La transició i el Pacte Social de la Moncloa (i II)

La transició i el Pacte Social de la Moncloa (i II)



Per Miquel López Crespí, escriptor



L'OEC de seguida (llevat alguns sectors interns que hi veien certs aspectes "positius") es va mobilitzar contra el Pacte social de la Moncloa en defensa aferrissada dels interessos de la classe obrera i sectors populars. D'ençà de la mort del dictador la situació política s'havia agreujat enormement. No sols existien (i de forma permanent) les mobilitzacions dels treballadors; Euskadi, Catalunya, Galícia, bullien d'efervescència nacionalista, republicana i anticentralista. El pla imperialista-burgès de "renovar alguna cosa per a no modificar res del franquisme" estava en perill si no es "domesticava la classe obrera i els pobles de l'Estat", com diu Agustín Moreno, de CC.OO., en el llibre (De los Pactos de la Moncloa al AES) que hem comentat en el capítol anterior.
Fa poc, el diari El País (fascicle número 10 de la seva història de la transició) escriu des d'una òptica ben diferent de la nostra, però que situa molt bé quin era l'estat mental de la burgesia en aquells moments dramàtics (gener de 1976), quan encara no s'havia consolidat el model occidental de democràcia burgesa i l'Estat espanyol podia derivar cap a una federació de repúbliques socialistes no controlades per l'imperialisme mundial: "En el mes de enero de 1976, Madrid es sacudido por un movimiento huelguístico sin precedentes, que pronto se extenderá al resto de España. Los efectos de la primera crisis del petróleo, que habían llegado en el otoño de 1973, se empiezan a notar con dureza: descenso de los beneficios de las empresas, aumento del déficit externo, de la inflación y del paro, disminución en el crecimiento de la economía, frenazo de la inversión privada, etcétera)".
En un llibre escrit per quatre militants del PCE (Madrid en huelga. Enero 1976) es pot copsar ben clarament quina era l'explosiva situació de l'Estat en el començament de la reforma política.
Escriuen els militants carrillistes Víctor Díaz Cardiel, Juan Francisco Plá, Alfredo Tejero i Eugenio Triana:
"Durante dos meses, Madrid ha sido el escenario de un movimiento huelguístico que ha afectado a prácticamente todas las ramas de la producción y a numerosos servicios públicos. La ciudad se ha quedado prácticamente sin taxis, sin metro, sin correspondencia. Las manifestaciones se han sucedido en todos los puntos de la capital y de la periferia industrial. Durante semanas, decenas y miles de trabajadores se han venido reuniendo a diario en asambleas en las que discutían el curso de su acción... decenas de conflictos estallaban y se apagaban sin que la huelga dejase de crecer. El sindicato oficial se veía desbordado con convocatorias lanzadas desde sus propios órganos comarcales y provinciales".
En el llibre d'Editorial Zero Las luchas autónomas en la transición democrática escrit pel Colectivo de Estudios por la autonomía obrera i publicat l'any 1977 podem llegir (pàgs. 12-13): "'Que la crisis no la paguen los trabajadores', vino a ser la idea de fondo que estuvo presente en todas las luchas y, como consecuencia, el rechazo del pacto social. Para unos, lo que se imponía era 'las libertades', frase mágica. Para otros, el Gobierno Provisional. Para aquellos el proceso Constituyente, etc., etc... Para todos la amnistía general y total, tanto política como laboral.
'En este contexto, las luchas obreras se extendieron de unos sectores a otros, dándose un amplio ejercicio de la solidaridad obrera, económica. Lucha contra los despidos, por la readmisión de todos, por la libertad de detenidos, apoyo y sostenimiento de las reivindicaciones, huelgas, etc...
'Las luchas tienen una base Asambleísta. Bien es cierto que no todos defienden la Asamblea de la misma forma. El abanico va desde los que tienen la Asamblea como mero marco de información y refrendo de líderes, hasta los que defienden que la Asamblea se debe ir constituyendo como órgano soberano... las luchas en las que predominan las características de organización asambleístas, son al mismo tiempo las más firmes y decididas en la oposición a los planes capitalistas, y las más combativas en la decisión de extenderlas y generalizarlas a los otros sectores del movimiento obrero".
La burgesia... i el mateix PCE (també el PSOE) havien d'aturar tot aquest esperit combatiu si volien portar endavant la reforma del règim, la consolidació de la monarquia, la "sagrada unidad de España", etc. El País diu (Memòria de la transición. pàg. 165): "Los acuerdos de la Moncloa abrieron la transición económica". I el màxim responsable en qüestions econòmiques (era vicepresident d'aquests temes), l'economista Enrique Fuentes Quintana, accepta l'opinió que el Pacte social de la Moncla ajudà a crear el clima de pau social i tranquil× litat política que es necessitava per a aprovar la Constitució sense entrebancs, i significà la primera mesura seriosa per a evitar la constant pèrdua de beneficis de la patronal (s'anà aturant l'ampli moviment de vagues revolucionàries d'aquells anys). Com diu aquest economista: "O pactábamos o la Constitución podía quedar en entredicho".
Els comunistes de l'OEC refusàrem els pactes dinou anys abans que Agustín Moreno i els crítics de CC.OO., que ara en qüestionen la validesa i denuncien el paper nefast que tengueren per als treballadors. Pel desembre de 1977 les publicacions internes d'OEC (instruccions per a quadres de direcció i militants), la premsa del partit, analitzàvem aquestes conseqüències negatives. "Es tracta de congelar els salaris per aconseguir així un augment dels beneficis empresarials. És un vertader pla d'estabilització capitalista oferint, tan sols, alguns hipotètics avantatges vaporosos i inconcrets.
La revista "Servir al Pueblo", portaveu del Moviment Comunista, en el número 86 (de la segona quincena de novembre de 1977) comenta: "La firma del Pacto de la Moncloa ha marcado un importante viraje en la situación del Estado español.
'Por un lado, consagra una política para hacer frente a la crisis económica sobre la base del aumento de los dividendos capitalistas y del fenómeno de la inversión privada, dando por buenos el aumento del desempleo y la reducción del poder adquisitivo de las clases trabajadoras.
'Estas medidas, de las que hemos hablado ya abundantemente en estas páginas, han sido interpretadas por la clase obrera como una agresión injustificable contra sus intereses más elementales. De ahí que las reacciones contra el Pacto de la Moncloa se hayan multiplicado en todas las naciones y regiones".
De seguida els nostres camarades, es pot dir que la major part de l'esquerra revolucionària i el nacionalisme no-burgès, adoptaren resolucions i feren anàlisis molts semblants. Silenciats per la premsa oficial, comptant únicament amb els recursos dels militants foren repartits diaris de les respectives organitzacions, impresos milers de fulls clandestins, es feren aferratines, es pintaren cartells per a col× locar a places públiques, carrers, estacions de metro i autobús, col× legis i facultats universitàries... Anàvem contra corrent. Però els revolucionaris sempre hem nedat contra corrent!
Amb la LCR, el POUM, el MC, realitzàvem sovint accions conjuntes, tant a les Illes com a la resta de l'Estat. CNT i PORE eren igualment actius en el combat contra la "sagrada unió" de l'esquerra oficial amb el capitalisme. El PCE(ml) tampoc no restà aturat davant l'embranzida antipopular de la burgesia i els seus aliats reformistes. La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, que pertanyia a la IV Internacional) escrivia contra els pactes en fulls que repartíem per obres, hotels, instituts i mercats. En els articles explicatius contra el Pacte Social de la Moncloa que sortien en la revista Combate (portaveu de la LCR) s'analitzava la situació econòmica de l'Estat espanyol, la inflació salvatge (d'un 30%), que colpejava els salaris, els controls dràstics que volia imposar el Govern (amb consentiment de PCE-PSOE), la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris que la signatura comportaria (i va comportar!). Per posar-ne un exemple: si en aquells moments la inflació era valorada en un 30% anual (amb tendència a l'alça), els Pactes de la Moncloa posaven uns límits als augments salarials d'un 22%. La qual cosa, per qui tengui dos dits de front, volia dir que d'un cop els treballadors perdien entre un mínim del 8 i un màxim del 10% del seu poder adquisitiu.
Només aquesta mesura -sense comptar les altres- implicava un ajut de 400.000 milions de pessetes per als empresaris.
El Pacte també feia possible que setanta-un productes bàsics per a l'alimentació i subsistència diàries del poble, pugessin de preu sense permís del Govern ni cap control.
S'analitzava igualment l'atur que suposaria la signatura d'aquell compromís amb el capital. Els economistes independents donaven les xifres de tres-cents mil aturats més cada any i amb una tendència a l'augment permanent. Els 100.OOO milions destinats a obres públiques i subsidi d'atur (40.OOO i 60.000 milions respectivament) no podien solucionar un greu atur de més d'un milió i mig de persones.
Igualment la disminució de l'aportació empresarial a la Seguridad Social no feia més que augmentar els beneficis empresarials, que després no revertien en escoles, hospitals, més llocs de treball, etc.
El pressupost que assignava el Pacte als aturats només podia cobrir uns sis-cents mil aturats i aturades amb un miserable salari de quinze mil pessetes mensuals. Els revolucionaris ens demanàvem... ¿què es farà del milió de treballadors i treballadores que resten sense assegurança?
Llegim en un número de la Voz de los trabajadores (diari de l'OIC a nivell estatal): "El objetivo esencial [del Pacte] es alcanzar una racionalización y transformación del modelo productivo y de desarrollo capitalista en beneficio particular del gran capital finaciero e industrial. Para consolidar ese tipo de economía de mercado tipo occidental se necesita: acabar con la combatividad de la clase obrera, aplicar una drástica congelación salarial, un reforma fiscal antiobrera, medidas que vayan en camino de regularizar el despido libre. Se trata, en definitiva, pese a que lo oculten las direcciones del PCE y del PSOE, de un autentico plan de estabilización contra la clase obrera y el pueblo".
Una altra qüestió que preocupava als comunistes (de l'OEC) era comprovar que es preparaven per a liquidar políticament totes les conquestes aconseguides pels treballadors en els deu darrers anys de lluita. I, concretament, allò que burgesia i reformisme volien fer era acabar amb les experiències de democràcia directa (les assemblees i les coordinadores d'assemblees, consells i comitès de fàbrica amb poders reals) per tal d'anar implantant un sindicalisme pactista, hipotecat a l'Estat i a la patronal (a causa de les subvencions que rebria pel seu constant ajut a la consecució de pactes favorables a la patronal), que en cap moment qüestionàs la monarquia, la "unitat d'Espanya" i l'economia de "lliure mercat". Nosaltres, al contrari, lluitàvem per aconseguir que el futur sindicalisme fos revolucionari, anticapitalista, capaç de lluitar per l'autodeterminació de cada nacionalitat oprimida per l'Estat. Aquest sindicalisme de classe hauria de recolzar-se no en buròcrates sindicals pagats per l'Estat, sinó, ben al contrari, hauria d'estar bastit sobre els consells i comitès sorgits de la més autèntica democràcia directa. Volíem que la burgesia reconegués legalment els consells i comitès. Que aquesta nova forma de sindicalisme fos reconeguda.
Es tractava també d'evitar la divisió sindical fomentada per PCE i PSOE. L'objectiu era anar concretant una poderosa Central Unitària de Treballadors que pogués fer front a les envestides de la patronal i de l'Estat imperialista. Amb el temps hem comprovat que els partits signants dels Pactes de la Moncloa el que volien precisament era tot el contrari.
Malgrat que intel× lectualment sabíem del paper de bomber de la revolució que arreu del món feien l'estalinisme i la socialdemocràcia, encara ens faltava comprovar-ho en la pràctica de cada dia, a Mallorca, dins les nostres fàbriques, barris, hotels i facultats.

La transició i el Pacte Social de la Moncloa (I)

La transició i el Pacte Social de la Moncloa (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor




El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.
El llibre De los pactos de la Moncloa al AES, editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura), conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:
"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).
Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:
'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.
'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.
'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.
'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).
'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".
Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.
Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.
En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.
Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:
"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".
Vists amb la perspectiva històrica que donen els anys, el que ara destaca amb una claredat meridiana són els significats polítics del Pacte. L'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), els altres partits comunistes (LCR, PORE, POUM, MCI, etc) destacàvem massa, potser, els aspectes purament econòmics de la traïda al poble. No vol dir que no fos així. L'atac que els Pactes significaven al poder adquisitiu dels treballadors era brutal, i hi ha economistes que afirmen (amb números damunt la taula) que els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat. Però, portats pel nostre permanent economicisme (creure que la lluita de classes contra la burgesia era tan sols econòmica, oblidant els aspectes culturals, ideològics i polítics) no tenguérem prou en compte que aquell acte (la signatura dels Pactes) era la peça clau d'una nova "cultura" dins del pensament de l'esquerra. Parlam de la "cultura" del consens. La constitució ordida entre PCE, AP, PSOE, CDC, UCD i PNB (1978) no s'hagués pogut portar endavant sense haver controlat i desviat la combativitat revolucionària dels pobles de l'Estat. Fins i tot en els congressos dels partits d'esquerra més reformismes (PSOE) els militants de base demanaven la República Federal!
El PCE portava dècades d'avantatge dins d'aquesta línia, amb la seva pràctica política proburgesa i afavoridora de la unió amb el franquisme reciclat.
Llavors (octubre de 1977) es tractava d'implicar en aquesta pràctica carrillista d'entesa amb el franquisme tot el poble, sumant-hi els altres partits d'esquerra.
Com explica molt bé el dirigent de CC.OO. Agustín Moreno: "Los Pactos de la Moncloa tienen en su haber el establecimiento del consenso político que permite la elaboración de la Constitución Española de 1978" (op.cit., pàg. 14). I la Constitució espanyola barrava -i barra encara!- el pas vers objectius autènticament democràtics com pot ser la república com a forma d'Estat (els partits del consens acceptaren sense excepció la monarquia borbònica que ens deixava per herència Franco). La Constitució no reconeixia -ni reconeix!- el dret democràtic a l'autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides) i prohibeix expressament una possible federació de comunitats autonòmes (atac directe a la construcció política dels Països Catalans). La constitució consensuada consagra l'economia de mercat capitalista, impedint, en cas d'una hipotètica victòria electoral de partits autènticament d'esquerra, l'avenç cap a una societat més justa i sense classes socials. L'exèrcit espanyol resta com a òrgan que garanteix la "sagrada unidad de España" i el que tutela, en definitiva, tot l'engranatge actual.
Aquests continguts polítics -que aleshores no havien estat assumits per una bona part de la població- era el que pretenia fer empassolar la cultura del consens.
Indubtablement, els Pactes de la Moncloa varen ser la columna vertebral de l'actual sistema polític. Domesticar els treballadors per a després cenyir-los al jou de tot el que hem dit abans.
Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera de Franco, la que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la col× locaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "col× laborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia!

Cultura catalana i antifranquisme

Memòria històrica: Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984)


Per Miquel López Crespí, escriptor




En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per "El Tall" l'any 1994 (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació de la cultura a Mallorca en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàg. 30); "L'Ull de vidre" (pàg. 53); "Una certa misèria cultural" (pàg. 70); o "Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l'oposició", entre d'altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori sentimental d'alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny (en els anys 1992-93), quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d'imaginar el sotrac que produiria l'any 1994. Parl de la polèmica que s'esdevingué: més de dues-centes pàgines d'articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, dels pamflets plens de mentides i tergiversacions com el que signaren i publicaren en un diari de Ciutat els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre i la meva persona. Mai no hauria imaginat que "personatges" provincians com els que he citat una mica més amunt o l'exdirigent carrilista (PCE) Pep Vílchez, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i la república, m'atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Precisament en el capítol del llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona 2000) titulat "Els mallorquins de Josep Melià" hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa pels sectors carrillistes, és a dir, per l'aparell burocràtic del PCE que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l'autodeterminació, se seia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones. En aquesta campanya d'alguns membres de l'aparell burocràtic carrillista s'hi afegiren periodistes servils, exburòcrates sindicals de CC.OO. i PCE; dos joves estudiosos del fet de la clandestinitat, d'aquells que només saben veure la participació d'un sol partit en la lluita antifranquista (en aquest cas del PCE) i que criminalitzen qui no combregava -ni combrega!- amb una visió tan poc científica visió de les coses. Tanta ràbia visceral em va fer pensar en la conveniència d'anar ampliant aquestes breus memòries publicades pel meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner, en la col× lecció d'història "El Tall".
Des d'aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l'època de la transició dedicant especial atenció a la història de l'esquerra revolucionària de les Illes, al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l'autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l'OEC i altres grups comunistes); l'evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m'he preocupat d'analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l'OEC, MCI i dones independents).
S'ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols d'aquesta nova aportació a la història de l'antifranquisme illenc (parl del llibre Cultura i antifranquisme), he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era col× laborador habitual del diari Balears. Em referesc als dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l'Edat Mitjana fins a la transició) que es publicaren en la secció "Fets i personatges" de l'esmentat diari, des del més de setembre de 1996 fins al juliol de 1998, moment en què, per motius professionals, vaig entrar a col× laborar en el diari El Mundo-El Día de Baleares. També s'hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall de l'OCB i Lluc. S'han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d'ençà l'any 1968 fins al 1984 (em referesc a les col× laboracions publicades a Diario de Mallorca. Última Hora, Cort...). Molt útil en aquest treball que ens ocupa ha estat poder treballar amb l'ampli ventall d'articles que hi ha recollits en la meva col× lecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d'OEC) vaig col× laborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària... Aquesta revista, la principal de l'esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.
Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos llibres publicats per capítols (cinquanta articles de tres pàgines cadascun) en El Mundo-El Día de Baleares des del mes de març de 1999 a febrer del 2000), formen la columna vertebral de Cultura i antifranquisme, el llibre que va publicar Edicions de 1984 de Barcelona.
El llibre consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquest arsenal historiogràfic ha estat considerable. He pogut endinsar-me en bona part d'aspectes culturals mallorquins armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. Sense la ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s'ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s'expliquen en el llibre. Sense tota aquesta mena d'elements previs hauria estat inútil la tasca de redactar Cultura i antifranquisme.
Com ja hem dit, Cultura i antifranquisme consta de trenta-quatre capítols. El primer, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel× lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta. Després faig la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la (1966-1968), per a continuar explicant alguns aspectes quasi completament desconeguts de la història de la nostra represa cultural; em referesc a les provatures de l'any 1968 per fer de la revista Lluc una revista progressista, propera a certs plantejaments marxistes i antifeixistes. S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos. L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació de la majoria d'intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita per la normalització de la nostra cultura i contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha alguns capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes" (tres capítols), "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.
Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat (i com a material que ja és en curs d'ampliació per a properes edicions del llibre que ens ocupa) en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme: Miquel Ferrà Martorell" i "Literatura, cultura i lluita per la llibertat".
No cal dir que la colla d'enemics envejosos que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de lluita activa per la llibertat, de recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves revolucionaris d'aleshores). Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".
Ha estat com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m'atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena...), el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportat nous elements per a l'anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquells anys. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des d'una falsa "objectivitat", des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o del PSOE), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada, s'ha anat criminalitzant, el paper de l'esquerra revolucionària, del nacionalisme d'esquerres, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva d'esquerres, des del punt de vista, no dels vividors del sistema, sinó de les trinxeres dels qui sí que participaren activament en la lluita antiburgesa, per la llibertat de les classes populars illenques, per ajudar a bastir una autèntica cultura nacional-popular.
En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita de classes en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita de classes cultural, el terreny concret de la cultura (literatura, art, poesia, cinema, teatre...), la trinxera principal de l'enfrontament contra el règim franquista. El carrillisme illenc (PCE) feinejava a les catacumbes (fent alguna pintada ocasional, repartint algun full subversiu); el PSOE era quasi inexistent (només donà senyals de vida cap al 1976).
No ens hem d'enganar o deixar manipular per pretesos "historiadors objectius". On l'"objectivitat" -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d'idees, de concepcions del món era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre -i ho serà- mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra. Recordem que, sovint, el pes d'una autèntica lluita antifeixista, el pes de la formació d'una consciència antifranquista, recaigué sovint en intel× lectuals independents (sense que ningú vulgui negar l'heroisme, provat en moltes ocasions, dels militants de base carrillistes, dels Cercles d'Obrers Comunistes, cristians, o de qualsevol tendència que s'enfrontava amb l'oprobi que significada la dictadura feixista). Pens ara, concretament, en la importància històrica del treball (intel× lectual i amb importants aportacions econòmiques fetes personalment) d'homes com Jaume Adrover, al qual l'esquerra, el nacionalisme, la cultura. mai no podrà agrair o pagar mínimament tot el que va fer per la causa de la llibertat, per la causa del progrés del nostre poble. Per això, i com a homenatge personal a tot el va fer (i fa encara!), he vulgut començar el llibre que comentam (Cultura i antifranquisme) amb dos capítols (els que segueixen a "Art i literatura en els anys seixanta") titulats "1966-68: les Aules de Poesia, Teatre i Novel× la" I i II. Era el mínim que podíem fer, ja que mai no em cansaré d'insistir en la importància històrica d'aquestes aules per a la creació i consolidació d'una autèntica avantguarda cultural mallorquina antifeixista. I per això no podia permetre (quan vaig començar a redactar les notes originals que servirien per a redactar la versió final dels capítols que comentam) que hi hagués tanta mala fe en la redacció de segons quines "històries" pretesament "objectives", "científiques".
En una recent "Memòria" d'aquells anys, no sortia... ni una línia! sobre les "Aules". Però no solament no havien existit les "Aules", tampoc no havia existit res en relació... al Congrés de Cultura Catalana! Com deia en un d'aquests capítols inicials de Cultura i antifranquisme: "...res d'això no ha existit mai a la nostra terra. Com tampoc no existí el Congrés de Cultura Catalana de l'any 1976, ni les Setmanes del Llibre Editat a Mallorca que -a començaments dels anys setanta- se celebraven en els baixos de la llibreria Tous.".
El més vergonyós de tots aquests "oblits" (o de la criminalització de republicans i comunistes -OEC, per exemple-) és que tot es fa per evidents, comprovats, claríssims motius d'egoisme i interès particular, sense vergonya, per la cara, oferint-se -qui ho fa- a qui paga millor. Enlairen descaradament a qui comanda (als partits que disposen del pressupost; als polítics oficials que manegen el pressupost). Així, actuant d'aquesta manera, l'autor del pretès llibre "objectiu", "científic", pot anar a pidolar més subvencions per a les seves properes "aportacions" (a més publicacions, més importància del currículum per a demanar feina, per a consolidar la petita parcel× la de poder que pugui tenir l'autor). Assistim així a una processó de "personatges" d'autèntica vergonya. Es crea la "fama" de lluitadors a qui mai no vérem per les catacumbes de la clandestinitat, però que ara, mercès al poder polític, maneja els fils del pressupost públic.
Ens volen fer creure, com si no tenguéssim memòria històrica, que "portaren la democràcia" al nostre poble els més destacats elements del franquisme, els més aferrissats defensors del feixisme que (intel× ligents, no ho negarem) quan veren que des dels EUA, , Berlín o Londres els indicaven el camí de la reforma del règim, s'hi apuntaren de seguida (per a servar l'essencial de l'Estat muntat per la dictadura: "unitat d'Espanya", capitalisme, monarquia). Vet aquí aquestes "històries" enlairades per tots els servils mentre es menysvalora, es criminalitza, es posa sordina al treball abnegat, callat, heroic dels homes i dones anònims (i no tan anònims!) del nostre poble (els militants i simpatitzants de tots els partits comunistes i revolucionaris de les Illes). "Treball" ben pagat, evidentment!, el de "consagrar" qualsevol oportunista franquista, els nostres coneguts enemics, tots aquells que tengueren la paella pel mànec durant quaranta anys, els vertaders culpables de dècades de manca de llibertat, de sofriment popular. Per això he cregut necessària la publicació de Cultura i antifranquisme (i de les altres aportacions a la nostra història que hi seguiran).

L'antifranquisme i la cultura a Mallorca

Antoni Serra: memòries periodístiques.


Per Miquel López Crespí, escriptor




La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col× laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col× laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.
No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.
És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".
Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.
La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.
N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.
No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novel× la La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...
Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari. Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (7-V-02)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (i III)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (i III)


Per Miquel López Crespí, escriptor

En un determinat moment del desenvolupament de l'Organització decidirem editar una publicació estrictament partidària. Teníem moltes revistes sectorials. Normalment, cada front de lluita (hostaleria, sabata, fusta, pagesia, construcció, sanitat, estudiants, barris, etc), mitjançant les Plataformes i les Comissions Obreres Anticapitalistes, editava el seu butlletí i els fulls volants necessaris per a la lluita. La revista més famosa era la del front obrer, Mallorca Obrera, i L'Espira, de les JEC.
La nova publicació s'anomenà Democràcia Proletària i volia complir la funció que feia el Mundo Obrero entre els militants del PCE. La reunió constitutiva del consell de redacció la férem en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès. Entre d'altres que ara no record, hi eren presents en Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria), la periodista Gina Garcias -que havia militat amb nosaltres al Principat- i en Pep Capó (actual secretari general adjunt de la PIMEM) i aleshores màxim responsable polític de l'OEC). Em sembla que també hi devia ser en Toni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la públicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimon i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.
N'arribàrem a editar dos mil exemplars de cada número durant una sèrie d'anys, i tenia una bona xarxa de distribució que cobria a la perfecció Mallorca, Menorca, Eivissa i els subscriptors de la península. L'arxiu secret, l'amagatall de la propaganda, era controlat pel secretari de finances, en Paco Mengod (l'expresident de les associacions de veïns de Palma) i pel company Monxo Clop. Eren tan estrictes les mesures de seguretat emprades per en Paco que mai cap altre militant no sabé on teníem el material. Nosaltres fèiem tota la composició de la revista: jo picava els articles a màquina, en Monxo Clop ho enllestia tècnicament amb els seus estris de delineant, i la impressió final anava a càrrec de la impremta que tenia al carrer de Matías Montero (en l'actualitat carrer de Francesc de B. Moll) l'actual dirigent del PSOE Teresa Nieto. Na Teresa feia una feina immillorable i va ser precisament a causa de la seva col.laboració que un matí sofrí un atemptat per part de la Brigada Social, i moltes anades i vingudes a comissaria. Però no va parlar mai. No digué res de res. La gent, aleshores, malgrat no militàs a recer d'una organització, tenia un sentit del deure i una responsabilitat increïbles. Un dia, quan va anar a agafar el cotxe, el va trobar ple de pintades que deien "Teresa Nieto, roja, ve con cuidado". També li havien pintat un caramull de sigles de l'OEC. En va sortir publicada una foto a Última Hora.
A part dels material editat a Mallorca, Menorca i cada comarca i front de lluita (és a dir: L'espira, portaveu de les JEC, La Batalla, butlletí intern dels comunistes de les Illes, Puny clos, butlletí intern dels joves, Mallorca obrera, etc, etc.), els militants revolucionaris repartíem igualment un petit nombre d'exemplars de les publicacions d'altres nacionalitats. Record ara mateix el Lluitem de Catalunya, Iraultza (Revolució) d'Euskadi, El carrer del País Valencià, El Comunista d'Astúries, Surcos dels comunistes d'Aragó, Jove en lluita dels joves comunistes del Principat, les publicacions centrals La voz de los trabajadores i Revolución. També distribuíem un petit nombre (entre els simpatitzats més propers a la líniea del partit) un petit nombre de la nostra publicació teòrica Izquierda Comunista...

Teníem diverses formes de vendre Democràcia Proletària. Una era la normal, a través del sistema orgànic establert per la Secretaria d'Organització. Així la publicació arribava regularment a militants i simpatitzants. Un altre sistema -que utilitzàrem a mesura que la dictadura anava moderant la repressió- era imposar la premsa comunista enmig del carrer, amb venda "a cara descoberta".
Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo, a Inca, n'arribàrem a despatxar més de cinc-cents exemplars. Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps.
El fet d'esser detinguts per vendre lliurement la premsa comunista no ens afectava gaire. Només les nostres respectives famílies, com és natural, restaven una mica atemorides. "Què serà d'aquests al.lots", deien mares i padrines, en veure els noms al diari. "Detenidos por vender prensa de partido", eren els titulars de sempre. El País informava: "Detenidos en Palma cuatro militantes de Izquierda Comunista". I continuava: "Cuatro militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, entre ellos el escritor y autor teatral Miquel Lòpez Crespí, fueron detenidos por la Guardia Civil en la localidad de Inca, con motivo de la festividad que se celebraba en esta ciudad, se dedicaban a vender el número especial dedicado a los pueblos de Mallorca del órgano de la OIC, Democràcia Proletària. Los cuatro detenidos fueron trasladados a los calabozos municipales donde permanecieron por espacio de casi treinta horas para pasar después a declarar ante el juez". Per a nosaltres, l'"accident" era un "afer" normal de la lluita clandestina.
Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l'únic mitjà que teníem d'arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa oficial continuava silenciant les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d'alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l'esquerra conseqüent eren silenciades per sistema. Els espais de política local i nacional eren ocupats per partits que -si exceptuam el PCE- eren fantasmals. Les empreses capitalistes de l'edició només feien propaganda dels qui els semblaven menys radicals o que més s'avendrien a pactar amb els franquistes la "ruptura". El carrillisme, malgrat que a vegades insistís en la necessitat de "rompre" amb el franquisme, el cert és que feia passes efectives per a deixar dempeus tota l'estructura repressiva de la dictadura (Brigada Social i Guàrdia Civil). No en parlem pel que fa a l'estructura econòmica del capital. La qüestió de la propietat privada dels mitjans de producció era intocable! Del problema de l'autodeterminació de les nacionalitats no en volien sentir a parlar. El seu aigualit republicanisme s'anava fonent com un bocí de sucre dins l'aigua. Els Països Catalans no existien. A poc a poc esdevenien un partit del sistema, una columna fonamental de la societat capitalista contra la qual lluitàvem.
Les detencions ens servien per a rompre per uns moments aquesta muralla de silenci que -comprovàvem diàriament- cada vegada s'enfortia més a mesura que les lluites populars es radicalitzaven.
Els companys, quan sortíem de comissaria, ens venien a esperar i, puny enlaire, cantaven cançons revolucionàries -L'estaca de Lluís Llach, D'un temps d'un país de Raimon, sense faltar-hi l'himne de Plataformes que, guitarra en mà, interpretava en Toni Mir. Teníem l'absoluta seguretat que, malgrat la repressió, un dia no gaire llunyà arribaríem a la societat sense classes, deslliurada de l'opressió capitalista, per la qual lluitàvem. Aquesta fe era la nostra força, que cap detenció no podia enfonsar.

Ja que hem parlat de publicacions (i d'algunes revistes "centrals"), caldria parlar-ne una mica de la concepció inicial del fet nacional que tenia l'originària OICE (abans de la "insurrecció" dels militants de les diverses nacions de l'Estat). A la OICE (abans d'esdevenir OEC de les Illes) li mancava aprofundir en la qüestió nacional. La direcció central (composta per responsables de totes les nacions oprimides per l'Estat espanyol) pecava sovint d'una certa ingenuïtat imaginant que, una vegada que el poble treballador hagués fet la revolució socialista, el problema de l'autodeterminació se solucionaria per si mateix tot creant, els pobles de l'Estat una Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (nosaltres érem consellistes) Ibèriques. No parlàvem mai d'"autodeterminació" en abstracte perquè pensàvem que les burgesies nacionals, de seguida que l'Estat imperialista espanyol els oferís alguna almoina -cobrar dels pressupostos autonòmics- vendrien els drets dels seus respectius pobles per aquests sous. Per a nosaltres l'autèntica autodeterminació només podria ser aconseguida per la lluita de la classe obrera i el poble treballador. L'interclassisme, en la lluita pels drets nacionals, portava a oblidar la necessària destrucció de l'Estat imperialista espanyol. Imaginàvem un futur Estat espanyol com l'actual en el qual les burgesies nacionals, cobrant de Madrid, ja no lluitarien -com mai no han lluitat- per bastir nacions sobiranes. L'acceptació per part del PNB i de CIU, en temps de la transició, d'una constitució que negava el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides, que impossibilitava la federació de comunitats autonòmes, que reconeixia el paper de l'exèrcit espanyol com a "garante de la sagrada unidad de España" i que, de rebot i per més inri, consagrava (sense previ referendum democràtic), el rei borbó imposat pel feixisme (llegat especial de Franco) ens confirmava les inicials tesis de la primera OICE. Aquestes tesis eren que l'autodeterminació només podria ser una conseqüència de la lluita de la classe obrera i el poble treballador contra l'Estat imperialista de la burgesia espanyola.
Cal dir què, malgrat una petita incomprensió dels trets específics del problema nacional, mai -llevat excepcions que ja comentarem en el seu moment- vaig notar desinterès o control burocràtic per part dels companys que en cada moment dirigien conjunturalment l'organització, tant a nivell central com a les Illes. Homes com en Mateu Morro (actual secretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l'OEC), seguint les indicacions del Comitè d'Illes de l'organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat. Quan en un determinat moment decidírem pressionar i abandonar primer la E d'Espanya i més tard mudar el nom complet de l'organització i passar a dir-nos OEC de les Illes, no hi hagué cap problema intern. En el fons l'OEC (abans OICE) era un dels partits amb una de les actuacions més independents que hom pogués imaginar. Hem de tenir en compte que alguns membres de l'organització -record especialment l'amic Mateu Morro- feia anys que estudiaven els clàssics del pensament tant socialista com nacionalista. Jo mateix (a les pàgines primer d'Ultima Hora i després del Diario de Mallorca) havia publicat els primers articles sobre els lluitadors anticolonislistes Fanon, Lenin, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, etc, etc. Cap al 1965 i fins al 1968 anàrem aprofundint en els clàssics del marxisme català (també estudiàrem pensadors burgesos i petit-burgesos com ara Prat de la Riba, Almirall, Cambó, Estelrich, etc, etc). Però en aquells moments (parl de l'època obscura de la dictadura feixista) ens interessava molt més conèixer i assimilar les experiències dels dirigents històrics de l'esquerra catalana. Fou quan coneguérem (amb dificultats, fragmentàriament a vegades) els textos d'Andreu Nin, M. Serra i Moret, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Josep Recasens i Mercader, Amadeu Bernadó, Angel Estivill, Hilari Arlandis, Maria Recasens... Amics i companys del Principat ens feien arribar alguns números (una joia, els miràvem com qui mira un tresor de vàlua incalculable) de La Batalla, L'Insurgent, L'Espurna, La Rambla, L'Hora, Catalunya Roja, Lluita, Avant, Octubre...
Cap a l'any 1968, estudiar Els Moviments d'emancipació nacional d'Andreu Nin o llegir articles del tipus "Internacionalisme i nacionalisme", "Contra l'opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia", o "El dret d'autodeterminació, dret fonamental dels pobles", del mateix Andreu Nin, ens obrien els ulls per a no tancar-los mai més. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d'Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d'abril, L'Independentisme català no és un moviment artificial), etc, etc.
L'any 1974 les Edicions Catalanes de París editaven (en dos volums) un llibre cabdal en la nostra formació de militants revolucionaris. Es tractava de Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), de Roger Arnau -Josep Benet-. Era el material que ens mancava per a fer-nos obrir els ulls a les tasques que teníem pel davant en quant al deslliurament nacional i social del nostre poble. En el pròleg, i sota aqueix pseudònim de "Roger Arnau", Josep Benet situava a la perfecció la rel del problema de certa incomprensió, per part d'unes determinades èlits dirigents dels clandestins partits d'esquerra, del fet nacional (s'ha de recordar que ja en els anys seixanta molts fills de burgesos i d'alts jerarques feixistes i fins i tot de la rància i estantissa aristocràcia mesetària [penseu en Nicolás Sartorius del PCE!] havien ocupat els llocs de direcció d'aquests partits). Arnau apuntava molt encertadament: "Aquesta doctrina i història [el marxisme-leninisme] asseguren que en la qüestió nacional catalana no pugui prosperar la posició pseudorevolucionària d'alguns joves catalans universitaris de les generacions més recents, neòfits del marxisme, generalment fills de la burgesia i antics alumnes de les escoles més classistes del país, que per estar mancats d'una seriosa formació marxista-leninista confonen l'internacionalisme proletari amb el cosmopolitisme burgès, i que, alienats nacionalment pel franquisme, ni s'adonen ni senten l'opressió que sofreix llur poble per part de l'Estat feixista espanyol".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (II)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor




En una carta d'Engels a Bloch (vegeu Marx i Engels, Selected Correspondence, Edicions en Llengües Estrangeres, Moscou, p. 498-500), l'amic íntim de Karl Marx ja advertia del perill que, per al futur del moviment revolucionari, significaria prioritzar només els aspectes econòmics de la lluita de classes. En aquesta carta datada a Londres els dies 21 i 22 de setembre de 1890, Engels precisava molt encertadament: "...Segons la concepció materialista de la història, el factor que determina la història en darrera instància és la producció i reproducció de la vida real. Ni Marx ni jo no hem afirmat mai res més que això. Si algú ho tergiversa dient que el factor econòmic és l'únic determinant convertirà aquesta tesi en una frase buida, abstracta, absurda. La situació econòmica és la base, però els diversos factors de la superstructura que s'aixeca damunt seu -les formes polítiques de la lluita de classes i els seus resultats; les constitucions establertes per la classe triomfant després de guanyar una batalla, etc., les formes jurídiques i fins i tot els reflexos de totes aquestes lluites reals en el cervell dels participants, les teories polítiques, jurídiques, filosòfiques, les idees religioses i el desenvolupament ulterior d'aquestes fins a convertir-se en un sistema de dogmes- també exerceixen llur influència sobre el curs de les lluites històriques i en determinen, predominantment en molts casos, la forma... Que els deixebles insisteixin en l'aspecte econòmic més del necessari és, en part, culpa de Marx i meva. Havíem de posar especialment en relleu aquest principi enfront dels adversaris que el negaven, i no sempre disposàvem de temps, espai i ocasió per a donar la importància deguda als altres factors que intervenen en el joc de les accions i reaccions".
Malgrat en aquests moments (acaballes de 1996) hi hagi gent que no ho cregui, moltes d'aquestes idees (de democràcia directa, socialisme autogestionari, poder dels treballadors, lluita per l'autodeterminació, consolidació de les autoorganitzacions obreres i populars) amb el temps passaren a ser patrimoni del nou partit sorgit de la unificació OEC-PSM (desembre 1978): vegeu les resolucions del IV Congrés.
Concretament, en l'apartat B del punt "El socialisme autogestionari i el poder dels treballadors", el nou PSM deia: "El procés cap a la realització del socialisme autogestionari basat en les autoorganitzacions obreres i populars pressuposa la construcció d'un nou Estat sorgit de la destrucció de l'Estat centralista burgès... Per tant: Aquest poder [el poder dels treballadors] es concretarà a cada nacionalitat, i a la nostra en particular, a través de les aliances necessàries que, front a la burgesia monopolista central i els seus aliats, el poble treballador haurà d'anar fent. Caldrà, doncs, anar elaborant una alternativa de Bloc Nacional de classes anticapitalistes i de sectors interessats en l'alternativa socialista. Caldria puntualitzar ja dos sectors d'importància cabdal per l'aliança amb la classe obrera: la pagesia i els treballadors intel.lectuals. Construir aquest Bloc Nacional no pressuposa que és suficient per trencar l'hegemonia burgesa o eliminar els elements coercitius de l'Estat, però és un pas importantíssim per arribar al procés revolucionari".
El nou partit unificat (PSM) servava, doncs, tot el contingut històric del moviment obrer i la seva llarga lluita contra els polítics de la burgesia, contra la socialdemocràcia o el tipus de socialisme degenerat que explotava els pobles del Pacte de Varsòvia. El IV Congrés del PSM servava així tot el contingut de la lluita antiautoritària del temps de la dictadura i dels anys de la transició. La democràcia directa, la democràcia popular, era l'objectiu en el qual ens havíem de sentir implicats tots els militants que l'hivern de 1978 ens reunirem a Inca. Com molt bé quedava escrit en l'apartat D: "En el socialisme autogestionari no hi ha càrrecs permanents. Els representats són elegits i revocats segons la voluntat del poble. Es desenvoluparà al màxim el concepte i la pràctica de la democràcia directa. El concepte de 'delegació' del parlamentarisme burgès va essent substituït pel d'execució de tasques concretes encomanades per les autoorganitzacions obreres i populars".
I, per acabar, i per marcar encara més la diferència dels revolucionaris amb el reformisme espanyolista d'un P"C"E o un PSOE, concretàvem: "El poder dels treballadors no pot esser confós amb el poder d'un partit o partits. Per a nosaltres ha de quedar ben clar que el partit no és un instrument de poder, sinó una associació política que lluita per la creació de les autorganitzacions, per l'alliberament nacional... No tenir clar el punt anterior ens pot dur a caure en el substituisme burocràtic a l'estil dels anomenats països 'socialistes'. El poder del partit liquida el procés del poder dels treballadors i pot dur -com ha passat en aquests països- al sorgiment d'una nova tecnoburocràcia que actua i decideix per damunt el poble".
El nou partit unificat sorgit de la confluència entre el col.lectiu ja existent del PSM (PSI) i la majoria de les agrupacions d'OEC que no volgueren esser fagocitades pel MC (aquest darrer partit muntà un fantasmagòric procés d'"unificació" OEC-MC en el qual no hi havia ni el 20% de l'antiga organització consellista) tenia molt present els aspectes culturals i ideològics de la lluita per un tipus de civilització diferent de la que ens oferia el sistema d'explotació capitalista. En el capítol abans esmentat de "El socialisme autogestionari i el poder dels treballadors" i en l'apartat F ("La lluita per un nou model de vida") es tenien molt en compte les recomanacions d'Engels a Bloch. Era una de les resolucions més interessants (pel possible desenvolupament) del IV Congrés del PSM (PSI). Aleshores els militants del nou partit unificat especificàvem: "...el socialisme autogestionari no pressuposa tan sols la devolució al poble dels seus mitjans de producció (aquesta seria una visió economicista molt burgesa i assimilable per la tecnoburocràcia) o la destrucció de l'Estat burgès. Significa sobretot crear les bases per a la transformació de les relacions socials capitalistes en tot el seu conjunt -tant a nivell d'estructura econòmica, com a nivell de superstructura... davant la crisi del model de 'civilització' burgesa, els revolucionaris hem de saber oferir un model global alternatiu de nova vida i nova civilització d'aquesta hegemonia política i cultural de les forces anticapitalistes...".
Militaven en l'OEC, en el front de barris, impulsant les Plataformes Anticapitalistes dels ravals i ajudant a crear les primeres associacions de veïns, en Jaume Obrador, na Maria Sastre, na Francesca Velasco, na Maribel Picó, en Paco Mengod, en Gaspar Jaume, na Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. N'Aina Gomila i n'Antònia Pons, a S'Arenal i Can Pastilla, muntaven les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamá, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres camarades de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel.lent organitzador obrer (avui esdevingut advocat de CC.OO.) ajudava qualsevol front de lluita contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich Vich a Santa Maria, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. A comerç hi havia en Francesc Delgado, com a màxim responsable. Altres cèl.lules s'anaren creant a Montuïri, Sant Joan, Inca, Lloseta, Ciutadella, Maó, Ferreries. El creixement a pobles era molt fort. En Gori Negre, un santamarier de rel, feia les primeres passes cap la futura creació de la Unió de Pagesos. En Pere Tries, l'actual batle nacionalista d'Esporles, no descansava. A Magisteri, n'Antoni Mir -l'actual president de l'OCB-, juntament amb Salvador Rigo, M. López Crespí, Magda Solano, Margarida Seguí, Àngels Roig i un llarg etcètera, convertien la "fàbrica de mestres" en un dels centres d'ensenyament més combatius d'aquell temps. Dora Muñoz era una eficient responsable del sector de mestres.
Salvador Rigo no aturava dibuixant cartells reivindicatius. Armat amb retoladors i pinzells, carregat de pots de pintura, imitava les creacions de la propaganda bolxevic. Els seus murals en paper d'embalatge eren un crit contra el sistema capitalista i contra un ensenyament avorrit, buit de continguts, fals, inútil, contraproducent per al nostre recobrament com a poble. En Tomeu Barceló, en Joan Vich i na Catina Vich (de les Joventuts d'Esquerra Comunista) eren els primers en qualsevol moguda antiburgesa i de defensa dels drets dels joves i dels estudiants. Record munió de joves combatius com Pedro López o el mateix Rafel Ramis. En Joan Ensenyat i el mateix Mateu Morro, treballaven per Filosofia i Lletres. A Sanitat, na Margarida Chicano Sansó era la responsable de portar endavant les reivindicacions del sector. Na Margarida Chicano també s'encarregava -entre d'altres activitats igualment perilloses- de portar-nos sovint les publicacions i materials que el partit editava a Barcelona. En Josep Capó, ànima de les Joventuts Obreres Catòliques de Menorca era el responsable polític. Menorca era una de les zones amb més militància d'OEC per allò que alguns dels nostres dirigents provenien de l'illa germana. Quin revolucionari més combatiu, el menorquí Llorenç Febrer, amb el qual, i juntament amb altres companys menorquins, anàrem com a delegats al segon congrés de l'OEC que se celebrà al País Basc. Els menorquins vinguts actuaren d'una manera decisiva en la consolidació de l'organització. Record també na Catalina Mir feinejant amb els joves. L'antic missioner al Perú Mateu Ramis i el seu germà Guillem, dels quals ja hem parlat en les línies de més amunt. En Guillem Ramis després esdevindria regidor de Santa Maria i responsable del MCI. Es pot dir que tota la família Ramis col.laborà activament amb el partit. Entre els peninsulars que s'hi afegiren, dirigint diverses activitats militants en el front obrer, destacaria n'Antonio Muñoz i en Domingo Morales, ambdós sempre -encara, tants d'anys després- en primera línia davant la manifestació reivindicativa, o al capdavant dels piquets informatius en qualsevol vaga o "moguda sindical". Josefina Valentí, la futura dirigent del partit trotsquista -el PORE-, també era militant de l'OEC. A poc a poc, a mesura que la lluita antifeixista s'enfortia, se'ns afegiren grups i persones provinents d'altres partits: en Salvador Arias, amb alguns estudiants procedents de les Joventuts Comunistes; en Mateu Ensenyat, amb companys de Bandera Roja que no volgueren entrar al PCE quan una part d'aquest grup -Paco Obrador, Celestí Alomar, Antoni Tarabini- fou captada pel carrillisme. Un home molt actiu al costat de Jaume Obrador i Paco Mengod era en Carlos Maldonado, revolucionari -com alguns dels companys que he anomenat- que no s'ha penedit mai d'aquells anys de lluita anticapitalista.
A les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) hi havia en Tomeu Barceló, en Toni Mir, en Macià Abraham, en "Sergio López", en Joan Vich i tantes desenes de valents i valentes al.lots i al.lotes dels quals mai no vaig saber el nom (per motius de seguretat, evidenment!).
La gent que formàrem l'OEC procedíem de grups revolucionaris que ja actuaven des de feia molts d'anys. Com hem explicat en l'anterior capítol, la procedència majoritària venia dels Cercles d'Obrers Comunistes del Principat (COC) i dels Nuclis d'Obrers Comunistes d'Euskadi; del cristianisme d'esquerres, concretament de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC); i de nuclis que simpatitzaven amb una possible reorganització del POUM (l'organització comunista catalana que dirigí, fins que fou assassinat pel PCE, Andreu Nin). L'OEC era segurament l'únic partit que lluitava per la democràcia de base i no volia assolir el poder polític (ni a nivell d'Estat, si triomfava la Revolució, ni a les institucions, de triomfar la reforma del franquisme). Lluny de la nostra intenció compartimentar el combat revolucionari per "etapes", com feien els grups de procedència estalinista. Anti-buròcrates per excel.lència, el nostre concepte de socialisme no tenia res a veure amb la dictadura del partit exercida a l'URSS i altres estats de socialisme degenerat. Tot assimilant les experiències de la Commune de París, les col.lectivitzacions agràries i de fàbriques a l'Estat espanyol en temps de la guerra civil, volíem un socialisme autogestionari basat en el poder dels consells de treballadors, estudiants i pagesos. La concepció que teníem del marxisme i del moviment obrer era també "herètica". Així com el carrillisme havia oblidat i lluitava activament contra les aportacions de Rosa Luxemburg, Anton Pannakoek, Gramsci, Mao, Trotski, Bukharin, Andreu Nin o tot l'aspecte consellista i de democràcia de base de Lenin, nosaltres, al contrari, ens vanàvem de no tenir pensadors prohibits. Qualsevol experiència del moviment obrer català i internacional eren bones si servien a la causa del socialisme i del comunisme a les Illes.

Cal dir, ara que hem anomenat Mao Zedong, que, malgrat el nostre secretari general Mateu Morro publicàs una vegada un article (amb motiu de la mort del dirigent xinès) a Democràcia proletària, el cert és que, nosaltres no érem, ni molt manco!, una organització maoista. La conjuntural simpatia per alguns aspectes de la lluita antijaponesa i d'alliberament social, o per determinats fets de la revolució cultural proletària dels anys seixanta, potser només la compartíem en Mateu Morro i jo mateix (ambdós havíem llegit moltes de les obres de Mao Zedong). L'OEC no tenia res, en la seva pràctica i ideologia, de l'etapisme i del messianisme revolucionari de molts dels partits comunistes d'aleshores. En primer lloc, els comunistes de l'OEC no ens consideràvem "el partit" dels treballadors com sí que es pensaven la majoria de militants carrillistes (P"C"E) o d'altres grups. Nosaltres sabíem que només érem un "destacament", i no el més gran, de les forces revolucionàries que, en el seu moment, havien de confluir per a crear -aleshores sí!- l'autèntic partit dels treballadors que acabàs amb segles d'opressió nacional i social.

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (I)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor


En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.


Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes i participava a conferències i activitats de Lotta Continua i el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Com explicava, era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el pobre treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials.
El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos comuns i polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Antoni Serra i Miquel López Crespí

El Maig del 68 en la novel·la catalana contemporània: Estat d'excepció (Pagès Editors)

Per Antoni Serra, metge i batle de sa Pobla




Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.
Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.
"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.
Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la il× lusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.
Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les il× lusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.
En Miquel de l'Estat d'Execepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.
Estat d'Excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la il× lusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.
El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.
Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció a càrrec d'Antoni Serra.

Diari de Balears i Miquel López Crespí

Premsa en català: Diari de Balears


Per Miquel López Crespí, escriptor



Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat sigui d'una forma moderada i ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el feixisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, els que vigilen, "democràticament", és clar!, perquè el que es diu i escriu estigui dins l'odre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell desgraciat periodista o publicista que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! Una trucada al director d'aquell mitjà informatiu per part de qui paga la publicitat institucional o comercial bastarà per fer desaparèixer per a sempre més aquell il× lús de les pàgines dels diaris d'aquella ciutat!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intel× lectuals orgànics de les classes dominants, al servei de les quals estan, evidentment, molts dels treballadors de la cultura (periodistes, escriptors, professors...) que, per a poder subsistir, han de treballar per a les empreses privades (col× legis, diaris, ràdio, televisions...).
Aquesta és la pura i dura realitat. Posteriorment, aquells esperits independents que, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, volem opinar amb llibertat de criteri, ens trobam amb les acostumades campanyes de qui comanda per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, al creador d'esperit independent, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí. I, no us penseu: en un recent passat les coses no eren gaire diferents. Basta pensar en la marginació i nombroses campanyes de desprestigi per part de la dreta reaccionària que patí Gabriel Alomar, el pare del nacionalisme socialista català, fundador d'Unió Socialista de Catalunya... L'execució, en temps de la guerra, de milers de mallorquins i mallorquines pel simple fet de ser republicans, militar en sindicats o tenir carnet socialista, anarquista o comunista, és un exemple palpable de la ràbia que els reaccionaris de tota mena han tengut sempre davant aquell que volia avançar vers quotes de justícia i d'igualtat. El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'Esquerra Republicana i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, il× lustra a la perfecció el destí que la reacció desitja per a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. L'execució d'Emili Darder en el cementiri de Palma aquell fatídic 24 de febrer de 1937, malalt, entre la befa i l'escarni de centenars de falangistes i reaccionaris, sense poder aguantar-se dret, és un exemple paradigmàtic del destí que molts desitgen per a aquell que, a la nostra terra, és progressista o d'idees avançades.
Qui signa aquest article, ja ho sabeu, militant de l'esquerra antifranquista d'ençà començaments dels anys seixanta, amb més de quaranta detencions per part de la Brigada Social del règim feixista, ja fa molts d'anys que és ben conscient d'aquesta situació. La marginació que patiren grans artistes com Miquel Àngel Colomar, el pintor Antoni Gelabert, el poeta Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll per part de la societat sorgida del triomf del feixisme en la guerra civil, em va fer copsar, de ben jovenet, la realitat de determinada misèria cultural fomentada des del poder. És l'essència de la colonització econòmica i cultural del nostre poble, el producte evident de no poder dirigir en llibertat el nostre destí, la putrefacció cultural, política i humana que, com deia Frantz Fanon, produeix la dominació de les classes dominants i de l'imperialisme.
Contra tot això hem parlat ja des de els nostres primers escrits en la premsa escrita de les Illes, des d'aquelles col× laboracions inicials als anys seixanta i setanta en el Diario de Mallorca, Última Hora, la revista Cort, en els anys de corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent, en els centenars d'articles escrits per a la premsa clandestina de l'OEC (Democràcia Proletària, La Voz de los Trabajadores...)...
I aquells anys en la revista del PSM, la inoblidable Mallorca Socialista, quan amb Damià Pons i el poeta Joan Perelló formava part del redacció! O en la posterior represa en els anys vuitanta portant la secció d'entrevistes amb escriptors i intel× lectuals dels Països Catalans a la revista de l'Obra Cultural Balear (El Mirall) o en la secció "Cultura" del diari Última Hora. Tot plegat una experiència periodística de més d'un quart de segle que, amb totes les seves contradiccions, m'ensenyà una infinitat de coses que, d'una manera o una altra, han servit igualment per a ampliar la meva visió del món, per copsar a la perfecció el que s'amaga rere el món aparentment brillant del periodisme illenc.
Però continuem amb aquesta aproximació a la meva relació amb la premsa de les Illes. Record ara mateix la meva participació activa en la promoció del primer diari escrit totalment en català. Parl de Diari de Balears, el qual vaig tenir la sort de poder promocionar en la seva presentació a Sóller juntament amb els escriptors Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera. Posteriorment vaig entrar a col× laborar-hi en una secció cultural que tenia per títol "Fets i personatges", i on també escrivien en Pere Fullana, n'Antoni Marimón, n'Antoni Nadal i en Miquel Ferrà Martorell, entre molts d'altres col× laboradors. Era dia vuit d'octubre de l'any 1996. En total vaig escriure-hi, comptant els articles que també sortien a la secció "Opinió", prop de dos-cents treballs. Foren anys d'intensa col× laboració amb l'aventura d'ajudar a consolidar el primer diari en la nostra llengua. La comprensió i l'ajut inestimable de l'amic Pere Fullana i del director, Miquel Serra, feien la feina amable i engrescadora.
Però l'aventura d'ajudar a consolidar l´únic diari en la nostra llengua no consistia solament en la publicació diària de les nostres col× laboracions. Quan s'havia d'anar a pobles per a ajudar a la promoció de tan important eina de normalització lingüística i cultural, hi anàvem entusiasmats. Record ara mateix aquella presentació que, amb l'amic Miquel Ferrà Martorell, anàrem a fer a Sóller. El Diari de Balears de 4 de juny de 1997 deixava constància de l'esdeveniment i, en la pàgina 14 de la secció "Local" informava, en crònica de Ll. Garcia: "En el marc del pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller va tenir lloc dilluns a vespre la celebració del primer aniversari del Diari de Balears. L'acte va ser molt concorregut, destacant-ni la presència del batle Ramon Socias i dels regidors de l'equip de govern Aina de la Penya, Guillem Bernat i Joan Arbona, a més de moltes altres persones i representants d'entitats culturals i civiques de la Vall, col× laboradors literaris del diari, representació del centenari del setmanari Sóller, etc.
'L'acte va ser presidit pel batle Socias i presentat per l'escriptor Miquel López Crespi. Els membres del consell editorial de Diari de Balears, Miquel Ferrà Martorell i Guillem Frontera, feren els parlaments".
En els meus arxius conserv encara l'original de la presentació que vaig fer a Sóller. Aleshores, aquell tres de juny de 1997, al el pati del Casal de Cultura-Museu de Sóller, vaig dir, entre d'altres coses: "Una de les ambicions més benvolgudes de tots aquells que un dia, fa molts d'anys, desitjàvem creure amb en país, la seva gent, la seva identitat com a poble i aquesta llengua catalana nostra que ve de Ramon Llull i que els nostres avantpassats ens llegaren com el més preciós dels llegats culturals, teníem la fe que un dia podríem gaudir de mitjans de comunicació en català de Mallorca. Aquesta esperança, moltes vegades per allò de les polítiques errònies i els interessos creats, es difuminava a cada passa, es marcia sota els embats inclements d'uns poders constituïts aliens als nostres somnis de redreçament nacional i cultural. Però a poc a poc el poble, que semblava immers en la indiferència, ha anat, primer, servant llengua i tradicions, i creant, després, nous, diversos canals de comunicació. Sí. Comunicació és la paraula. Una comunitat amb bons mitjans de comunicació (televisió, premsa, ràdio, etc) pot tenir la seguretat que podrà mantindrà la seva història, la consciència de si mateix, i podrà combatre l'onada desnacionalitzadora que patim d'ençà el Decret de Nova Planta, quan ens foren arrabassades les nostres institucions d'autogovern. Ara ja sabem que entre les principals aspiracions de tot poble que s'autoestimi n'hi ha una d'essencial i que té un interès indubtable: posseir, tenir cada dia a l'abast de tothom un diari (o diversos diaris) en la llengua pròpia. És importantíssim, per tant, aconseguir aquesta relació diària, permanent, d'una publicació amb el lector, portant-li dia rere dia tot allò que el preocupa, tot el que pugui contribuir eficaçment a la formació de la seva personalitat com a ciutadà. A mi particularment, com a lector habitual de Diari de Balears, aquesta important iniciativa esdevinguda ja una esplèndida realitat (tenir un diari en la nostra llengua cada dia al carrer), em suposa una fondíssima satisfacció compartida per tots aquells que desitgen saber el que passa en el món i en la seva terra en l'idioma matern. Però aquesta empresa no és ni serà fàcil, ja que, a manca de precedents, el Diari de Balears, s'ha de fer així mateix sense cap model, a cada hora, cada vespre, amb un esforç tècnic de primera magnitud, emprant els més diversos aspectes com és la lexicografia, la terminologia, el tractament de temes, estudiant segon a segon les prioritats informatives, el sentit pedagògic, el caràcter formatiu dels textos, les estratègies de competitivitat amb tota una ingent cobertura informàtica posada al dia amb una actitud exigent de cara a les tecnologies de la informació".
La crònica de Diari de Balears, en fer el resum d'aquell acte cultural, explicava: "Per la seva banda, l'escriptor i col× laborador de Diari de Balears, Miquel López Crespí va destacar la singularitat d'aquest mitjà com a premsa especialitzada en la informació comarcal, una de les claus del seu èxit, sobretot a la Part Forana.
'Finalment, el batle Ramon Socias va expressar unes paraules d'elogi envers la tasca normalitzadora de Diari de Balears com a eina esperada per tothom i passa important per a la definitiva normalització lingüística a les Illes. Socias es va mostrar especialment orgullós que hagi estat una família sollerica la que hagi donat aquesta importantíssima passa per la nostra cultura i llengua.
'A continuació, Ramon Socias va fer entrega d'una placa commemorativa donada per l'Ajuntament al diarector de Diari de Balears, Miquel Serra, el qual va agrair al batle i al públic la bona acollida que ha tingut a Sóller Diari de Balears, des del seu inici".
La majoria d'articles publicats en la secció "Fets i personatges" de Diari de Balears tenien molt a veure amb la història política i cultural dels anys seixanta i setanta (Aules de Poesia, Teatre i Novel× la, la revista Lluc, els escriptors mallorquins i el compromís polítics, el marxisme a les Illes, la qüestió nacional, el teatre, la plàstica, la novel× la i la generació dels anys setanta, l'abandonament de la lluita per la República, l'autodeterminaciò i el socialisme per part d'alguns partits de l'esquerra oficial i pro-monàrquica...).
Els anys d'il× lusió i intensa feina cultural a les planes de Diari de Balears al costat de col× laboradors com Pere Fullana, Joan Mayol, Nadal Batle, Blai Bonet, Bartomeu Fiol, J. Melià Ques, Joan Plam Miquel Payeras, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Ferrà, Gregori Mir o Teodor Suau em serviren per a anar acumulant tota una sèrie de materials que varen ser imprescindibles per a anar enllestint algunes de les meves obres d'aquests darrers anys. Em referesc sobretot a l'edició de Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, Lleida, 2001).