Literatura catalana i memòria històrica

Presentació del llibre Els crepuscles més pàl·lids de Miquel López Crespí, guanyador del premi Alexandre Ballester 2009 (i II)
　
Per Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
　
Aquesta novel·la [Els crepuscles més pal·lids, Lleonard Muntaner Editor, Palma 2009], ho he dit al començament, és un homenatge als homes i dones que patiren la repressió franquista; així ho he sentit jo quan l’he llegida: un homenatge personal que l’autor fa a la memòria del seu pare i a tots els presos i preses del feixisme.
Dissortadament, milers d’homes i dones que construïren la nostra primera democràcia i la defensaren del cop d’estat cívico-militar del 1936 han mort ignorats per les institucions.
El que ha passat en els darrers anys: els homenatges, l’obertura de fosses, la possibilitat de fer el dol públic al cap de setanta anys, la denúncia presentada per les associacions de memòria històrica a l’Audiència Nacional per crims contra la humanitat, els milers de nets que cerquen expedients, que entrevisten gent gran, que s’emocionen quan els escolten, que ens emocionem quan llegim llibres com aquest, que llegim i demanam i també responem, els centenars de voluntaris que ajuden a les víctimes i als seus familiars, els treballs desinteressats d’escriptors, periodistes i historiadors que ens donen llum damunt tanta foscor, tot això es el camí que hem emprés la societat civil i hem de continuar cap endavant amb la força que ens dóna el convenient que ho fem per una causa justa.
Avui coneixem qui eren i el que defensaren els homes i dones dels quals se’ns parla a la novel·la, però no ens podem enganar: les sentències que condemnaren a presó i treballs forçats Paulino López Sánchez o a mort a Jaume Serra Cardell de sa Pobla, continuen vigents, no han estat anul·lades, ni per aquest govern ni pels anteriors. Las fosses on resten milers de republicans i republicanes continuen sense ser exhumades per l’Estat, sense senyalitzar, identificar ni dignificar, milers de companys i companyes del protagonista del llibre resten oblidats a les fosses franquistes en plena democràcia, sense noms, sense plaques, desapareguts. Desapareguts per sempre físicament i socialment, talment com pretenien els seus assassins, talment com pretenien els feixistes. Vivim a l’Estat que en el camp del dret internacional i dels drets humans és posat com exemple del que significa impunitat
Demanam reconeixement a les víctimes i al seu ideari, demanam reconeixement dels seus drets, demanam Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes i les seves famílies, per a tots aquells homes i dones que patiren la repressió franquista en qualsevol de les seves formes, per als que treballaren i defensaren els ideals i principis republicans, comuns a tota la humanitat, de Justícia, d’Igualtat i de Llibertat.
Gràcies, Miquel, per haver escrit aquest llibre; tu ets un dels voluntaris que treballen en aquesta causa des de fa anys, i avui públicament et vull donar les gràcies. En Miquel també col·labora voluntàriament amb la revista de l’associació i des de el primer dia no ho ha deixat d’escriure a la nostra revista "Temps de la Memòria" i per a nosaltres és un honor comptar amb un escriptor del talent, talla i prestigi de Miquel López Crespí, però sobretot comptar amb una persona amb els ideals que ha mamat i preservat del seu pare:
Paulino López Sánchez, lluitador per la Llibertat.
De Miquel López Crespí, de tots aquests anys d’escriure relats i novel·les sobre la guerra civil, n’ha parlat l’historiador Josep Massot i Muntaner en el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002). Un escrit prou encoratjador per a l’autor de sa Pobla, ja que parlant de la seva obra diu: "la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les grans cimentières de Bernanos".
El treball de Josep Massot i Muntaner fent referència a tots aquests anys d’escriure damunt la nostra història era aquest: "Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel· les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, "La casa gran", és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració "Cop d'estat", que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
‘Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col· laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
‘Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de foc són fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al· lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos". (5)
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de la repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
　
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
　
　
　

Memòria històrica, guerra civil i literatura catalana catemporània

Miquel López Crespí i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
　
Memòria del pare
　
Per Quim Gibert, psicòleg

Amors va ser un programa que va emetre TV3 fa uns anys. Em va tocar la fibra el testimoni de l'Antoni i la Maria que, amb 81 i 79 anys respectivament, s'havien casat no feia massa en segones núpcies. Impossibilitats familiars van ajornar l'enllaç durant 50 anys. L'Antoni, fill de Pineda de Mar, fou destinat l'any 1945 a fer el servei militar a Sóller, vila natal de la Maria. Va robar el cor a la Maria veure diàriament, davant del portal de casa seva, a l'Antoni marcant el pas amb la resta de soldats. El de l'Antoni i la Maria ha estat un amor que ni el temps ni les dificultats han marcit. Un amor tant esplèndid com el de la darrera novel·la de Miquel López Crespí, Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner editor, Palma 2009). Es tracta d'una novetat editorial que també versa sobre una història d'amor, basada en fets reals, entre una mallorquina de casa bona i un soldat. Encara que en aquest cas, un soldat «cautivo y desarmado». I és que l'any 1940 fou destinat a Mallorca, en concret a Sa Pobla, el Batallón de Trabajadores núm. 151. El formaven presos republicans que durant cinc anys foren obligats a construir carreteres de sol a sol.
En paral·lel, la novel·la és un retrat dels darrers dies de la guerra, en el decurs dels quals el general republicà Segismundo Casado, amb la complicitat del polític Julián Besteiro i l'anarquista Cipriano Mera, protagonitzan un segon cop d'estat en ple setge franquista de Madrid. És a dir, una «nova guerra civil dins la guerra civil (...) Unitats de la junta colpista executaven enmig del carrer tots aquells (soldats, administratius, periodistes, qui fos!) que no acceptessin les ordres de rendició donades per Casado». D'altra banda, López Crespí tampoc oblida incloure l'instant final de la guerra, quan la desesperació s'apropia d'aquells republicans que mai podran embarcar cap a l'exili des del port d'Alacant: «Trenta mil persones sense saber on anar, sense cap possibilitat de fugida, lliurats als llops». Simultàniament, són constants les referències a batalles com la de Terol, columnes militars com la de Ferro, camps de concentració com el d'Albatera i altres episodis que honoren la memòria antifranquista. Amb tot, l'autor és crític quan detecta un «fals internacionalisme proletari» en aquells obrers partidaris d'avançar al màxim en termes de llibertat però de no voler saber res de l'opressió de les cultures perseguides «pels senyors de la guerra castellans». Tant és així, que un dels personatges reconeix que «els fills de Durruti i Kropotkin érem sovint indiferents al clam dels pobles de l'Estat que patien sota el poder del centralisme borbònic».
Tres són els protagonistes destacats de la novel·la: el pres antifranquista, l'al·lota poblera i el fill d'ambdós: «la postguerra és descrita, doncs, des de tres punts de vista diferents». Es tracta de personatges inconformistes, que «van prenent consciència de la situació opressiva» en una Mallorca afamada, amb contrabandistes, jornalers, falangistes, senyors rics... En aquest sentit, són entranyables els fragments en els quals López detalla la quotidianitat a Mallorca, tant en el pla com a la costa, abans de l'allau turístic dels anys 60.
A propòsit del progrés i d'un món habitable, Martin Luther King sostenia que «les avantguardes sempre han estat no-conformistes». Els crepuscles més pàl·lids és un merescut homenatge de Miquel López Crespí al seu pare, un de tants joves de 21 anys forçats per Franco a treballar a pic i pala, i a aquells que encara que van perdre, segons la història oficial, no van anar pel món de perdedors. La seva fortalesa d'esperit enlluernava. Tant cert és, que mai van deixar de lluitar per canviar un món en el qual persisteixen massa injustícies.
Quim Gibert, coautor d'Elogi de la transgressió
　
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Biel Barceló (PSM) - La vergonya del nostre Parlament

Biel Barceló (PSM) - La vergonya del nostre Parlament
　
La vergonya del nostre Parlament

Per Biel Barceló - Portaveu del Bloc per Mallorca i secretari general del PSM

L’espectacle que està oferint el Parlament de les Illes Balears és realment lamentable. El PP té tres diputats imputats en diferents causes judicials per corrupció. Josep Juan Cardona, exconseller de Comerç, Indústria i Energia, està imputat pel cas CDEIB, en el qual ha quedat provat que subordinats seus cobraven comissions il·legals. Ara s’està dirimint si ell n’estava assabentat (i si, fins i tot, també ell en cobrava) o no. Catalina Soler, exbatlessa de Felanitx, està imputada pel cas Cavallistes, acusada de falsedat en documents públics per col·laborar amb un batle del PP a legalitzar una construcció il·legal. I Jaume Font, també exconseller del Govern Matas, està imputat pel cas Pla Territorial de Mallorca, sobre presumptes "pelotazos" urbanístics.
Per la seva banda, el diputat Bartomeu Vicens, suspès temporalment (que no expulsat) de militància per UM, està imputat per delictes de corrupció en el cas Son Oms (cobrament de comissions il·legals en el procés de gestació i explotació d’un polígon industrial a Palma). La fiscalia anticorrupció demana presó cautelar per ell, però pel fet de ser diputat (i, per tant, aforat), el Tribunal Superior de Justícia ha hagut d’assumir el cas. Com que Vicens no vol deixar l’escó per pura estratègia personal (de defensa), ara el Govern haurà de governar en minoria.
El darrer capítol és el cas del president del Consell d’Eivissa i diputat del PSIB-PSOE, Xicu Tarrés, que haurà de declarar en qualitat d’imputat pel cas Eivissa Centre, que investiga el suposat pagament de comissions il·legals per part d’una constructora a alguns càrrecs polítics, sobretot del PSIB, però també del PP. Cal dir que el cas de Tarrés no és el mateix que els anteriors (perquè encara no està acusat formalment de res, i només se l’ha citat a declarar). Però no deixa de ser evident que la imatge que transmet el Parlament a la ciutadania és pèssima.
Amb cada cas de corrupció (presumpta o comprovada) la desconfiança de la ciutadania cap a la classe política de les Illes augmenta, i està arribant a quotes perilloses de desafecció. Sent com som el portaveu de l’únic grup parlamentari que no està immers en processos judicials, la ciutadania pot tenir la seguretat de que no ens tremolarà el pols per demanar responsabilitats a qualsevol polític implicat amb indicis fefaents en algun cas de corrupció, sigui del partit que sigui.
Bloc de Biel Barceló

El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si "Mallorca era Sicília". Com diuen els diaris: "El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília".

Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero

Els desastres de Jaume Carbonero

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: "¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: "Esto tendrá un coste".
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: "El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto".
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si "Mallorca era Sicília". Com diuen els diaris: "El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília".
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Miquel López Crespí

Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs, José M. Carbonero... mentiders, dogmàtics i sectaris

La transició i les mentides del carrillisme (PCE) i afins
　
Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE". (Miquel López Crespí)

Per Miquel López Crespí, escriptor
　
Quan l'esquerra alternativa del temps de la transició parlava de les traïdes del PCE mai no es referia als honrats militants de base d'aquests partits. Sempre fèiem a la direcció del grup, és a dir a Carrillo, la Pasionaria o Ignacio Gallego, entre d'altres. Però quan l'antic responsable carrillista a Palma, Antoni M. Thomàs, o el també carrillista Ignasi Ribas juntament amb Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Jaime Carbonero, José M. Carbonero i Salvador bastida signen un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (pamflet publicat en el mes d'abril de 1994 en un diari de Ciutat) ho fan sense cap mena de mirament. No parlen de la direcció dels diversos partits comunistes existents aleshores. Parlen genèricament dels partits "situats a l'esquerra del PCE" als quals acusen de "debilitar des del franquisme sociològic i policíac el PCE".
El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amics embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball militant d'homes i dones com en Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Gaspar Jaume, na Maria Vílchez.... Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, amb el suport d'un ampli grup de treballadors del ram en el qual hi havia Domingo Morales, muntaven les Comissions Obreres Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer, ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...), na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl·lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, membre de l'actual executiva del PSM, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -que durant molts d'anys seria president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, Magda Solano, Margarida Seguí, Josefina Valentí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.
Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda republicana. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Sergio López o el mateix Rafel Ramis. En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca, era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana... Evidentment cap d'aquests excel·lents companys i companyes i tants d'altres de militants anònims mai no treballaren ni conscient ni inconscientment per al "franquisme sociològic i policíac" com han afirmat les restes de l'estantís carrillisme illenc. Ans al contrari, qui de veritat enlairà la bandera de la monarquia en la seu del PCE el dia de la seva legalització foren Carrillo i els seus.
　
http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí
　
http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
　
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
　
http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
　
　

Novetats editorials de les Illes - Miquel López Crespí i la novel·la històrica

Presentació del llibre Els crepuscles més pàl·lids de Miquel López Crespí, guanyador del premi Alexandre Ballester 2009 (I)
　
Per Maria Antònia Oliver París, Presidenta de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
　
　
El llibre que avui presentam és una història novel·lada, però és també un homenatge als presoners republicans i a les dones que els acompanyaren durant aquells anys tan difícils. L’autor ho fa des del record, des de les històries que li contaren el pare i l’oncle; tot dos patiren durament la repressió franquista per defensar els valors i principis republicans, per defensar els ideals de Justícia i Llibertat.
Una amiga, l’escriptora Rosa Regàs, quan participà amb l’associació en la commemoració de la proclamació de la República el passat 14 d’abril, ens deia que hi ha les creences i idees; les primeres són la religió, la moral, la tradició, etc., i cada un té les seves; i les segones, les idees, són la Igualtat, la Justícia, la Llibertat, i són comunes a tota la humanitat. Dic això perquè il·lustra molt bé l’ideari dels homes i dones republicans, ideari que sens dubte ha marcat tant la formació com la personalitat de l’autor.
En Miquel ho descriu molt bé quan ens relata les experiències d’aquells homes i dones, per exemple, amb els ateneus llibertaris, amb les biblioteques itinerants, amb la cultura, l’arma que havia d’alliberar la humanitat de la ignorància. Amb l’ampli teixit associatiu que crearen estaven convençuts que podrien sortir de la misèria de segles imposada per l’Església i els sectors més conservadors i adinerats; que podrien assolir els drets dels treballadors i treballadores, dels més desfavorits, l’alliberament de la dona, la igualtat de condicions. Il·lusions i esperances que, desgraciadament, acabaren per sempre (espero que no!) amb la victòria dels feixistes l’abril del 1939.
D’on surt la idea de retre un homenatge als presoners republicans, als homes i dones que patiren tan intensament la repressió dels guanyadors de la guerra civil? Miquel López Crespí escrivia recentment en un article: "Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939".
Cal dir que l’obra, l’homenatge, la provatura literària, li ha sortit rodona. Els crepuscles més pàl·lids és una novel·la que es pot inscriure dins el millor de la nostra tradició de novel·la catalana sobre la guerra civil. El llibre, de seguida que llegim els primers capítols, ens fa recordar les pàgines més brillants d’Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Joan Sales, Mercè Rodoreda...
Hi ha en la novel·la de Miquel López Crespí la presència dels nostres intel·lectuals més estimats, de tots els grans escriptors catalans represaliats pel feixisme. Recordava, llegint l’obra del nostre autor, Gabriel Alomar, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i també, evidentment, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener... La postmodernitat ha volgut acabar amb bona part de la nostra herència literària, la memòria dels escriptors i intel·lectuals més lligats a les ànsies de llibertat nacional i social del nostre poble. Sortosament no s’ha conseguit completament, i l’herència, el mestratge d’aquests escriptors sura en les pàgines d’escriptors com Miquel López Crespí.
És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família de l’escriptor de sa Pobla, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. És la presència omnipotent d’aquesta brillant intel·lectualitat del país la que condiciona de forma ferrenya les idees, la forma d’escriure, la visió del món que té Miquel López Crespí. Quan començava a llegir els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment, el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... He parlat molt sovint d’aquestes qüestions amb Miquel López Crespí. Ell m’ho ha dit en diverses ocasions i ho ha deixat escrit en nombrosos articles que, quan iniciava la redacció de Els crepuscles més pàl·lids recordava, sentia dintre seu, "com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart...".
Miquel López Crespí és un home prou fidel a les millors tradicions literàries de la nació. Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana, que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, de Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo, la trobam igualment en moltes de les novel·les de Miquel López Crespí que fan referència a la guerra civil. Pens ara mateix en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació Sa Nostra)... Joan Fuster, a Literatura catalana contemporània, ens recordava l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: "Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado". Joan Fuster conclou el capítol "Història i literatura" del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: "La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit".
Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids.
Però parlam de l’argument de Els crepuscles més pàl·lids. L’argument és senzill: un jove arriba a Mallorca l’any 40 com a presoner republicà d’un camp de treball forçat; una al·lota poblera de classe benestant coneix en aquest jove i sorgeix una història d’amor; són el pare i la mare de l’autor. El fill, l’autor, contempla aquest passat des del present i reconstrueix la història a través de la seva memòria, amb les histories i anècdotes que li contaren i amb els pocs documents i fotografies que es salvaren de la guerra i que en moltes ocasions las mateixes famílies represaliades, per por de més represàlies, destruïen, però que en aquest cas el protagonista, el presoner, guarda dins una maleta enterrada.
La novel·la ens relata els darrers dies de la guerra, la desesperació dels republicans quan veuen que son traïts per determinats sectors dels seus comandaments, quan veuen arribar la fi dels seus somnis, quan veuen impotents la mort dels companys i companyes, les execucions i assassinats. Els republicans espanyols, els grans ignorats, el col·lectiu de víctimes del franquisme ha estat i és el més oblidat de tots els oblidats.
La novel·la ens relata la derrota, les presons franquistes, les tortures, els maltractaments i humiliacions dels vencedors sobre els vençuts: però també ens transmet la fortalesa d’esperit d’aquells combatents, el seu valor i resistència enfront de les tortures i humiliacions. Ens parla d’aquells anys tristos i grisos de la postguerra, de l’ambient repressiu i opressiu, però també de la necessitat de l’home d’aferrar-se a la vida, i ho fa de la millor manera per a fer-ho: a través de l’amor, el protagonista ho fa de la mà de la seva estimada. Per tant, aquest llibre és també una història d’esperança, una història d’amor; la força de l’amor entre un presoner republicà i una al·lota mallorquina de casa bona, que és capaç de vèncer qualsevol obstacle.

Son Bosc en el blog de l'escriptor Miquel López Crespí

La destrucció de les Illes: les obres del golf de Son Bosc comencen ja!
　
Les obres del golf de Son Bosc comencen ja!

La promotora Golf Platja de Muro SA les iniciarà en breu, ja que disposa de totes les llicències. Es tracta d’un projecte complex que consta de moltes fases
Maria Nadal 03/09/2009

Després de deu anys de lluita, la promotora Golf Platja de Muro SA preveu iniciar les obres de construcció del macroprojecte del futur golf de Son Bosc, al terme de Muro, aquest mes de setembre. Un dels promotors, Guillem Mercadal, va dir ahir que "es començaran les actuacions per posar en marxa la construcció del golf de manera immediata". De fet, la promotora disposa de totes les llicències per iniciar les intervencions, a excepció del pagament d'una taxa necessària per poder executar les obres a una finca rural. Mercadal va assegurar que, "una vegada s'aboni la taxa a l'Ajuntament de Muro, encetarem les actuacions amb la delimitació i tancament de la zona on es construirà el golf perquè no s'hi pugui tenir accés".
Guillem Mercadal va afegir que "es tracta d'un projecte complex que consta de moltes fases", per la qual cosa calculà que el futur golf de Son Bosc no estarà llest fins passats uns 18 mesos o, fins i tot, dos anys. El representant dels promotors va manifestar que "abans de sembrar la gespa s'han d'haver enllestit totes les fases del camp de golf i després s'ha d'esperar que l'herba arreli bé per poder iniciar-hi l'activitat. A més, hi haurà èpoques en què la construcció del projecte s'haurà d'aturar, com per exemple durant les èpoques de reproducció de l'abellerol".
Adaptació
Un altre tema pendent per a la construcció del golf és l'adaptació del projecte al Pla de conservació de l'orquídia de prat. En aquest sentit, Guillem Mercadal va puntualitzar que "s'ha de cercar una nova ubicació per al forat número vuit perquè el camp disposi dels 18 necessaris". Aquesta adaptació s'haurà de presentar a la Conselleria de Medi Ambient del Govern que donarà el vistiplau i la seva conformitat al projecte una vegada hagi verificat que la construcció no afecta la població d'orquídia de prat que es troba als terrenys de Son Bosc i que és una de les més importants d'Europa. L'adaptació al Pla de conservació de l'orquídia de prat suposa la supressió de 6.000 metres quadrats del futur golf, tot i que des de la promotora no veuen cap problema per reubicar aquest forat.
Cronologia d'un projecte que no agrada a tothom
El municipi de Muro sentí a parlar del projecte del camp de golf ara fa deu anys. El mes de setembre de 1998, l'entitat promotora Golf Platja de Muro començà a tramitar davant l'Ajuntament de Muro i el Consell de Mallorca l'interès general per construir un golf als terrenys de Son Bosc, que fou denegat per la Comissió balear de Medi Ambient un any després. El mes de març de l'any 2003, el Govern del Pacte de progrés, presidit per Francesc Antich, incorporà els terrenys de Son Bosc al Parc Natural de l'Albufera, tot i que a l'any 2004 el Govern presidit pel popular Jaume Matas anul·là el decret que incorporava Son Bosc dins l'àrea de l'Albufera. Des de l'any 2004 fins a l'any passat, el projecte del golf i els seus promotors van fent passes per poder iniciar-ne les obres i aconseguir enllestir tots els documents necessaris, malgrat que no fou fins al mes de març de l'any passat quan esclatà la polèmica que ha envoltat aquest projecte.
Repercussions
El projecte del camp de golf de Son Bosc fou el causant de la ruptura del pacte de govern entre UM i PSOE-Entesa durant el mes de març de l'any 2008 després que UM aprovés, gràcies al suport de PP-CDM a l'oposició, la concessió de la llicència d'obra del camp de golf. Posteriorment, UM i CDM-PP firmaren un pacte de govern i actualment el portaveu de la coalició conservadora, Martí Fornés, és el batle de la localitat. A més del PSOE-Entesa, el futur golf també ha tingut el rebuig del grup ecologista GOB, el PSM i el grup del PSOE del Consell, que intentaren aturar-ne les llicències.
dBalears (3-IX-09)
　
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a "avançada política social" però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els "efectes col·laterals positius" de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el "darrer recurs" per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista "feien el joc al franquisme policíac". Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: "El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí".
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: "En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe".

La literatura catalana contemporània - Lleonard Muntaner Editor publica Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009)

Lleonard Muntaner Editor publica Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Novel·la Alexandre Ballester 2009)
　
Per Miquel López Crespí, escriptor
　
Mentre anava redactant els capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids em demanava si seria capaç de reflectir literàriament el caramull d’històries dels camps de concentració, de les presons franquistes, que, al llarg dels anys, m’havien anat contant el pare i els oncles. Un altre repte igualment -–o més!— important era comprovar si podia ficar-me dins la pell del pare, presoner republicà, vengut a Mallorca amb els seus companys del Batallón de Trabajadores. Capbussar-me altra volta en la guerra i la postguerra? Mirava els arxius de la família. Pensava: vet aquí la columna vertebral del que pot esdevenir una novel·la; aquests materials i els records del pare i la mare. La meva pròpia vivència de la postguerra... Per què no provar-ho? I les històries dels vells republicans que sentia, de menut, a sa Pobla, quan anaven al taller de pintura a petar la conversa amb el pare i l’oncle? Ho havia de fer literatura; tenia un deute amb ells, pel seu valor, per la seva dignitat; havia de fer-ho per provar de servar, dins els límits de les meves forces i capacitats, aquell univers d’esperances en un futur lliure perquè lluitaren. Un món que s’ensorrà de forma irremeiable amb la victòria feixista d’abril de 1939.
El record de tots aquells vells republicans que romangueren a sa Pobla quan foren alliberats! Quants d’aquells homes, autèntics herois de la lluita antifeixista, no restaren al meu poble en haver conegut alguna noia poblera! És el que s’esdevengué amb el meu pare, amb Guzmán Rodríguez, amb tants d’aquells militants antifeixistes dels anys trenta. Sovint els llibres de memòries, els fulls salvats miraculosament, les pàgines escrites a les cel·les des de les quals els portaven davant el mur d’execució donaven una idea de com era aquella vida d’oprobi i humiliacions, de tortures constants sota el feixisme. Hi ha molts de llibres al respecte. Un dels primers que vaig llegir ja fa anys va ser el famós Campos de concentración en la España de Franco que Joan Llarch va publicar a Barcelona, a Producciones Editoriales, l’any 78. Més recents són els de Josep Pons Bestard, el llibre de records Memoria de Mallorca, 1936 (Palma, el Tall Editorial, 1990) i el de José Leiva Memorias de un condenado a muerte (Barcelona, Dopesa, 1978). I un altre, encara inèdit, del qual conserv un exemplar escrit a màquina pel seu protagonista, Pere Joan Borràs, d’Alaró, que escrigué Memorias de Pedro Juan Borrás. Un autèntic "incunable", potser un exemplar únic que pens que alguna editorial nostrada hauria de traduir de seguida al català per tal de restituir la veu espontània de l’autor i, d’acord amb els hereus del senyor Pere Joan Borràs, posar-lo a disposició del poble de les Illes, tant és el seu valor històric. Sense oblidar, igualment, els papers que Antoni Pizarro, condemnat a mort -condemna que va ser canviada per la de vint anys de reclusió--, escrigué d’amagat al Fortí d’Illetes, tètric indret d’afusellaments a Mallorca. Antoni Pizarro narra molt vivament, amb traça, els dies de la sublevació feixista, de les provatures fracassades per a fer front als sublevats, i de l’heroisme de tots aquells que eren executats al fortí Pel que explica aquest document d’extraordinari valor que he consultat sovint, l’heroisme, la dignitat, la valentia davant la mort, varen ser el més normal entre les desenes i desenes de republicans, comunistes, socialistes i anarquistes que foren assassinats als fossars d’aquest fortí.
Els sacerdots mallorquins que provaren d'ajudar els republicans tampoc no se salvaren de l’extermini. És el cas de Jeroni Alomar, assassinat pels feixistes per "col·laboració amb els rojos", el 8 de juny de 1937. L’historiador i periodista Nicolau Pons Llinàs va escriure un llibre al respecte titulat Jeroni Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937 (Palma, Lleonard Muntaner Editor, 1995).
I qui no recorda aquell "clàssic", el famós Los topos de Jesús Torbado i Manuel Leguineche, editat pel Círculo de Lectores l’any 1978 a Barcelona? Hi havia també algunes pàgines de la novel·la de Blai Bonet El Mar (1958) que, a l’adolescència, ens sobtaven per la seva cruesa en parlar de la guerra. Els afusellaments davant els murs del cementiri, magistralment descrits per Blai Bonet! Però de joves eren ben difícil trobar escriptors illencs que haguessin novel·lat la repressió, la por d’aquells d’anys d’assassinats, quan l’odi i la salvatge brutalitat dels militars revoltats i els falangistes campava arreu. L’embranzida de novel·listes que tracten la guerra o les seves conseqüències s’esdevé principalment amb els homes i dones de la generació literària dels 70. Parl de novel·les de finals dels seixanta i començaments dels setanta, obres –de les quals ja hem parlat en un altre article—de Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Miquel Àngel Riera, Llorenç Capellà, Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Cortès, Maria-Antònia Oliver, Miquel Ferrà Martorell...
Cap a mitjans dels anys seixanta tan sols Les Grands Cemeitères sous la lune de Georges Bernanos, obra que compràvem d’amagat, a les golfes de segons quines llibreries de Palma i Barcelona, ens informava del que s’havia esdevengut en aquell estiu de foc, sang i llàgrimes. Però, com he dit més amunt, dels autors mallorquins que d’una manera o una altra han tractat la guerra civil i la repressió ja n’hem parlat en altres articles. Aquí i avui volíem anar esbrinant d’on sorgia la voluntat d’escriure una nova novel·la ambientada en la guerra i la postguerra mallorquines.
Per això em demanava quin va ser l’origen de Els crepuscles més pàl·lids, d’on sorgia l’impuls inicial que em donaria forces per anar bastint els vint-i-sis capítols que conformen la novel·la. No ho havia dit tot a Estiu de foc (Columna), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), L’Amagatall (Fundació sa Nostra) i Un tango de Gardel en el gramòfon (Setimig)? Per quins motius naixia ara, en la meva imaginació, la història novel·lada d’aquest presoner republicà, en aquest cas el meu pare, arribat a Mallorca en un feixuc estiu de l’any 1940?
Anem a pams. Als meus arxius tenc els documents de la família "Verdera"; memòries inèdites d'antics presoners del franquisme, de militants esquerrans; fotografies de la resistència i dels darrers anys de la clandestinitat; centenars de cintes, vídeos, llibres, cartes, diaris personals, etc., etc. Tot plegat un material que m’ha servit a la perfecció per a portar a terme el projecte: novel·lar la vida de presoner republicà del meu pare; literaturitzar el viatge que el portà, de les presons de Madrid i València, als camps de treball mallorquins.
Entre tot aquest caramull de vivències -sofriments, alegries- del nostre poble, hi ha els dos papers que més estim. Són uns vells documents que em deixà per herència el meu pare, l'exalferes de Sanitat de l'Exèrcit Popular i expresoner del franquisme Paulino López Sánchez. Aquests dos certificats foren emesos pels responsables dels camps de concentració, a Mallorca -concretament a sa Pobla- en la postguerra, un any després de la derrota popular de 1939. El pare, voluntari en la lluita per la llibertat, militant confederal, conegué Durruti, Miguel Hernández, Francisco Galán... (malgrat que aquest darrer lluitava amb les unitats comunistes, concretament dirigint la 22 Brigada en què combaté contra el feixisme el meu oncle José López). S'ha de recordar que a Mallorca, a part dels centres d'internament "clàssics" com la presó provincial de Palma, el castell de Bellver, els vaixells-presó (tipus "Jaume I"), Can Mir, la presó de dones (Can Sales), la d'Illetes, etc., etc., existien nombrosos camps de concentració i diversos indrets de reclusió per a excombatents republicans. Són coneguts per tothom que hagi estudiat una mica la sagnant història de la repressió de la dreta contra el poble l'habilitació dels banys de Sant Joan com a centre d'internament, la possessió de Son Catlar (Campos), el camp de la Regana (a Llucmajor), Capocorb Vell, la possessió de sa Coma (Capdellà)... Aquests tètrics indrets s'obrien per a aprofitar la mà d'obra esclava fornida per les onades de vençuts que anaven arribant a les Illes. S'obriren camps a Felanitx i Manacor, al cap Gros i al Mal Pas (Alcúdia)... El meu pare, a les ordres del capità d'infanteria Agustín Martínez Sánchez, cap del Batallón de Trabajadores número 153 destacat a sa Pobla en els anys quaranta, conegué Can Garroví (posteriorment l'institut del meu poble), i treballà en la carretera que anava del Mal Pas a la Victòria. La documentació que tenc -els dos documents esmentats- em permet, en un exercici d'arqueologia històrico-sentimental, saber com eren els "partes" per circular per sa Pobla, saber –aproximadament- el dia que Paulino López Sánchez, heroi de la lluita per la llibertat -com tots els seus companys- pogué sortir a fer un tomb pel poble i, segurament, conèixer mumare, Francesca Crespí Caldés. Na Francesca Crespí era filla d'una de les famílies més conservadores del poble i neboda de l'home fort de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, el batle "Verdera", Miquel Crespí i Pons, el constructor de l'Escola Graduada. Un dels documents diu simplement: "Batallón de Trabajadores nº 153. La Puebla (Mallorca) 11 de enero de 1940. Autorizo a Paulino López Sánchez para que pueda circular libremente por esta plaza sin que se le ponga impedimento alguno". El signa, el capità responsable del camp, José Martínez. L'altre paper, escrit igualment a sa Pobla ("La Puebla" dels vencedors), porta dada de 10 d'abril de 1940 y certifica que: "Paulino López Sánchez, de 22 años de edad, pintor decorador, perteneciente al reemplazo de 1938, ha permanecido prestando servicio en este batallón desde el 11 de octubre de 1938 habiendo observado una conducta ejemplar por demás, siendo uno de los que más se han distinguido por su disciplina, laboriosidad y amor al trabajo. Y para que conste y surta los efectos correspondientes, extiendo el presente, en La Puebla (Mallorca) a diez de Abril de 1940. José Martínez Sánchez, Capitán de Infantería".
Aquests papers, aquests simples records, són el que fonamenta la decisió de portar endavant el projecte d’escriure Els crepuscles més pàl·lids.

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)