir-los en un lloc destacat (la secció Mirador). Per tant, en el núm. 740, i a la pàgina 19, sortien -lluny de qualsevol directriu de l'OEC- les meves primeres reflexions -pel meu compte- fent costat a la valenta iniciativa de n'Antoni Serra de voler trasbalsar el somort ambient cultural de les darreries del franquisme i de la inoperant "oposició" democràtica de les Illes.
La primera part de l'article (El Congrés de Cultura Catalana) deia:
"Tota la concepció del món de les classes dominants està en crisi. La seva concepció elitista del fet cultural es degrada dia a dia sota la pressió contínua d'un avanç popular que demana altres perspectives des d'unes posicions anticlassistes.
'Les hegemonies aixecades per damunt els privilegis culturals, polítics i econòmics reben l'embat de l'onada popular. El Congrés de Cultura Catalana s'inicia sota el signe evident de la desfeta de les idees elitistes. Tota una llarga època d'obscurantisme i marginació popular comença a finir. Les concepcions de la cultura com a quelcom d'abstracte, quelcom d'asocial i deslligat de les masses, fan aigua arreu. Una nova correlació de forces socials despunta i s'ageganta. El Congrés de Cultura Catalana demostrarà la seva vitalitat, la seva força dinamitzadora, si realment sap trobar els mitjans més adients per lligar-se amb decisió amb totes aquestes forces ascendents que pugnen per rompre d'una vegada el cau estantís d'una cultura d'èlit privilegiada, asèptica, asocial, esnob i colonitzada. Solament aquesta unió orgànica -a l'estil gramscià- del Congrés amb les grans masses de la població fins ara deslligades (per les opressions i alienacions seculars) del fet cultural, podrà donar l'empenta que el nostre poble demana i necessita.
'El Congrés neix en un moment històric molt important. La fi del feixisme a Portugal. La derrota de l'imperialisme ianqui a Vietnam i Kamputxea. Canvis d'una importància cabdal estan a punt de succeir fins i tot en el nostre país. Una gran majoria de la població privada de tot dret cívic, marginada des de sempre a l'accés a la cultura, comença a parlar i posar en qüestió una sèrie de pressupòsits intel.lectuals, polítics, econòmics, tenguts fins ara com a eterns i inamovibles. És necessari i forçós que el Congrés s'adapti al ritme d'aquests temps canviants, dinàmics. Amb un Congrés exclusivament de 'savis' i 'especialistes' -com deia Trencavel a la revista Lluc- no anirem enlloc, i continuarem caminant a ritme de tortuga. Cap dels nostres greus problemes culturals podrà esser resolt si la feina 'es limita a una reunió de savis' que debaten afers elevats i cabdals, gairebé a porta tancada i adreçant-se a un públic mínimanent assabentat i predisposat'. Aquest seria un camí 'cul de sac', perquè cada dia que passa sectors populars cada vegada més amplis posen en dubte aquesta concepció de la 'cultura'.
'El Congrés, si vol ser de veritat quelcom de viu, arrelat dins la realitat actual, no es pot quedar reduït a aquesta reunió d'especialistes.
'Els creadors de cultura -quasi sempre intel.lectuals orgànics de o al servei del poder- s'han adreçat fins ara a les classes privilegiades del poder econòmic o polític, s'han omplert de la seva ideologia, treballant -cada un des del seu camp- pels seus interessos, al marge quasi sempre de les necessitats populars, contribuint amb la seva tasca cultural o professional a mantenir un estat de coses immòbil, un status quo que sols afavoreix els poderosos i que sols comença a trencar-se, lentament.
'Perquè el Congrés tengui l'èxit i el ressò popular necessari i no sigui una vegada més el cau estantís dels 'savis' cal ampliar amb profunditat les bases de la seva projecció i influència. I aquesta projecció generalitzada i dinàmica de la cultura catalana tan sols es pot obtenir si agermana profundament les seves tasques amb les aspiracions de tots els grups socials que lluiten en definitiva per l'alliberament i transformació de l'home.
Cal soldar, des d'ara mateix i en la pràctica de cada moment, el Congrés amb l'ampli front popular que reuneix treballadors manuals i intel.lectuals que lluiten des de tots els indrets per aconseguir una cultura catalana antifeixista i anticlassista.
'Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l'encarnació més brutal de l'analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l'elitisme cultural.
'Els sectors populars que avui lluiten per accelerar el procés irreversible del canvi històric són sobretot antifeixistes. I el Congrés no es pot marginar d'aquesta dinàmica històrica. D'aquesta problemàtica vital que és a tots els carrers i places del Principat i les Illes. El Congrés no pot anar a la cua de les classes en decadència, pansides, endarrerides. No pot quedar restringit a unes concepcions culturals sobrepassades pel caminar de la història més present.
'Creiem que el Congrés de Cultura Catalana hauria de tenir un significat antifeixista perquè el feixisme és per definició l'agressivitat anticultural per excel.lència. I la cultura catalana ha sofert en la seva carn les mossegades encara visibles d'aquesta agressivitat salvatge".
N'Antoni Serra, tots els militants del PSAN i independents que col.laboraven en l'organització del Congrés, tenien ben clar que no volien fer tan sols un treball tancat, per a erudits i especialistes. En la mateixa entrevista que hem comentat en el capítol anterior (Cort, núm. 75O, pàg. 17), declarava: "És necessari, en aquest cas, donades les circumstàncies específiques que concorren -un país, una cultura, un poble colonitzats-, una informació completa, exhaustiva; que tothom entengui que no és un congrés de minories, d'intel.lectuals o científics, ni que està monopolitzat o manipulat per ningú. No fan falta gestos grandiloqüents o espectaculars. Cadascú, des de la seva situació, el seu treball, la seva òptica, té quelcom que fer, o dir, o aportar".
El cert és que, malgrat la incomprensió de la majoria de partits, l'organització del Congrés tirava endavant. Pel mes de maig del 76 hi hagué una presentació a la facultat de Filosofia i Lletres. Estudiants i professors de tots els departaments ompliren l'aula 1. Hi intervingueren Jordi Porta, Maria Antònia Oliver, Eliseu Climent i Antoni Serra. L'acte era presidit pel degà, Bartomeu Barceló.
N'Isidor Marí, en una crònica apareguda en el núm. 752 de la revista Cort (pàgs. 20 i 21), deixava constància igualment de la voluntat del Congrés de rompre elitismes i concepcions culturals privilegiades. "Després de remarcar (Jordi Porta) que el Congrés no s'ha d'entendre com a discussió reservada als especialistes, sinó que sobretot es pretén aconseguir la participació dels sectors populars -sense la crítica i l'aprovació dels quals el Congrés no tindria sentit-, indicà que, en parlar de cultura catalana, es feia amb plena consciència de la diversitat de formes que adquireix al llarg i ample dels Països Catalans, i amb la intenció d'arribar al desplegament normal de totes elles".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Saturday, October 14, 2006

López Crespí: memòria històrica del Congrés de Cultura Catalana (I)


El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)


Per Miquel López Crespí, escripor


Recentment l'amic Miquel Ferrà i Martorell m'ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l'escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!
Un d'aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l'Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l'OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L'ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d'un document dels escriptors illencs sobre la participació en l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d'escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.
Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.
Aleshores, i pel que feia al primer punt de l'ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.
S'acordà sense gaire problemes que les reunions d'aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s'arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l'escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l'ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d'arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.
També va esser igualment discutida la publicació d'un document (signat per l'Assemblea d'Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s'acordà assistir a l'encontre d'escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.
En el núm. 750 de la revista Cort, l'escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s'orientava per l'ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d'activitats del Congrés de Cultura Catalana, la "moguda" cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L'article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: "Des del 1 d'abril (1976) a la Delegació del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat".
I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: "El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d'un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l'altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d'aquesta realitat. En una paraula, es tracta d'ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a 'cultura'. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic... S'han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.".
La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d'aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.
Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l'opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l'exercici del dret a l'autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l'escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l'Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l'atemptat per part d'ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s'havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l'extrema esquerra, dins l'àrea d'allò que posteriorment hom anomenaria "els violents", els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d'ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l'eterna Espanya opressora de pobles.
Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L'oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): "Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l'autonomia de cadascun d'aquests i la implantació d'autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell". A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el "socialisme" degenerat implantat per la nova burgesia "roja" als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d'organitzacions com l'OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d'amar creant la consciència i el tipus d'organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l'herència i el poder de l'imperialisme espanyol.
A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: "L'ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d'una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d'uns partits que han preferit l'abstracció i la consigna a l'anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l'acció que entronqui l'aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe".
Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d'ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: "Ara bé, l'oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d'un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s'aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels 'franquistes il.lustrats'. Prometrien escons a l'oposició com pastanagues. I l'oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.
'El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l'oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus '40 de Ayete' nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l'uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia".
Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d'esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l'engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d'ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s'autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN... "no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més". (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).
En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d'aquestes incomprensions i dificultats: "He de dir d'entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria 'Almudaina' amb el president de l'Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d'haver estat l'Obra l'administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Thursday, October 12, 2006

La generació literària dels 70 i Miquel López Crespí



Influències culturals: la nostra universitat d'estil

Per Miquel López Crespí, escriptor


Havíem llegit La Mare de Gorki comprada d'amagat a les golfes de qualsevol llibreria progressista de Palma o Barcelona. Contemplàvem Octubre, La Vaga, El Cuirassat Potemkim, d'amagat. Ens interessava el realisme experimental i combatiu de l'equip "Crònica" valencià (autèntics hereus de Renau), les provatures de "Criada 74" a Ciutat. Els escrits sobre literatura i art de Karl Marx, Trotski, Lenin o Raoul Vaneigem (els situacionistes francesos) anaven formant la nostra universitat d'estil. No cal dir que no ens interessava gens ni mica -de no ser per blasmar en contra seva- l'estètica i concepció del món d'Ortega i Gasset, Miquel Villalonga, Nietzsche o l'esteticisme de D'Annunzio o d'Oscar Wilde. Si avui dia diguéssim a molts dels nostres pretesos mestres de la crítica, a alguns "selectes" comissaris d'editorials nostrades o principatines, que les seves "excelses" opinions literàries, la "genialitat" de llurs pretensioses afirmacions, no deixen de ser més que esquifida filosofia feixista una mica descafeïnada per allò que l'elitisme reaccionari no està gaire ben vist, ens acusarien -ja ho han fet i ho fan sovint- de ser radicals ideòlegs del marxisme. Però en el llibre d'Adolf Hitler La meva lluita, en la pràctica imperialista i racista del III Reich hitlerià, hi havia molt d'excelsitud nietzschiana, de la teoria de l'art per l'art d'Oscar Wilde o del pansit esteticisme dannuncià, de la burda concepció dels senyors i els seus servents dient que "el meu únic compromís és amb la ploma".
Els forns dels camps d'extermini nazis s'encenien sovint amb conceptes en contra del compromís de l'art amb el poble (la qual cosa el nazisme i el feixisme consideraven bolxevisme aplicat a l'estètica). Avantguardistes d'Alemanya, Itàlia, Espanya, de tot Europa, anaren als forns crematoris nazis juntament amb jueus, comunistes i demòcrates. La lluita per la defensa d'una cultura d'esquerres, per un realisme lligat a la necessitat de remoure la somorta societat de classes que ens oprimia, anava i va estretament lligada al combat pel progrés de la humanitat. Bertolt Brecht, al seu treball Cinc dificultats per a escriure la veritat, deixava constància d'unes normes que per a molts de nosaltres serien vàlids suggeriments a seguir davant l'aclaparador feixisme que ens dominava (els quaranta anys de dictadura burgesa sota la dominació del general Franco). Deia Brecht: "Aquell qui vol combatre la mentida i la ignorància i escriure la veritat, ha de vèncer almenys cinc dificultats. Li cal el coratge d'escriure la veritat, quan arreu l'ofeguen; la intel.ligència de descobrir-la, quan arreu l'amaguen; l'art de fer-la manejable com una arma; el judici per a triar aquells dins les mans dels quals serà eficaç; l'astúcia per a propagar-la entre ells".
Al final de la II Guerra Mundial Jean-Paul Sartre, Roger Garaudy, Ernst Fischer, entre molts d'altres, des de posicions marxistes havien teoritzat sobre la necessitat d'un tipus de realisme allunyat tant de l'escolàstica dels crítics d'art al servei de la superstructura ideològica del capitalisme, com de les normes que a través dels servils impartia la nova burgesia "roja" que havia arribat al Poder a l'URSS exterminant els autèntics bolxevics, els anarquistes, els nacionalistes revolucionaris o, simplement, els artistes sense partit.
Llegint i estudiant els resultats de la polèmica i de la forta lluita cultural que s'establí entre formalistes i revolucionaris a l'URSS (anys 1934-1946) ens adonàvem de les mancances i debilitats del marxisme vulgar en aquest camp. Ja molt abans de 1936 la naixent burocràcia soviètica havia anat exterminant tot allò de creatiu que hi havia dins la revolta cultural que s'esdevengué arran de la Gran Revolució del disset. Els futuristes tengueren molt mala premsa, les organitzacions del Proletkult (per un Art Proletari) foren sistemàticament atacades pels funcionaris de cultura tradicional (Jdànov) del nou sistema. De cop i volta tota la intel.lectualitat burgesa i tsarista es convertí de la nit al dia en "comunista". Però el funcionariat del tsar no era revolucionari. Isaac Deutscher i altres historiadors de la Revolució Russa expliquen que aquesta "conversió" al bolxevisme el que pretenia de debò era barrar el pas a la revolta que s'estenia en contra de la cultura reaccionària (repetides i continuades campanyes d'alfabetització posaren l'escriptura i els llibres, la música i el teatre, la poesia i la novel.la a l'abast de masses immenses fins aleshores privades del gaudi de la producció cultural de la humanitat. Sorgien fornades d'escriptors d'origen pagès i proletari que qüestionaven el poder que els intel.lectuals conservadors exercien damunt la reproducció de la ideologia dominant; les campanyes en contra de les supersticions religioses, la desaparició dels reaccionaris textos d'història o de filosofia a escoles i universitat, trasbalsaven completament el control ideològic de les classes dominants russes).
Una aferrissada lluita d'interessos i de concepcions s'establí dins del camp de la cultura. Els nous funcionaris aturaren les experimentacions de Meyerhold en teatre (el gran director seria assassinat per Stalin en els anys quaranta); Bàbel fou sistemàticament perseguit fins a la mort; Maiakovski optà per suïcidar-se; el cineasta Eisenstein hagué de canviar radicalment tota la seva concepció del fet cinematogràfic per a poder continuar treballant (salvà la vida d'aquesta manera); en arquitectura, els constructivistes (El Lissitski), entre altres, no pogueren portar a terme les seves revolucionàries idees de modificar l'arquitectura tradicional (el piset unifamiliar, l'escola militarista, l'esbarjo gregari i de masses manipulades)... Brecht ja ens havia advertit de les dificultats en què es trobaria qui no s'inclinàs davant dels poderosos, l'artista que no volgués enganar els dèbils. Escrivia: "Naturalment, és molt difícil no inclinar-se davant els poderosos i molt profitós enganyar els dèbils. Desagradar els posseïdors vol dir renunciar a posseir. Declinar la glòria entre els poderosos significa sovint declinar tota mena de glòria".
En el camp estrictament polític, amb l'extermini físic del trostquisme també desapareixia el component de democràcia de base del bolxevisme, tots els aspectes de lluita internacional (la concepció de revolució mundial que hi havia en el pensament original de Marx, Engels i Lenin). La revolució soviètica esdevenia en mans de Stalin un fet específicament rus oblidant l'internacionalisme congènit del pensament marxista. Cap al 1936-37, coincidint amb l'època dels grans processos de Moscou (l'extermini de la vella guàrdia bolxevic, l'afusellament -tret de Trotski que seria assassinat a l'exili- de la direcció del partit que havia fet la revolució i havia guanyat la guerra als blancs: Zinòviev, Radek, Bukharin, Rakovski, Tomski, etc), es consolidava arreu de l'URSS i quasi a tot el món el marxisme vulgar.
Dèiem marxisme vulgar del que no pretenia l'enderrocament de la societat de classes; dels apologistes d'una societat que consentia l'atur, la propietat privada dels mitjans de producció i que en música, pintura, literatura, cinema i escultura enlairaven exclusivament les troballes burgeses del segle XIX (la novel.la de Balzac o Tolstoi, per entendre'ns, els retrats clàssics de nobles i aristòcrates, el paisatgisme europeu apte per a posar en les sales d'estar de les cases benestants de l'època). Els marxistes vulgars -diguem els pretesos teòrics que anaven rere els PCs oficials, des del PCUS al carrillisme espanyol o al PC francès dominat per l'esclerosi d'un Marchais- mesclaven les exigències simplement conjunturals de la lluita popular amb les condicions especifiques de la creació artística. Confonien una necessària estètica de ruptura i compromís amb la teoria del coneixement. Engels definia a la perfecció allò que caracteritza l'objectivitat: "La realitat tal com és, sense cap afegitó estrany". Dins del camp de les ciències exactes les coses van així. En efecte, la veritat científica s'obté quan s'elimina de la nostra representació del que és real tot signe particular de subjectivitat. Però aquesta definició no pot ser portada del camp de la teoria del coneixement fins al de l'estètica sense perill de caure en greus errors. La realitat científica permet l'absència de l'home; en canvi, la realitat artística exigeix la seva presència.
Cap a l'any seixanta-vuit pensàvem -pensam!- que el món estava per a ser bastit de nou damunt unes bases de justícia social i igualtat. Quantes vegades no ens varen semblar radicalment revolucionàries les consignes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat propugnades per la Revolució Francesa i els jacobins. Aleshores ja havíem intuït que el poder econòmic de les multinacionals, la fam del Tercer Món, l'espoliació sistemàtica de les riqueses de mitja humanitat, no eren possibles tan sols mitjançant la força dels exèrcits i la repressió pura i simple a l'estil de la guerra del Vietnam o d'Algèria. Per a mantenir la injustícia a escala nacional i internacional eren necessaris els especialistes de la ideologia (els cans guardians, era el títol d'un dels nostres llibres de capçalera, escrit pel malaguanyat Paul Nizan i dedicat al nefast paper d'alguns intel.lectuals en la reproducció de les idees culturals, polítiques o religioses de la classe dominant). Antonio Gramsci analitzava el paper dels intel.lectuals (l'intel.lectual orgànic) en la societat de classes i ens demostrava com cada classe o fracció de classe tenia a la seva disposició els reproductors de les seves respectives ideologies. Sacerdots, crítics d'art, mestres, escriptors, poetes, militars, etc, etc -tot home o dona amb una concepció del món determinada- esdevenien intel.lectuals: establien les línies de la lluita d'idees dins cada societat concreta, defensant les concepcions que més afavorien els privilegis de cada sector, promocionant uns artistes, silenciant els altres, sempre d'acord amb els seus interessos i en benefici de llur classe.
Aquesta lluita cultural i ideològica que havia estat teoritzava per György Lukács, el mateix Bertolt Brecht, Maiakovski, Gorki, Neruda i mil altres creadors i teòrics del fet artístic, desplegava les seves potencialitats al nostre davant ben lluny del l'estretor de l'escolàstica de l'art per l'art que defensaven els servils de la burgesia o els agents de la burocràcia estalinista (ambdues escoles culturals coincidien en la defensa de la mateixa estètica i objectius: barrar el pas a tot el que fos autènticament revolucionari en el camp de la música, la pintura, la literatura, etc).
Nosaltres, habitants de l'univers tancat de la dictadura, començàvem a ser conscients de la comercialització de l'art en mans dels negociants. Si a l'URSS la censura era exercida pels comissaris del PCUS, aquí la mateixa funció era realitzada per pretesos crítics d'art i de literatura, pels propietaris de les sales d'exposició, pel comissariat que controlava els llibres que s'havien d'editar. S'havia perdut el concepte humà i revolucionari de l'art, i tot objecte artístic (pensar en Van Gogh o Picasso, en Cézanne o Matisse) esdevenia una mercaderia més sotmesa a l'implacable llei capitalista de l'oferta i la demanda.
¿On trobar de nou el plaer d'una subjectivitat autènticament subversiva? Intuíem que prendre partit per la vida era prendre posició política. Els embrionaris partits d'aleshores (que es movien dins del camp de l'obrerisme més simple i estret: lluites per augment de sou, per un dia més de vacances, etc) oblidaven aquest camp cabdal de la dominació de les classes explotadores damunt del poble: el de la ideologia, el de la cultura (estris per a la defensa d'una desfasada concepció del món o per a bastir el fonaments d'una nova civilització). No volíem un món en què la garantia de no morir de fam equivalgués al risc de morir d'avorriment. Ens feien por tant els comissaris de dreta com els de la pretesa "esquerra". Tornàvem a Marx. Per a Karl Marx, l'art era una prolongació del treball, una de les formes de "humanització de la natura", de la reconstrucció del món segons un pla humà. El treball era la porta a la sortida de l'animalitat. Allò més peculiar del treball humà és que crea, damunt de la natura, una altra realitat específicament humana. El marxisme, deslliurat de les manipulades interpretacions de buròcrates i vividors del sistema soviètic o PCs oficials, ens ensenyava que l'art era una forma de treball i no una forma de coneixement. Per tant, no era un simple reflex o imitació de la naturalesa, sinó una creació de l'home. Transformant la natura -deia Marx- l'home es va transformant a si mateix. Era evident que ni la realitat ni el realisme podien ser definits d'una manera rígida, dogmàtica. No calia, doncs, parlar de "la fi del realisme", com deien els pseudocrítics a sou dels grans diaris del capital, els especialistes en la reproducció de la ideologia dominant des de la càtedra universitària, o el suplement cultural. No. El realisme no tenia ni té límits ni fronteres, perquè el seu constant desenvolupament no pot tenir mai fi, com tampoc té mai fi la tendència al constant avenç de l'home vers cotes cada vegada més elevades de superació i llibertat. La lluita per un realisme, per una expressió que donàs notícia exacta de la nostra època, dels somnis i esperances de la nostra generació era -i és encara!- talment com emprendre un viatge vers l'inabastable, vers l'infinit, una aventura passional -la passió és allò més revolucionari, juntament amb la veritat- sens port definitiu d'ancoratge, ni darrera escala malgrat l'edifici s'aguanti damunt els prestigiosos noms de Stendhal, Tolstoi, David o Balzac. Noms que seran els fonaments de tots els avenços que aniran arribant a cop de revolta i canvis socials.

Els 70: trobar la manera d'escriure la veritat

El triomf del feixisme l'any 39, tant a nivell estatal com a Catalunya, havia estat funest per al desenvolupament de la nostra literatura. Tot el món literari en català fou prohibit. Joan Fuster, a Literatura Catalana Contemporània, escriu que "els narradors catalans formats abans de la guerra es mantingueren en els models habituals de l'Europa de l'època. Es tracta, amb poques variants, de l'anomenada `novel.la psicològica'. Només de tant en tant, i de manera fugaç, amb detall o com a teló de fons, gairebé mai de ple, s'imposa la presència de les grans qüestions col.lectives que somouen el país". Salvador Espriu qualificava el "món" novel.lesc de Maurici Serrahima de "alta burgesia"; el de Xavier Benguerel seria el de la "burgesia"; Rafael Tasis expressaria l'experiència de la "petita-burgesia". La guerra contra el feixisme, la revolució a Catalunya, l'extermini de grans sectors del moviment obrer per part del PSUC estalinista (liquidació del POUM, assassinat d'Andreu Nin; atac del PCE i destrucció de les col.lectivitats agràries anarquistes a l'Aragó; fi de la inicial col.lectivització de les fàbriques a València, al Principat i quasi tota l'Espanya republicana) commou la nostra literatura. L'exili condicionarà dramàticament tot el seu posterior desenvolupament. El 1945 es publica a Mèxic 556 Brigada Mixta, d'A. Artis Gener, "un bon reportatge de la vida a les trinxeres", segons Joan Fuster. Unitats de xoc de Pere Calders, Diari d'un soldat de Joaquim Casas. Més endavant hi ha dues novel.les cabdals que subratllen aquesta poderosa inflexió que representa la guerra i la revolució en la nostra literatura. Em referesc a Incerta glòria, de Joan Sales, i la més coneguda La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.
Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell?. ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els tres milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel.lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La Colònia Penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX -i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon). Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.
A partir d'aquests grans mestres de la narrativa contemporània prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la "revolució serial" de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col.laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista.
L'exercici militant de l'art no és per a nosaltres un luxe inútil, creació de productes "incontaminats" aptes tan sols per a ser fruits per selectes minories (els detemptadors del poder polític i econòmic). De Swift a García Márquez, de Gògol a Cortázar, de Picasso a Diego Rivera, de Goya a l'Equip Crònica, l'art ha ajudat i ajuda a fer un home millor, més solidari. Per a nosaltres són realistes, han lluitat contra el sistema -cada un a la seva manera- Musil i Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel i García Lorca, la Mare Coratge de Gorki-Brecht o una simfonia de Xostakòvitx. Orozco o Siqueiros, Nazim Hikmet o Piscator, Virginia Woolf i els cineastes soviètics Pudovkin i Dovjenko, el novel.lista cubà Carpentier o en Pere Calders -per citar només un quants noms significatius- són la primera trinxera de la lluita contra la banalitat dominant. Pensam que davant el conservadorisme de la política -la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l'home (paper que en el passat més recent correspongué a l'art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials.
El capitalisme actual és el fals reialme de l'aparença: com més objectes inútils consumeixes, més "persona" ets, més lliure i "realitzat" t'has de considerar. "Sóc més perquè tenc més". Brutalitat de concepcions que esdevé feixisme quotidià. Avança la insolidaritat permanent. L'acomiadament lliure i gratuït que demana la patronal. La fi de l'Estat del benestar. Els ministres parlen de la fi de les pensions i ningú no dimiteix. Cap sindicat avança propostes de canvi radical. Cercle de ferro que cal trencar. Reduir la vida al consum d'objectes és caure en la més pura barbàrie. El capitalisme ha empobrit al màxim les perspectives vitals de l'home i pretèn compensar-ho oferint-te -a costa de la teva vida d'esclau assalariat- multitud d'objectes i ferralla pagada a terminis. El concepte industrialista i productivista dels partits d'esquerres ajuda al sistema. ¿Potser l'única revolta possible ens sigui donada des del camp de l'art? Peter Weiss parlava d'aquest problema al seu Marat-Sade. Ara ja sabem que existeixen mil formes de fer costat al sistema establert. Però només n'hi ha una de ser radical. La revolta del futur és la que ha d'agermanar l'art amb la política, Sade amb Babeuf, Marx amb el poeta Lautréamont, Villa i Zapata amb La Fura dels Baus, els rebels de Petrograd, de Kronstadt i d'Astúries, amb la insurrecció dels pobles del finit imperi rus. Avui, quan els intel.lectuals servils a sou del sistema cobren per lloar la fi de la subversió, nosaltres sabem que el Gran Joc no ha fet més que començar. La fi de la gran superstició que representava l'existència del socialisme degenerat als països de l'est, converteix el món en un gran camp de batalla dominat per un sol i poderós imperialisme (el nord-americà) i obre les portes a una nova època sense falsos projectes d'emancipació, sense teologies justificadores de noves classes dominants, sense projectes de revolta que no ho són pas. Si obrim la finestra hi copsarem en els nous moviments que s'apropen tota l'essència esclatant de la Gran Revolució Francesa, els nous Durrutis de la pintura i la literatura que, des del cinema i la música, allunyats del mercat de l'art i el dogmatisme del comissariat que dirigeix la cultura oficial, basteixen les commocions futures.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)