Mateu Morro analitza l´obra de López Crespí

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, testimoni d'un temps


Per Mateu Morro i Marcé, historiador





La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Carme Riera, Serra, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La memòria dels vençuts: la novel·la històrica i Miquel López Crespí

Núria i la glòria dels vençuts: una novel·la sobre el desembarcament del capità Bayo

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB




Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel× les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel× la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel× la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel× la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl× lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la novel× la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel× la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novel× la de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel× la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel× lista (Miquel López Crespí, autor de la novel× la Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
El refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novel× la sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel× la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000)

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La Fira de Frankfurt

La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana

Per Miquel López Crespí, escriptor

El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´"èxit indiscutible" la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no "escriptors catalans" aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el "sectarisme" dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que "cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres". Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.
Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: "Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?". L´escriptora continuava la seva contesta afegint: "No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? ".
Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna "star" és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, "representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)".
Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.
Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que "durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany" representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.
Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació. Per això, just en el moment que la campanya espanyolista contra la participació dels escriptors catalans a Frankfurt era més intensa i més brutal, vaig escriure aquest article on deixava aclarida la meva posició en el debat.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors catalans que han participat en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

La Fira de Frankfurt

La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana

Per Miquel López Crespí, escriptor

El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´"èxit indiscutible" la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no "escriptors catalans" aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el "sectarisme" dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que "cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres". Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.
Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: "Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?". L´escriptora continuava la seva contesta afegint: "No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? ".
Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna "star" és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, "representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)".
Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.
Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que "durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany" representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.
Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació. Per això, just en el moment que la campanya espanyolista contra la participació dels escriptors catalans a Frankfurt era més intensa i més brutal, vaig escriure aquest article on deixava aclarida la meva posició en el debat.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors catalans que han participat en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Els Premis Ciutat de Palma: records de Miquel López Crespí

Nanda Ramon i els Premis Ciutat de Palma

Per Miquel López Crespí, escriptor

Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada "la generació literària dels setanta", començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta, una època en la qual ja portava algun temps fent de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó i el mateix Gerard Matas que, en aquell temps, també musicava els poetes catalans. Cap a finals dels seixanta vaig començar les meves col·laboracions literàries a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Tot plegat, la col·laboració a la premsa, el fet de treballar a diverses llibreries, l´herència familiar, amb un oncle que havia conegut Miquel Costa i Llobera, les amistats juvenils, els contactes amb Josep M. Llompart i altres escriptors mallorquins, m´anaren decantant cada vegada més envers el conreu, primer, del teatre i, posteriorment, de la poesia, la narració curta i la novel·la. A sa Pobla, l´exemple diari d´un escriptor de la vàlua d´Alexandre Ballester també fou decisiva per a anar consolidant les meves primeres inquietuds culturals. L´Obra Cultural Balear, fundada per Francesc de B. Moll a començaments dels anys seixanta; les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que coordinava el meu bon amic Jaume Adrover; la militància en organitzacions clandestines antifranquistes, van condicionant aquells primers escrits. Són els anys que aprofundim en l´obra dels clàssics catalans, espanyols i estrangers, i en bona mesura ens consideram hereus del mestratge de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Gabriel Alomar. Ens sentim prou identificats amb l´obra de Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet i el mateix Josep M. Llompart. Record que anava a mostrar els meus primers escrits a Josep M. Llompart, al despatx que tenia a l´Editorial Moll, en el carrer Torre de l´Amor. Va ser ell que encoratjà molts dels autors de la generació literària dels setanta.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)