Saturday, November 21, 2009

El mallorquinisme polític: Josep Melià en el record

El mallorquinisme polític: Josep Melià en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor
 
Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris podíem haver estat fent feina al servei del franquisme pólicíac (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".
Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.
Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera bicolor de la monarquia, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
'Enlairar la bandera de Franco i la monarquia, la bicolor, dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Per a servar la memòria de Josep Melià

Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià

L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.
En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.
Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.
L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».
D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».
La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.
Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.
Antoni Marimon. Historiador
Diari de Balears (4-XII-07)

Friday, November 20, 2009

Dietaris - Un llibre de l'escriptor Miquel López Crespí

El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)


Per Miquel López Crespí, escriptor

El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...



http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://xbs.cat/aggregator/sources/663 Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Friday, November 06, 2009

Literatura catalana i memòria històrica

Presentació del llibre Els crepuscles més pàl·lids de Miquel López Crespí, guanyador del premi Alexandre Ballester 2009 (i II)
 
Per Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
 
Aquesta novel·la [Els crepuscles més pal·lids, Lleonard Muntaner Editor, Palma 2009], ho he dit al començament, és un homenatge als homes i dones que patiren la repressió franquista; així ho he sentit jo quan l’he llegida: un homenatge personal que l’autor fa a la memòria del seu pare i a tots els presos i preses del feixisme.
Dissortadament, milers d’homes i dones que construïren la nostra primera democràcia i la defensaren del cop d’estat cívico-militar del 1936 han mort ignorats per les institucions.
El que ha passat en els darrers anys: els homenatges, l’obertura de fosses, la possibilitat de fer el dol públic al cap de setanta anys, la denúncia presentada per les associacions de memòria històrica a l’Audiència Nacional per crims contra la humanitat, els milers de nets que cerquen expedients, que entrevisten gent gran, que s’emocionen quan els escolten, que ens emocionem quan llegim llibres com aquest, que llegim i demanam i també responem, els centenars de voluntaris que ajuden a les víctimes i als seus familiars, els treballs desinteressats d’escriptors, periodistes i historiadors que ens donen llum damunt tanta foscor, tot això es el camí que hem emprés la societat civil i hem de continuar cap endavant amb la força que ens dóna el convenient que ho fem per una causa justa.
Avui coneixem qui eren i el que defensaren els homes i dones dels quals se’ns parla a la novel·la, però no ens podem enganar: les sentències que condemnaren a presó i treballs forçats Paulino López Sánchez o a mort a Jaume Serra Cardell de sa Pobla, continuen vigents, no han estat anul·lades, ni per aquest govern ni pels anteriors. Las fosses on resten milers de republicans i republicanes continuen sense ser exhumades per l’Estat, sense senyalitzar, identificar ni dignificar, milers de companys i companyes del protagonista del llibre resten oblidats a les fosses franquistes en plena democràcia, sense noms, sense plaques, desapareguts. Desapareguts per sempre físicament i socialment, talment com pretenien els seus assassins, talment com pretenien els feixistes. Vivim a l’Estat que en el camp del dret internacional i dels drets humans és posat com exemple del que significa impunitat
Demanam reconeixement a les víctimes i al seu ideari, demanam reconeixement dels seus drets, demanam Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes i les seves famílies, per a tots aquells homes i dones que patiren la repressió franquista en qualsevol de les seves formes, per als que treballaren i defensaren els ideals i principis republicans, comuns a tota la humanitat, de Justícia, d’Igualtat i de Llibertat.
Gràcies, Miquel, per haver escrit aquest llibre; tu ets un dels voluntaris que treballen en aquesta causa des de fa anys, i avui públicament et vull donar les gràcies. En Miquel també col·labora voluntàriament amb la revista de l’associació i des de el primer dia no ho ha deixat d’escriure a la nostra revista "Temps de la Memòria" i per a nosaltres és un honor comptar amb un escriptor del talent, talla i prestigi de Miquel López Crespí, però sobretot comptar amb una persona amb els ideals que ha mamat i preservat del seu pare:
Paulino López Sánchez, lluitador per la Llibertat.
De Miquel López Crespí, de tots aquests anys d’escriure relats i novel·les sobre la guerra civil, n’ha parlat l’historiador Josep Massot i Muntaner en el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002). Un escrit prou encoratjador per a l’autor de sa Pobla, ja que parlant de la seva obra diu: "la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les grans cimentières de Bernanos".
El treball de Josep Massot i Muntaner fent referència a tots aquests anys d’escriure damunt la nostra història era aquest: "Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel· les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, "La casa gran", és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració "Cop d'estat", que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
‘Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col· laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
‘Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de foc són fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al· lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos". (5)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de la repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
 
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)