Bartomeu Fiol i la poesia catalana actual

Revolta (Editorial Moll)

A tall de pròleg

Per Bartomeu Fiol1, escriptor


Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.
Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.
És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.
No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.
I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.
La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.
Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:
En l'experiència d'un dels esclaus
que basteixen la Gran Murada
hi ha més veritat que en totes
les màximes dels filòsofs de palau.
1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Chopin, George Sand i la Comuna de París

Chopin, George Sand i la Comuna de París

Per Miquel López Crespí, escriptor

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.
Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.
Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.
L'article titulat "Les relacions amoroses de George Sand" intenta donar algunes pistes al respecte tot estudiant alguns dels llibres més interessant que s´han publicat sobre la qüestió. I em referesc especialment a la biografia que sobre Sand ha publicat una destacada especialista en literatura francesa, Belinda Jack, graduada per la Universitat de Kent i doctora per la Universitat d'Oxford. El llibre, que nodreix de molta informació en referència a la vida amorosa de l'escriptora francesa, té per títol George Sand i aporta nous elements d´anàlisi, imprescindibles si havíem de tractar amb profunditat i seriositat el personatge que ens ocupa. I és precisament la complexitat de la vida amorosa i sentimental de Sand el que he provat de reflectir en El darrer hivern de Chopin i George Sand i en Corambé: el dietari de George Sand. Un complicat món morós que no es pot entendre sense copsar la influència de les idees de Fourier i de molts dels socialistes utòpics de mitjans del segle XIX en la vida de la nostra autora. Hi ha un llibre que ens permet copsar a fons el món ideològic i cultural del primer terç del segle XIX, a París. Parlam de Los socialistas utópicos de Dominique Desanti, publicat per Anagrama de Barcelona l'any 1973. És a partir de Fourier, de Saint Simon, de tots els altres pensadors de la "revolta personal" i l'"amor universal" que podem entendre des de quines coordenades intel·lectuals actuava aquesta revolucionària parisenca.
Per a acabar aquest llibret que acaba de publicar l'amic Antoni Cardona, Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, he trobat oportú incloure també un article que fa referència a un capítol ben important, per no dir decisiu, de la vida de la nostra escriptora. Em referesc a la història de les seves relacions amoroses i intel·lectuals amb un dels seus nombrosos amants, concretament amb Frédéric Chopin, l´home amb qui més temps va conviure. Aquesta qüestió és la que podem trobar en l'article "George Sand i Frédéric Chopin: la ruptura".
Tots sabem que, per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart. Com molts d'autors pens que aquesta opinió de Sand, aquest amor de l'escriptora envers la capacitat creadora de Chopin, va ser, més que qualsevol altre tipus de relació, el vertader ciment que uní durant tants d'anys les dues grans personalitats de la cultura. Com de costum, de tota la bibliografia consultada és sempre Belinda Jack, en el llibre George Sand, qui més s'apropa a la vertadera personalitat de l'escriptora i qui ens descobreix el món interior d'aquella contradictòria republicana. Avui dia hi ha pocs investigadors que no pensin que, passat un inicial enamorament, la vertadera relació entre Sand i Chopin no passava de ser una relació filial, tal era el grau de dependència sentimental del músic envers la baronessa. Tot plegat conforma un capítol més de la complexa personalitat de George Sand, dona que no pot ser despatxada amb els quatre tòpics de rigor, aquelles històries de l'escriptora nimfomaníaca escampades per gasetillers com Jean Chalon i tots els simplistes de la seva escola. En relació a la importància de la unió entre Chopin i George Sand quant a la producció musical del primer, caldria destacar l'estudi de la investigadora palmesana Aránzazu Miró, el llibre titulat Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000), una obra de consulta bàsica. Això sense parlar de la ingent informació que proporciona George Lubin i sense oblidar tampoc, les curioses, però útils notes de Listz o la ja clàssica aproximació d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (París, Hachette, 1952). Malgrat que on sempre trobarem més informació serà en la mateixa autobiografia de George Sand, la impressionant Histoire de ma vie editada en deu volums per Michel Lévy frèrees, a París, el 1856. Un petit resum d'aquesta impressionant obra va ser editat, en traducció espanyola i amb el títol de Historia de mi vida, per Parsifal Ediciones de Barcelona l'any 1990.
L'autor d'aquests articles referents a la vida, l'obra i la personalitat de Chopin i de George Sand creu que amb la seva edició proporcionarem al lector interessant per aquestes qüestions uns quants elements d'anàlisi i reflexió. Lluny de les actituds sectàries contra la controvertida escriptora francesa, actituds més ferotges que mai als dos-cents anys del seu naixement, el que volem és aproximar el lector a uns fets històrics contrastats per una nombrosa bibliografia i, alhora, apropar-nos a dues de les més grans personalitats culturals del segle XIX: el músic Frédéric Chopin i l'escriptora George Sand. Si ho aconseguim, ni que sigui mínimament, donarem per ben pagats tots els esforços esmerçats en aquest treball i ens sentirem satisfets de la feina feta. Aquesta i no cap altra era la intenció que teníem quan començàrem la tasca d'aplegar aquests articles en un llibre com el que ara és disponible a les llibreries.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

López Crespí, Jaume Pomar... Memòria de la generació literària dels 70 (i III)

Memòria de la generació literària dels 70 (i III)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La plaça de Santa Eulàlia, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, esdevenia centre neuràlgic de moltes de les nostres reunions culturals i antifranquistes. Proper a l´indret hi havia el pis on tenia la seu l´OCB, que era un altre punt essencial per a la resistència cultural i antifeixista d´aquells anys. La seu era a un pis del carrer de Vicent Mut, una travessia de Jaume II; i en aquell indret, en aparença "inofensiu", s´anaren congriant moltes de les accions que serviren per a reforçar la cultura catalana i el teixit associatiu de la societat civil de les Illes d´aquella època. En un altre article ja hem parlat de l'existència, propera a la plaça de Santa Eulàlia, d´altres dos caus de la resistència: les llibreries Llibres Mallorca i L´Ull de Vidre, indrets de trobades i conferències que no eren ben vistos per part de la Brigada Social ni per la "cultura" oficial de l´època.
A L´Ull de Vidre hi vaig començar a treballar en acabar el servei militar. Va ser una aventura compartida amb els amics Frederic Suau i Adela Casellas. Una aventura de joventut que mai no serví per a guanyar una pesseta! Sembla que ja aleshores la cultura estava barallada amb l´economia. Vist amb perspectiva, ara es pot comprovar que era quasi impossible, talment com s´esdevingué, que uns joves sense diners provassin de portar endavant una experiència que requeria un mínim de capital per a fer front a les primeres despeses, fins que, si hi havia sort, hom pogués anar recuperant la inversió. Mai no assolírem aquest estadi. Treballant de franc tampoc poguérem fer front a les despeses. Finalment l´experiment rupturista, després d´haver fet moltes exposicions, presentacions de llibres i conferències de caire catalanista i d´esquerres, hagué de finir. Bona part del que s´inicià amb la llibreria L´Ull de Vidre ho va continuar més endavant la Llibreria Tous sota la direcció de l´escriptor Antoni Serra. Però aleshores ja no es tractava de l´experiment voluntarista d´uns jovençans sense diners; darrere l´obertura de la Llibreria Tous hi havia tot el poder econòmic d´una gran empresa i dels principals medis periodístics de començaments dels setanta: el diari Última Hora.
Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel·ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Biel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del president Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam contra els nord-americans i l'inici de la gran revolució cultural xinesa. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política eren, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.
No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.
En aquells temps, la lluita política --embrionària encara-- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novel·la amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantautor d'Inca, l'entranyable amic Toni Alomar. Toni Alomar era un proletari de la música. Contemporani de Los Penkeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, Los Mustangs, abans de dedicar-se uns anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques i mànagers sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona, on hi va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantautors. Tornà a Mallorca i musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans, i realitzant nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa.
Servàvem la memòria de Pere Capellà i ens seduïen les provatures d'Alexandre Ballester, que treballava en solitari a sa Pobla. A tot aquest embalum, i per si encara ens faltava alguna cosa, el desaparegut director del diari Última Hora, Pepín Tous, d'entranyable memòria, ens oferí unes pàgines setmanals al famós periòdic de la seva propietat. Mai no havíem tengut tanta llibertat per a escriure el que volíem! En Frederic s'encarregà de coordinar les pàgines, i el suplement de cultura esdevingué una flama encesa enmig de la tenebror dictatorial. Els primers comentaris sobre l'obra de Gramsci, Marx, Lenin, Mao Zedong, de després de la guerra sortiren a les pàgines de "Última Hora". "El compromís polític de l'escriptor" fou el primer article que vaig signar. Ens semblava tornar al temps de l'Agrupació d'Intel·lectuals Antifeixistes! Recuperar la memòria de l'esquerra, lluitar per la llibertat i el socialisme, era el que impulsava les nostres accions juvenils. Deu anys abans de les conclusions "Per una Cultura Nacional-Popular", defensades pel Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, nosaltres, fidels seguidors de Gramsci, ja ho havíem provat de portar a la pràctica. Per altra banda, Antoni Serra ja feia anys que amb la secció "Màscara" ens havia marcat el camí i, amb les seves compromeses seccions, feia llenya per un altra banda. Ens ajudaren, amb les seves col·laboracions Josep M. Llompart, Josep Albertí, Damià Ferrà-Ponç, Jaume Pomar, Nicolau Llaneres, Gregori Mir i molts d'altres. La literatura i el cinema soviètics (Bàbel, Maiakovski, Gorki, Eisenstein, Vertov) començaven a ser coneguts pels lectors illencs. Ens seduïen els avantguardistes russos Tiniànov, Xklovski... La "Història de la Revolució Russa" de Trotski esdevenia llibre de capçalera, al costat d'Espriu, Pedrolo, Vicent Andrés Estellés i les obres escollides de Che Guevara. Començàvem a conèixer Ferrater, Llompart i Pere Quart en la poesia. Ens interessaven la Rodoreda, en Pere Calders, l'Avel·lí Artís-Gener i la Maria Aurèlia Capmany. Fèiem el que podíem, amb la disbauxada confiança de repetir, en petita escala, les heroïcitats dels artistes futuristes o els membres del "Proletkult". Potser mai tan pocs, intentaren abraçar tantes coses.
Ara, vist amb la perspectiva que donen els anys, hom s'adona de l'impacte causat per aquell experiment volunter. L'Ull de Vidre naixia rompent motllos. Els partits de la futura oposició democràtica eren tan embrionaris, tan dèbils, vivien tan amagats a causa de la brutal repressió, que podem dir que ren quasi inexistents. Llur activitat "pública" no podia passar d'una pintada ocasional, una reduïda repartida de fulls volanders als barris extraradials. El PCE vivia a les catacumbes, i l'esquerra marxista-leninista s'estava formant, precisament mercès, en bona part, al nostre treball. Molts dels polítics que ara viuen com senyors gràcies als impostos i contribucions que pagam, devien anar a col·legi o, els més vells, estudiaven per a ser bons negociants dins el sistema franquista i no els havia passat pel cap lluitar activament en favor de les llibertats democràtiques.
Una mica més enllà de L´Ull de Vidre, anant envers les Torres del Temple, en el carrer de Bosch, el pintor Gerard Mates tenia el seu estudi, un indret on també ens reuníem una sèrie d´amics. Ara mateix record l´escriptor Joan Manresa, el pintor Gabriel Noguera, els directors de grups teatrals Pere Noguera i Bernat Homar, el fotògraf Toni Catany... També era lloc d´encontre de tots aquells grups i cantants de la Nova Cançó que venien a actuar a Palma. I no oblidem que proper a tots aquests punts i llocs de trobada, igualment a dues passes de la plaça de Santa Eulàlia, hi tenia el despatx Bartomeu Barceló, el director de la famosa Editorial Daedalus. I ja una mica més lluny, en el carrer de Torre de l´Amor, Franscec de B. Moll, Josep M. Llompart i Xesc Moll portaven endavant la històrica tasca de l´Editorial Moll, imprescindible per a mantenir el fil que ens unia a la nostra història i a la nostra cultura.
Com Jaume Pomar, Frederic Suau, Josep Alberti, Guillem Frontera, Jaume Santandreu o qui signa aquest article, tots volíem ser escriptors. Ja sabíem del fil invisible que ens unia amb Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També ens sentíem atrets per alguns personatges rupturistes com Miquel Àngel Colomar, amb avantguardistes del tarannà d´Ernest M. Dethorey, Joan Alomar i Cifre... però què hi teníem a veure amb els deixebles de Maria Antònia Salvà?
Només hi havia un punt, i era un punt prou important, en el qual jo no coincidia gens amb Jaume Pomar i altres companys de la colla d´aquells anys: i era l’admiració que sentien per Llorenç Villalonga. Mai no vaig anar prendre cafè al Riskal, l´indret de les tertúlies de Llorenç Villalonga, ni mai vaig acompanyar els meus companys de generació literària a retre homenatge a l´antic falangista i destacat intel·lectual reaccionari.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la "Generació literària dels anys 70": "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".

Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)

Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)

Per Miquel López Crespí, escriptor

George Sand i Frédéric Chopin són dos dels viatgers romàntics més famosos que visitaren l'illa en el primer terç del segle XIX. Chopin amb la música i George Sand amb la novella i els llibres de viatges (vegeu el llibre Un hivern a Mallorca de George Sand) ens deixen documents importantíssims de com eren la nostra illa i els mallorquins i mallorquines d'aquella època. Els articles que s'arrepleguen en aquest volum volen deixar constància de la contradictòria personalitat de l'escriptora francesa, de les dificultats de les seves relacions amb la societat mallorquina de començaments del segle XIX, alhora que proven de situar el món intel·lectual que conformà l'esperit del músic polonès i de l'escriptora republicana que tants problemes tengué durant la seca estada a Mallorca. Els articles que ara publicam només tracten, doncs, alguns aspectes de la vida d'ambdós personatges sense aprofundir en la història de molts d'altres estudiosos i viatgers que també descobriren les illes a mitjans i finals del dinou. La nostra intenció no era, evidentment, realitzar una relació exhaustiva de tots aquells famosos viatgers. Qui vulgui aprofundir en la història d'aquests visitants haurà de consultar el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I.
En el llibre citat de Valero, capítol "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador" podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, per a la recerca de les Illes, tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)".
Seria molt curiós que algun investigador pogués estudiar la relació l'amor de George Sand al paisatge i trobar-ne les relacions que pugui haver-hi amb els descobriments de l'Arxiduc. No oblidem que Sand, sense els entrebancs de la malaltia que patia Chopin i que li impedia fer llargues excursions pels voltants de Valldemossa, sí que, amb els seus fills Maurice i Solange, es dedicà a trescar i conèixer tot els racons que es troben entre Valldemossa i Deià. Deià: justament els indrets exactes que, anys després, serien comprats per l'Arxiduc i on aquest establí el seu "imperi" mallorquí. Els indrets de bellesa sublim que descriu Sand a Un hivern a Mallorca són, entre molts d'altres, els de les possessions que comprarà el príncep exiliat per voluntat pròpia dels fastos i misèries de l'imperi austro-hongarès.
Els illencs sempre tendrem un deute amb l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Ens podríem demanar què hauria estat de molts d'indrets de la serra de Tramuntana sense la compra de possessions que va fer aquell amant de la nostra terra. I la resposta és ben senzilla: ben cert que sense aquelles adquisicions, sense aquell accentuat amor pel nostre paisatge i les seves gents, molts dels paratges paradisíacs que ara coneixem encara verges haurien estat lliurats a l'especulació més desenfrenada. Aquest perill ja l'advertí la mateixa George Sand a Un hivern a Mallorca quan, amb profunda clarividència, afirmava que Mallorca podia esdevenir la Suïssa del futur si la gent interessada en els viatges arribàs a descobrir tanta bellesa, la lluminosa claror, els blaus i verds d'una illa que, malgrat les dificultats patides, l'encaptivà.
És d'agrair que el llibre de Gaspar Valero ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Evidentment s’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869".
Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat. I, no en mancaria d'altra, també hi trobam un apartat especial dedicat a l'exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena.
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
George Sand i el seu conegut llibre de viatges Un hivern a Mallorca inicia aquesta llarga llista de "descobridors" de la nostra terra i alhora de propagandistes avançats de les belleses de Mallorca. Sovint, com anirem explicant al llarg d'aquest article, s'ha atacat l'escriptora francesa per unes opinions que sempre s'agafen fora de context. Unes opinions en els quals l'aristocràtica parisenca es despatxava a gust contra la tancada societat clerical i reaccionària existent a Mallorca a començaments del XIX. Sand, en el fons, criticava uns mallorquins que, indubtablement, eren dirigits per les classes dominants del moment contra el que ella representava: les idees d'igualtat republicana, la lluita contra la reacció clerical i vaticanista en tots els aspectes de la vida quotidiana de les societats. George Sand era una persona que mai no es va mossegar la llengua. Era en lluita contínua, per entendre'ns. No donava treva a ningú. Posseïa una forta personalitat que ningú mai va doblegar i molt manco els conservadors d'aquell temps.
A Mallorca, amb Chopin malalt, encerclats per murs d'aïllament, se sentí perseguida, robada, atacada, sense cap mena de suport. I, en conseqüència, atacà durament aquells que li feien la vida impossible descrivint amb paraules qui sap si una mica gruixudes el que sentia una anticlerical francesa, seguidora de Rousseau i dels grans filòsofs de la Revolució Francesa.
Aquelles desafortunades expressions (hi ha molta gent que pensa que, tanmateix, són ben encertades) s'han d'entendre escrites sempre des d'aquesta situació personal ben concreta. Unes opinions que han ocultat durant dècades altres pàgines del llibre. Pàgines que, com hem escrit una mica més amunt, contenen descripcions de Mallorca fetes amb un amor que molt pocs viatgers del passat han expressat amb tanta sinceritat.
Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?
Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.
Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.
Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.
El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.
És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins i el feixisme: Llorenç Villalonga

Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins i el franquisme

Per Miquel López Crespí, escriptor

A Mallorca, els intel·lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears, escriu entorn de la repressió damunt els intel·lectuals d'esquerra (pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il·legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel·lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col·laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col·laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel·ligent, col·laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il·legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col·laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col·laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...
'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col·lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".
Quant a certs desconeixements culturals de Villalonga, hom pot trobar una informació essencial en el llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les belles arts (Palma, Documenta Balear, 1996). En referència a la col·laboració de Llorenç Villalonga amb el feixisme, en els pitjors moments de la repressió contra el catalanisme i l´esquerra, l´historiador Antoni Nadal ens forneix d´una munt d´articles d´aquells anys, escrits per Llorenç Villalonga i que sortiren publicats en el númnero 33 de Randa (vegeu pàgs. 65-129). Per altra banda, Josep Massot i Muntaner, com hem apuntat, és l´historiador que ha parlat més extensament del paper nefast dels germans Villaonga (Llorenç i Miquel) en la repressió dels intel·lectuals catalans de Mallorca.
En els nostres anys de formació cultural, en els començaments de la nostra militància antifeixista, quan maldàvem per anar recuperant aspectes de la nostra memòria històrica que el franquisme no volia que recordàssim... com podíem anar a retre homenatge a aquell que havia encoratjat els assassins del nostre poble, aquell que havia fet poemes d´homenatge als falangistes? Era inconcebible. Per tant, mai no anàrem a trucar a la porta de Llorenç Villalonga perquè ens donàs consell. Ell pertanyia al bàndol dels vencedors de la guerra civil i nosaltres al dels vençuts; ell havia ajudat a exterminar les avantguardes catalanistes i d´esquerra de les Illes i nosaltres pugnàvem per reconstruir-les; ell havia considerat nefasta la cultura catalana, les idees republicanes, socialistes i anarquistes, el nacionalisme progressista de la Generalitat de Catalunya, i nosaltres ho consideràvem part indestriable de la nostra vida, de tot allò que conformava el teixit dels Països Catalans lliures i sobirans pels quals lluitàvem.
Fins i tot el mateix Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revista Brisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República, el socialisme i el comunisme.
Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: "Durant els anys de la República es començà a emprar l'electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals". I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): "Parla d'un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d'una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència... A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d'urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc".
Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l'eliminació física i política de l'esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col·laboracions a Radio Mallorca. Per a veure un exemple de la seva dèria anticatalana i antimarxista cal llegir "Fascismo y fronteras", publicat a Última Hora (18-II-37) i reproduït a Cien años de Última Hora, (vol. I, pàg. 422).
Els germans Villalonga atiaren també l'odi envers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l'obra citada (pàg. 212), escriu: "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb i s'adherien a la nova Espanya".
Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les Illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:" "No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera". Tenia el cinisme d'adreçar-se als "escritores de valía" que quedaven "en nuestro mundo provinciano" i els demanava que continuassin "colaborando en nuestros periódicos locales", perquè convenia "dar la sensación de una absoluta normalidad" i no calia que tothom cantàs "las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista": qui volgués podia descriure la bellesa d'un llibre, l'elegància d'una dona o l'harmonia d'un panorama...". (Els escriptors i la guerra civil..., pàg. 217).
Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: "...a partir de 1934 esdevingué l'ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca...", i "L'octubre de 1936, la seva formació intel·lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància, càrrec mitjançant el qual va fer algunes campanyes anticatalanistes, entre d'altres". Article "Miquel Villalonga" (Memòria Civil, 6-VII-86).
Antoni Nadal també és autor del treball "Els articles de Llorenç Villalonga", aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l'any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: "No obstant això, l'afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d'abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en 'Centro' (Palma 1934) i en la col·lecció d''El Día' de la Segona República. D'altra banda, l'afecció degué perdurar, perquè al final de l'any 1966 l'escriptor i psiquiatre, no s'estava de confessar que 'mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936', i que 'ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936'" (pàg. 65). I més avall (pàg. 71) continua: "En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l'espanyolisme, en l'antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció 'harmònica' de la realitat política, social i econòmica: 'Nuestra gran afirmación [...] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana".
Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l'historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de "Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra"): "L'anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d'acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l'anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l'establiment del règim totalitari: 'Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca'".
Bartomeu Mulet Trobat parla també del paper repressiu dels germans Villalonga (vegeu revista Lluc, núm. 784 pàg. 27), en referir-se a les depuracions i assassinats de mestres mallorquins: "Els germans Villalonga, el Prevere i Director de l'Institut Bartomeu Bosch, foren corresponsables de la depuració, o personatges com Joan Capó, que inicialment hi participaren i que posteriorment en foren víctimes d'aquests afers".
Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M. L. Lax i M. Ocio Villar (La repressió franquista a Palma): "Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d'habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema 'Augusta'. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil·lava entre els 700 i els 1.000. Les condicions higièniques eren molt dolentes i la qualitat del ranxo ínfima. Al vespre tenien lloc les cridades de presoners 'posats en llibertat'. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí".

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La generació literària dels setanta a les Illes (II)

La generació literària dels setanta a les Illes (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Amb en Jaume Pomar ens trobàvem al bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, prop de Cort. Un indret que era molt proper al carrer de la Vidriera, número 28, tercer pis, que era on ell vivia amb el seus pares i el germà. I també en el Bosch, a dues passes d´un dels llocs on el podies trobar moltes nits d´aquella grisa Palma de finals dels seixanta i començaments dels setanta: el bar Brussel·les.
De la mare de Jaume Pomar, la senyora Magdalena Llambies, record, com si fos ara mateix, el moment que, travessant la sala d´estar, el menjador i un estret passadís, m´obria la porta de la cambra de Jaume Pomar on escrivia i llegia sense aturar. El pare, Antoni Pomar Tarongí, em saludava des de la distància. En Guillem, el germà, llegia a la seva habitació. A la cambra de Jaume Pomar, la claror del dia penetrava per una petita finestra oberta a les teulades dels carrers de l´antic call jueu. Un llit d´una plaça, uns prestatges plens de llibres, un canterano dels rebesavis i una tauleta on sempre hi havia llibres oberts i fulls amb poemes. Era el moment de parlar de les nostres darreres lectures, de les troballes intel·lectuals del moment, de parlar de la difícil situació en què ens trobàvem, com a persones i com a poble, a conseqüència de la manca de llibertat i de la persecució de la cultura catalana. Altres vegades ens trobàvem a un pis casa nostra, a l´avinguda de l’Argentina, on també hi compareixien els joves inquiets d´aleshores i alguns escriptors. Al baret de davall ca nostra, després d´un d´aquells llargs debats literaris i polítics, en Jaume redactava poemes que comentàvem emportats per la passió literària.
A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a "centre d´operacions" la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors "aperturistes" del franquisme que propugnaven els carrillistes, els "revisionistes", en el llenguatge d´aquell temps. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll. També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homer, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.
Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma. Durant molts mesos repartírem Els mallorquins, de Josep Melià, L´Islam a Mallorca, de Guillem Rossellò-Bordoy, La Renaixença a Mallorca, també de Josep Melià, i la novel·la de Guillem Frontera Cada dia que calles entre la gent que venia a comprar a l´Ull de Vidre.
D´alguna d´aquelles reunions per a preparar accions antifeixistes i de lluita per la llibertat en vaig parlar a L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall, 1994). En referència al combat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich, havia escrit: "Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. ‘Informació sobre el Consell de guerra del MIL’ (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un ‘terrorista’.
‘Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'’oposició’ no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).
‘La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en ‘comandos d'acció’. Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.
‘Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial.
‘Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: ‘Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!’, ‘Puig Antich és viu!’; ‘Judici popular contra els criminals!’ i altres de semblants.
‘A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre ‘comando’ -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.
‘Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista".

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la "Generació literària dels anys 70": "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".

La generació literària dels setanta a les Illes (I)

La generació literària dels 70 a les Illes (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: "A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar"; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).
Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.
Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.
Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.
El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.
De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.
Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la col× lecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.
En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.
Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la "Generació literària dels anys 70": "Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.". Com explica l’autor del llibre: "Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional".



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Marisol Ramírez i Esquerra Unida

Esquerra Unida a les Illes: sense renovació no hi haurà credibilitat

Marisol Ramírez: una bona campanya electoral

Per Miquel López Crespí, escriptor


Tothom coincideix a afirmar que Marisol Ramírez ha representat una veu fresca, una candidata engrescadora en aquest maremàgnum de polítics professionals amb discurs de cartó-pedra, embafadors amb tants d'eslògans i actituds que no deien res i sovint feien avergonyir aquells i aquelles que els escoltàvem. Els polítics del règim! Quina manca d´imaginació en moltes de les intervencions amb les quals ens han torturat durant la passada campanya rentacervells! Però, evidentment, Marisol Ramírez no tenia a l´abast els enormes mitjans econòmics i televisius dels quals sí que varen disposar PP-PSOE. A Marisol Ramírez i a tots els altres grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d´esquerra revolucionària en temps de la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició. És a dir, promoció, espais televisius i diners per a UCD, PCE, PSOE i els partits nacionalistes burgesos. Tota la resta va ser condemnada a les tenebres exteriors, exterminada de rel (amb el suport dels partits abans esmentats). És el mateix que, d´una manera diferent, han fet ara amb candidatures com les de Marisol Ramírez. Un problema encara molt més agreujat perquè es combinava amb la crisi final de la burocràcia que ha portat Izquierda Unida a la quasi desaparició del mapa polític, engolida pel PSOE a causa precisament, entre molts d´altres motius, del seguidisme a Zapatero.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l´experiència d´Izquierda Unida tant a l´Estat com a les Illes. Una crítica valenta en un temps d´oportunisme total on, per aconseguir qualsevol càrrec institucional, els vividors dels romanços són capaços no solament de trair idees i principis, sinó de vendre la mare al millor postor.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l´esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l´esquerra oficial.
Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d´Esquerra Unida-Els Verds diu que a la seva organització hi ha “una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer”; quan afirma que “hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds”; quan demana que “cal deixar de vampiritzar els moviments socials” i conclou que la “resposta és al carrer” o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l´inici de la transició hem demanat la creació d´una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes i vividors de la política que hem conegut d´ençà d’aquells pactes secrets amb els poders fàctics, la banca, la patronal i el franquisme reciclat.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava, les debilitats de les seves afirmacions. I què era el que em feia constatar les contradiccions del seu discurs? Precisament, comprovar que llançava a l´electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, presonera, del passat, d´obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat sempre contra les idees i els principis revolucionaris, demonitzant persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol. Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l´antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l´esquerra alternativa que s´atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió “oficial” del carrillisme? Quina “renovació” pot haver-hi a l´esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l´esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l´OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d´Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalan, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial. Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l´esquerra revolucionària de les Illes (i de l´Estat) treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d´esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador, fresc, alternatiu, al costat d´algun d´aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
La credibilitat és molt important quan es llança un discurs renovador. I aquesta credibilitat mai no arribarà si no anam deixant endarrere el record nefast de tots aquells que, emportats pel dogmatisme i el sectarisme, han duit Esquerra Unida al carreró sense sortida on ara es troba.
Pens que cal deixar el camí obert a les noves generacions, als joves militants de l´esquerra alternativa que, ben segur, serien incapaços de cometre les indignitats que hem comentat una mica més amunt. Aquest és el camí de la renovació. Un camí que possiblement ja ha obert Marisol Ramírez i que ha de continuar i ampliar-se, fins a fer desaparèixer qualsevol presència de sectarisme a les fileres de l´esquerra alternativa de les Illes.

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.htm

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...Els escriptors catalans i el franquisme

Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...Els escriptors catalans i el franquisme

Per Miquel López Crespí, escriptor

El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíl× lic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíl× lica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un al× lot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excel× lents condicions per a la feina intel× lectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intel× lectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una al× lusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.
Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant col× laboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, col× laborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en col× laboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, com Mallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intel× lectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva). Ara, amb la victòria del franquisme, es volia una dona "diferent": que sabés cuinar, resar, d'esperit submís, "honestament vestida". El resultat, a la llarga, ja l'hem vist: més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen avui confinades a la funció de "sus labores".

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Unitat per les Illes rep el suport d'una quarentena d'intel·lectuals

Unitat per les Illes rep el suport d'una quarentena d'intel·lectuals

Destacats membres del món de la cultura signen un manifest a favor d'Unitat com a "instrument de canvi" front a les "iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país"

Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.


Unitat per les Illes ha rebut el suport de més de quaranta escriptors, artistes, professors, periodistes i altres destacats membres del món de la cultura de les Illes Balears (i també d'altres territoris de parla catalana). Alguns d'ells s'han reunit avui amb els candidats d'Unitat al Congrés, Pere Sampol i Margalida Miquel, i al Senat, Helena Inglada i Jaume Sansó; reunió a la qual han acudit també dirigents polítics dels partits que donen suport a la candidatura, com ara Joana Lluïsa Mascaró (consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca) o Nanda Ramon (regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma), entre d'altres.
Unitat per les Illes ha rebut el suport de: Aina Ferrer Torrens, Alfred Bosch i Pasqual, Antoni Marimon, Antoni Torrens, Antònia Vicens, Bernat Nadal, Bernat Joan, Biel Florit, Carme Llull, Cathy Sweeney, Conxa Forteza Bruno, Damià Pons Pons, Francesca Palou, Guillem Frontera, Hèctor López Bofill, Hilari de Cara, Isabel Peñarrubia, Jaume Rosselló Mir, Jaume Sastre, Joan Lacomba, Joan Lladonet, Joan Miralles, Joan Perelló, Josep Antoni Grimalt, Josep Lladó, Josep Palou, Josep Rosselló, Lluís Maicas, Manel Marí, Maria Victòria Secall, Marquet Pasqual, Marta Elka, Miquel Àngel Vidal Pons, Miquel Bezares Portell, Miquel Cardell Santandreu, Miquel López Crespí, Nofre Pons, Oriol Jonqueres, Pere Antoni Pons, Pere Morey Cervera, Rafel Crespí Ramis, Sebastià Alzamora, Sebastià Sansó, Vicenç Calonge.
Aquests escriptors i intel·lectuals han signat un manifest de suport a Unitat per les Illes en què afirmen que la candidatura unitària "ha nascut de la il·lusió i d'una gran fe en el nostre poble. Un gran poble que creix obrint els braços a tothom, a tota la bona gent que vol ser d'aquí. Un poble que no vol reunciar, i que si van mal dades sap ajuntar esforços per alçar la veu on calgui i dir que volem continuar sent qui som, que estam cansats que ens espoliïn els recursos i la calma, que estam farts de no poder decidir el futur i que volem comandar a ca nostra". El manifest apunta que Unitat per les Illes és un "instrument de canvi en positiu a favor del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura", front a "les iniciatives de despersonalització i banalització del nostre país" (per a més informació: (http://www.unitatxilles.cat/manifest.php).