Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto
Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero,
Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i sectarisme a les Illes
La campanya rebentista dels excarrillistes
(PCE) i altres dogmàtics i sectaris contra el llibre L’Antifranquisme a
Mallorca (1950-1970) (I)
Alguns aspectes de la brutal campanya
rebentista que l’any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu
llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall
Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb
abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha
estat descrita en el capítol “Els Mallorquins, de Josep Melià, en la
lluita per la llibertat”.
Després, continuant en aquest camí de
brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un pamflet
publicat a UH el 28-IV-94 s’hi afegiren altres col.laboradors
amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a
dir de l’estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de
maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni
M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner,
Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime
Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs,
encara s’hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. (…) En aquesta
campanya de brutors, mentides i difamacions, s’hi afegiren igualment personatges
de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d’obscurs interessos
reaccionaris”.
La campanya rebentista tenia per objecte, amb
la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a
escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l’immund
pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors
Antoni M. Thomàs i CIA s’atrevien a dir que els partits a l’esquerra del PCE,
és a dir l’esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al “franquisme
policíac”. I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal,
imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona
insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil,
serviren per a criminalitzar (en tota l’accepció de la paraula) i posteriorment
assassinar, els marxistes del POUM, tants d’anarquistes de la CNT i
internacionalistes del tipus d’aquell gran intel× lectual antifeixista italià,
Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva
sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar,
de la sevícia més brutal. Durant molts d’anys no s’havia vist mai a Mallorca
una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l’esquerra i els intel× lectuals
antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la
sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus
discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres,
aquesta provatura d’escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la
mentida i la calúmnia dient que els militants de l’esquerra revolucionaria érem
al servei del “franquisme policíac” era tan bestial, i alhora un fet tan
ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví
per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o
de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent
amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre
moltes altres coses, desmoralitzar l’autor, en aquest cas qui signa aquest
article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint
des d’una posició d’esquerra independent i marxista sobre tot el que es
refereix a la nostra recent història política per a, finalment, “expulsar-me”
del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats
-l’extermini de l’adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la
reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona
i la meva obra, volien aconseguit, il× lusos!, que no hi hagués versions
alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels
mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i
companyes de l’esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu
treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que
basteixen la història de l’estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els
excarrillistes, entestats en la persecució de l’intel× lectual nacionalista
d’esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es
demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l’exèrcit
d'”intel× lectuals” servils al servei de la reacció, la que s’encarregava
d’anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els
signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics
i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una
vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans
esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d’opressió nacional i
social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d’aquests
personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l’esquerra
Evidentment erraren al cent per cent, ja que
toparen amb un resistent fet a prova d’aquest tipus de batalla política. Un
lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va
veure recolzat i animat en la seva tasca d’investigació per moltes
personalitats de la política i cultura mallorquines.
Al final d’aquella campanya rebentista
enfocada a la meva destrucció intel× lectual, al meu total desprestigi,
els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins
que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en
la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un
impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el
ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va
ser clamorós. Avui dia encara se’n parla, i se sap que alguns dels implicats en
les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen
cometre gastant esforços i energies en la persecució de l’esquerra
revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.
Com a colofó de tota aquella espontània
campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat “Agraïment” (en el
fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d’extermini programada pels
excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El
vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l’Última Hora de
Ciutat i deia així: “Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i
apassionades d’aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se’n
recorden d’un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables.
Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben
lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves
memòries a l’editor- que L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués
aquest enrenou.
‘L’efecte del llibre dins de la nostra
societat ha estat com el d’una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per
a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).
‘Voldria agrair ben sincerament la
participació i activa col× laboració en el debat a tots els que han escrit
cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics,
companys de l’OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig
lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L’Estel
de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario
de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día
del Mundo) quan han tengut la santa paciència d’anar publicant, dia a dia,
setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L’Antifranquisme….
Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L’Udol, Sa
Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també
a la ràdio i la televisió. Les mostres d’amistat i solidaritat han estat
constants i això m’anima a continuar per aquest camí.
‘Ben cert que la polèmica m’ha encoratjat a
publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment
també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics
dirigents carrillistes que m’han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre
no s’hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i
tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m’han dedicat, he de
reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han
exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada
propaganda de l’obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps.
L’èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació.
‘Crec que seria molt interessant que, en el
futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior.
Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització
cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el
silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els
llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten,
plens de pols, en els prestatges de l’editor. Afortunadament, com deia abans,
gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar
una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers
anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l’autor
-sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de
l’edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de
l’estany. I això era l’essencial: interessar la gent en la lectura i en la
nostra història més recent”.
Exceptuant algun tètric element d’aquesta
colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a
favor del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
Posats en evidència davant tota la societat
mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci,
conscients de l’errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud
impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els
seus noms.
Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va
arribar la informació que, en petit comitè, més d’una vegada havien comentat
com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els
feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor
independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura
franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l’autèntica esquerra
mallorquina. Parl d’aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat
un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous
i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals, cas evident dels
germans Carbonero en la passada legislatura, per posar només un exemple del
tenebrós tipus de personatge de què parlam.
No cal dir que la brutal campanya rebentista
en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí
i que, a ser possible, no havia de deixar d’escriure les meves memòries i
records de lluita la per la república, l’autodeterminació i el socialisme.
La campanya contra el meu llibre ordida pels
sectors de l’excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien
tenir els escrits dels militants de l’esquerra revolucionària per als
historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d’un col× lectiu
que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió
de l’experiència acumulada.
Era evident que si el jove investigador
mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions
carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d’encuny madrileny
UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals,
el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència
de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat
sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la
cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em
referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de
1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions
El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític:
homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca,
2003).
