Salvador Bastida, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Antoni M. Thomàs, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero...

Salvador Bastida, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Antoni M. Thomàs, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes


El combat per la història i la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme



Per Miquel López Crespí, escriptor




"Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queden dubtes que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intellectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, pels moviments populars o senzillament per tota persona que discrepi de l'ordre imperant" (Ramon Usall)

Com explicaven molt bé els responsables d'Edicions El Jonc, la nova i valent editorial independentista i d'esquerres que coordina el nostre bon amic Ramon Usall: "Amb la imposició generalitzada del pensament únic, no queden dubtes que vivim en una de les societats més controlades de la història. La vella Europa és avui un territori especialment difícil per als i les intellectuals crítiques, per als i les pensadores dissidents, pels moviments populars o senzillament per tota persona que discrepi de l'ordre imperant. La lectura, l'adquisició d'uns coneixements, és absolutament necessària per generar una consciència crítica. La lectura és el mitjà que ens ha de permetre trencar el setge informatiu i conèixer la realitat d'altres pobles i processos emancipadors. La lectura és la nostra eina per combatre la mediocritat del pensament únic".
Efectivament, la lectura d'un nou tipus de material històric (al servei de les classes populars dels Països Catalans), la batalla per la història (per a recuperar-la en un sentit progressista, marxista i revolucionari després dels anys de mistificació i manipulació burgeso-reformista) forma part indestriable de la lluita de classes (com molt bé diria Josep Fontana). Sens dubte aquest és el motiu principal d'haver escrit No era això: memòria política de la transició publicada pels amics i companys d'Edicions "El Jonc".
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot va venir motivat per un escarit "informe" de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I (que ells anomenaven Carlos V i Felipe II) i, no hi mancaria més, Felip V!. Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la legalització (de mans dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història popular de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... És el que prov de recordar en No era això: memòria política de la transició. El llibre (que consta de trenta-set capítols i una introducció) analitza com, acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema.

En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major d'antics dirigents, militants i "destacats" simpatitzats del PCE (i altres sectors afins), en un furibund pamflet contra qui signa aquest article (per haver publicat un llibre de memòries antifeixista!), encara s'atrevia a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco per a “debilitar” el PCE

Aconseguir l'amnèsia històrica, fer dels intellectuals i gasetillers de PSOE i PCE (principalment) els principals implicats en aquest genocidi cultural, va ser el projecte que portà a terme (i aconseguí en bona part) el franquisme reciclat (i no tan reciclat!). Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats contínuament i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major d'antics dirigents, militants i "destacats" simpatitzats del PCE i afins, en un furibund pamflet contra qui signa aquest article (per haver publicat un llibre de memòries antifeixista!), encara s'atrevia a suggerir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya els senyors Antoni M. Thomàs, Salvador Bastida, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignaci Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero!

Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...)

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intellectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula Terra i Llibertat), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intellectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intellectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por
la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha
acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades de manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament per les Corts espanyoles, serà simplement la darrera batalla de la transició.
Contribuir, per tant, al combat contra la reacció i els seus servils (siguin de dreta o d'una pretesa esquerra, aquella que en temps de la transició ens va vendre pel plat de llenties que significava la nòmina institucional, la poltrona, el cotxe a la porta del despatx) és el motiu d'aquesta aportació a la memòria històrica de la classe obrera i sectors populars, aquesta obra que alhora que vol ser rigorosa (com ho demostra l'exhaustiva documentació emprada, l'extensa bibliografia que hi he inclòs) pretén ser també un arma de combat en mans de les noves generacions de revolucionaris dels Països Catalans i de l'Estat espanyol.

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero...

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes


El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària


Per Miquel López Crespí, escriptor

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.
Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .
L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.
Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...
No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).
Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".
Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.
Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.



http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm Web de l´escriptor Miquel López Crespí


http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

http://www.ixent.org/reprefeixista.htm Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


http://www.ixent.org/postfranquista.htm Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

PROU D’IMPUNITAT!

Benvolgudes i benvolguts,

En el marc del 30 aniversari de la legalització de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics Antifranquistes, i per encàrrec de la junta Directiva, una comissió de l’associació, estem preparant un seguit d’activitats pels propers mesos que tenen com a objectiu alçar la veu contra l’oblit, denunciar les actituds i complicitats, avui, de diferents tribunals amb el règim franquista, i lluitar contra la impunitat. En aquest sentit volem vindicar (a més a més de la memòria dels lluitadors i lluitadores de diferents generacions) el valor de la lluita i el compromís de les generacions més properes, la dels anys 60 i 70, la generació que va plantar cara als instruments repressius del règim, com el TOP (més de 50.600 persones processades de 1963 al 1977), reivindicant els valors democràtics. Una actitud conscient de lluita contra la dictadura (assumint els riscos de la militància antifranquista), una revolta en la que van participar de forma generosa i solidària milers de persones procedents del moviment obrer, del món universitari, de la cultura, dels diferents moviments veïnals i associatius, que cal recordar avui (a on la pervivència d’importants dèficits democràtics es prou evident), per tal d’aprofundir i consolidar en la cultura democràtica de la nostra societat.
El fil conductor de les diferents activitats programades pretenen impulsar un moviment de totes les persones perseguides, sancionades i repressaliades per la dictadura, per tal que es visualitzi la dimensió d’aquesta negra nit, es declarin il·legítims tots els tribunals franquistes (Consells de guerra, Tribunal de Orden Público, el TOP), i en conseqüència s’anul·lin totes les sentències, dictades naturalment per tribunals il·legítims, i denunciant la tortura generalitzada inherent a les sentències. Aquest dies hem vist, estorats, com és de llarga la influència de les organitzacions franquistes a nivell d’Estat, i la seva capacitat de maniobra per subvertir la lluita de la memòria democràtica.
Per aquestes raons, em permeto fer-te arribar aquesta convocatòria personal, a fi i efecte que ens trobem el proper dia 6 de juliol a les 19 hores al Museu d’Història de Catalunya , per tal de compartir els objectius enunciats, i el calendari d’accions (roda de premsa, acte central, altres iniciatives jurídiques) previst. I, òbviament per compartir informacions d’iniciatives similars i coincidents (altres associacions memorialistes) i recollir noves aportacions i suggeriments.
Els organitzadors d’aquesta trobada, entre els quals jo em compto, hem pensat en una trobada de persones de diferents sectors “afectats” pel TOP, una reunió de treball molt operativa, a on la teva presència i participació segur que serà de gran interès. Et prego en confirmis la teva disponibilitat i que ens reportis opinions al respecte (en aquest correu electrònic) si ho estimes convenient. També t’agrairé em facis arribar el correu de persones que consideris poden estar interessades en aquesta iniciativa.
Associació Catalana d’Expresos Polítics, juny 2010
“Comissió generació TOP”

El Tall Editorial publica Cinema del segle XX

Cinema del segle XX (El Tall Editorial) (i II)



Per Miquel López Crespí, escriptor


En un altre article ja havíem parlat del nostre inicial descobriment del cine en els anys cinquanta, a sa Pobla (Mallorca). En el llibre Cinema del segle XX que ha publicat El Tall Editorial, hi ha molts capítols que recorden les pel·lícules i l’ambient d’aquells anys de bellesa encisadora. Potser la nostàlgia per aquella infantesa “submergida en la marea” ens ho fa veure tot color de rosa? No ho crec. Pens que aquell inicial descobriment dels universos cinematogràfics era màgic de veritat.
En el poemari Temps moderns hi ha un poema, el titulat “Sessió contínua”, que fa una aproximació a com sentíem aquells moments únics i irrepetibles. Convertit en prosa poètica, el podem llegir d’aquesta manera: “La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l'abast de la retina. Dins l'ambient flaire de perfums molt barats i cruixir de cacauets intermitent. El cap de setmana ens havíem posat la millor roba i mumare ens donava tres pessetes. Quina fortuna, tres pessetes dins la mà! I en entrar al cine una estrident transformació interior, posseïts d'alguna cosa puixant i desconeguda. Quan Franco apareixia en el NO-DO els més petits ploraven desconsoladament i els pares els treien de la sala, educats, amb por de no molestar al públic. Per a nosaltres, habitants de l'extraradi o dels pobles amb carrers sense asfaltar, la sessió contínua era el fastuós món de les aventures esperat durant la setmana. Enfosquida la sala, els ulls fets a la penombra, oblidàvem tot d'una classes feixugues i consignes odioses: ‘Por el Imperio hacia Dios’, ‘España es una unidad de destino en lo universal". I de sobte: gladiadors i romans, regiments de cavalleria i indis, caritatius conqueridors espanyols, Agustina d'Aragó fent front a la cruel invasió napoleònica. ¿Quin d'aquells allots no es va perdre amb les caravanes o lluità contra els pell-roges sense saber encara que els enemics eren els soldats, i el poble arrasat, el nostre poble?”.
El poema anterior pertany al poemari Temps moderns: (Homenatge al cinema), un llibre que guanyà el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol i que va ser editat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En aquest llibre podem trobar un altre poema que explica molt bé l’ambient d’aquells cines dels anys cinquanta. Diu així: “Però molt abans dels viatges i de totes les absències hi hagué increïbles descobriments en els cines de poble de la nostra infantesa submergida en la marea. Charles Chaplin ens delia i no podíem captar encara els misteris i suggeriments de l'últim dels seus gests, en cada escena de La quimera de l'or. Aleshores, asseguts en les cadires de bova del Gardenia, en els bancs de fusta de Can Guixa (tres pessetes l'entrada) ens deixàvem commoure per les aventures de Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vingudes de Buster Keaton en El maquinista de La General. Quan els germans Marx omplien la pantalla el cine esclatava en centenars de rialles incandescents (Harpo, Chico i Groucho feien de les seves a Una nit a l'òpera). En aquell temps hi havia flaire de cacauets torrats dins sala i inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, emocionats en la contemplació d'una batalla d'indis o en la defensa de la ciutat de Saragossa sotmesa al cruel encerclament del maleït francès. Quan s'apagaven els llums -màgia, univers de meravelles en tants d'horabaixes marcits-, les parelles apropaven els cossos i es besaven intensament als llavis”.
En el capítol “L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el Cineclub universitari” he deixat constància del paper de Francesc Llinàs, Vicenç Mates i Antoni Figuera en la consolidació de la nostra follia pel cine. El Cineclub Universitari va néixer l'any 1964 i en varen ser els màxims impulsors l'amic Antoni Figuera, en Francesc Llinàs, en Vicenç Santandreu, n'Emili Garcia i en Joan Escarrer. Des de la fundació fins l'any 1968 (que fou quan vaig marxar a fer el servei militar a Cartagena) es feren més de cinquanta sessions de cinefòrum i nombroses estrenes de films a Ciutat.
Les sessions es feien els diumenges al matí a la Sala Rialto del carrer de Sant Feliu. Solien començar a les onze; a hores de dinar ja havíem vist la pellícula del dia i escoltat els comentaris que se solien fer en acabar la projecció. En Francesc Llinàs, tot presidint una tauleta a l'entrada de la Sala Rialto, era l'encarregat de fer els nous socis i d'informar aquell personal tan matiner de quines novetats es preparaven per a la setmana següent.
Sempre he dit que varen ser les pellícules projectades en el Cineclub Universitari les que em varen obrir els ulls a la importància cultural del cinema. Cal pensar que en aquells anys de mitjans dels seixanta, en plena tenebra franquista, amb temor que el "social" de torn donàs per acabat el colloqui posterior a la projecció del film, anar al Cineclub Universitari no deixava de ser un petit --o gran, vés a saber!-- acte de resistència antifeixista. Pens que en aquella època tot el que fos sortir del cercle de ferro de la "cultura" oficial del règim i, de rebot, del cinema que ens volien fer veure, era antifeixisme pur i dur. ¿Què tenien a veure, per exemple Eisenstein, Rosi, Forman, Resnais, Godard, Welles, Patino o Varda amb les "espanyolades" que es projectaven a les pantalles comercials? No res, evidentment. Per això aquell Cineclub Universitari, els comentaris fets a l'entrada, moments abans de començar la projecció, amb n'Antoni Figuera o en Paco Llinàs, no deixaven de tenir un contingut antifeixista ben evident.
Record igualment que mentre n'Antoni Figuera i en Francesc Llinàs eren els capdavanters de la "moguda" cinematogràfica, en Jaume Adrover s'encarregà d'organitzar les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novella que per les mateixes dates es feien, primer a "Gifré i Escoda", posteriorment en el teatret de la Casa Catalana (avinguda del Comte de Sallent), i que finalment foren prohibides pel governador civil. Quant a mi, record que la Brigada Social ja m'havia detingut per unes pintades en favor de l'amnistia i en solidaritat amb les vagues dels miners asturians (les famoses vagues dels anys 1962-63).
Aleshores vivíem intensament l'esplendorosa victòria de la Revolució Cubana (1959) i el triomf del Front d'Alliberament Nacional d'Algèria. Era l'època de la descolonització i podíem imaginar un Tercer Món amb certs drets, fent valer la seva veu. Després ja se sap el que s'ha esdevingut: el poder dels míssils, els grans exèrcits imperialistes (dels EUA, de l'OTAN), els cops d'Estat organitzats per la CIA (Xile, Indonèsia, Argentina, Brasil, Grècia...) han frustrat els somnis d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.
En aquell temps collaboràvem amb Ràdio Espanya Independent (però molt aviat deixaríem de banda qualsevol mena de relació amb el carrillisme i ens endinsaríem en una autèntica formació marxista). A començaments de l'any 1966 ens arriben els primers ecos del que suposàvem "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". No cal dir que, joves com érem, ens seduïa tot el que fes olor de combat contra la burocràcia i les estantisses concepcions culturals de les classes dominants (les classes dominants de qualsevol país).
Sense cap mena de dubte, aquest era el rerefons personal que hi havia quan em vaig fer soci i assidu assistent a les projeccions del Cineclub Universitari.
El 1965 va ser l'any en què entràrem en contacte amb Cocteau (Orfeu); Preminger (Tempesta sobre Washington); Kawalerowicz (Pociag); Renoir (La carrosse d'or) i Godard (À bout de souffle). Aquesta darrera fou una de les pellícules que més ens impressionà en aquells moments. No hem d'oblidar que, malgrat la nostra joventut i la distància de París, ja ens havien arribat ecos de la "nouvelle vague" francesa. En Vicenç Mates (home cabdal, juntament amb Jaume Vidal Amengual, en la història del cine a Mallorca) ja ens havia passat algun número de la revista Cahiers de Cinéma (fundada el 1951). Aleshores Cahiers de Cinéma i Nuestro cine eren les "bíblies" imprescindibles per a tot resistent a la tenebra cultural franquista. Llegir a Nuestro cine (la revista d'Ezcurra, el mateix que dirigia Triunfo) els compromesos articles de Jesús García de Dueñas, José Luis Egea, Víctor Erice, César Santos Fontenla, Ángel Fernández-Santos, Claudio Guerin o Romà Gubern era d'importància cabdal. Era com respirar aire pur, sortir d'una vegada de la putrefacció de les Marisols i Joselitos, de les Sarites Montiels i tot el femer del "cinema" nacional-catòlic de la dictadura. Els fastos de cartró-pedra lloant la colonització d'Amèrica, la victòria d’Agustina de Aragón damunt l'exèrcit francès, la resistència del "gloriós" Alcázar de Toledo a les "hordes marxistes".
¿A qui pot estranyar el nostre lliurament en cos i ànima a la Cultura (així, en majúscula) que representava l'experiència que ens proposaven n'Antoni Figuera i en Paco Llinàs?
Més endavant l'intens "curs" 1965-88 ens permet un avanç i consolidació de les nostres troballes intellectuals. Entre l'hivern del seixanta-cinc i la primavera del seixanta-sis, la puntual assistència els diumenges a la Sala Rialto ens permet entrar en contacte amb Zurlini (La chica con la maleta); Eisenstein (Tormenta sobre Méjico); Losey (La clave del enigma); Welles (Los magníficos Ambersons); Lang (Los Nibelungos); Godard (Alphaville); Mann (La colina de los diablos de acero); Malle (Le feu follet) i Pasolini (Accatone), entre moltes altres pellícules d'importància cabdal en la història del cinema.
Les activitats culturals del Cineclub Universitari no finien amb la simple projecció dels films, els comentaris a la porta de la Sala Rialto, els cinefòrums, els colloquis fets a la mateixa sala, en acabar la sessió, l'intercanvi de revistes... La majoria dels directius del Cineclub també eren collaboradors de la premsa oficial de Ciutat (paper destacat tengueren els articles de l'escriptor Antoni Serra a Última Hora i d'altres companys de dèries cinematogràfiques a Cort). De tant en tant es feien enquestes entre els assistents al Cineclub que servien per a conèixer l'estat d'opinió de socis i públic en general. Posteriorment aquestes enquestes eren útils per a decidir quines eren les millors pellícules espanyoles o estrangeres (segons l'opinió dels membres i assistents a aquelles sessions).
Tot plegat, aquell remoure la somorta vida cultural d'una capital "de provincias" no crec que fos ben vist per les autoritats del moment (ni per la Brigada Social, que era la que venia els diumenges a prendre nota del que dèiem i que, supòs, es devia avorrir de forma inimaginable amb aquelles "llaunes").
Però tot marxà a la perfecció --amb les normals limitacions del moment-- i record que, amb el temps, les projeccions del diumenge a la Sala Rialto s'ampliaren amb estrenes a les sales comercials de Ciutat. Ara mateix em vénen a la memòria, per exemple, els cicles dedicats a Jonh Ford, Alfred Hitchcock o als nous realitzadors espanyols (concretament a Basilio Martín Patiño, Julio Diamante, Miguel Picazo i Horacio Valcárcel).

Converses Literàries a Formentor 2010 - Escriptors convidats: Hans M Enzensberger; Miquel López Crespí; Biel Mesquida; José Carlos Llop...

Converses Literàries a Formentor 2010 - Escriptors convidats: Hans M Enzensberger; Miquel López Crespí; Biel Mesquida; José Carlos Llop; Rafael Argullol Murgadas; Rogelio Blanco; Anna Caballé Masforroll; Juan Cruz ; Miguel Dalmau; Luis Goytisolo; Eduardo Jordá; Pierre Michon; Sergio Ramírez; Llucia Ramis Laloux; Carme Riera; Esther Tusquets; Juan Gabriel Vásquez; Vicente Verdú.


Converses Literàries a Formentor 2010
Presentació
Formentor, espai mític

Les Converses Literàries a Formentor són unes trobades promogudes pel Govern de les Illes Balears que cada any reuneixen durant tres dies a l’Hotel Barceló Formentor (Pollença, Mallorca) escriptors, crítics, editors, periodistes culturals i agents literaris amb la finalitat d’intercanviar idees i experiències sobre un tema central i alhora generar i debatre propostes sobre aquest tema. L’objectiu és convertir de bell nou Formentor en un laboratori d’idees i en una cita obligada en el panorama de les lletres.
Precisament la primera edició d’aquestes converses, que va tenir lloc l’agost de 2008, pretenia rememorar les trobades poètiques promogudes per Camilo José Cela al mateix hotel el 1959, on també es va fer el Col•loqui Internacional de Novel•la i s’atorgaren els premis Biblioteca Breve, concedit per l’editorial Seix Barral, i els premis Formentor de novel•la i Prix International de Littérature, concedits pels editors. El Formentor dels anys seixanta fou, com explica Carlos Barral, un referent per a l’avantguarda de la creació literària i el món editorial internacional d’aquells anys, un lloc mític si tenim en compte el precedent inesborrable de Costa i Llobera o les Jornades de la Saviesa de Joan Estelrich el 1931. Tot això es recorda en el Catàleg 2008, que us podeu descarregar des d’aquesta pàgina web i que amb textos de Josep Maria Castellet, Gabriel Ferret, Fernando González Corugedo, Camilo José Cela Conde, Bartomeu Fiol, Carlos Garrido, Andreu Manresa i Pere Serra recorda els precedents de les Converses actuals.
A més, hi trobareu ressò del que fou la primera edició en el llibre Converses literàries a Formentor 2008. Memòria Viva, que també us podeu descarregar des d’aquestes pàgines. Obrí les jornades l’impulsor del projecte, l’escriptor mexicà Carlos Fuentes, i hi participaren, entre d’altres, Josep Maria Castellet, Baltasar Porcel, Carme Riera, César Antonio Molina, Mario Muchnick, Anna Maria Moix, Camilo José Cela Conde, Basilio Baltasar, Perfecto Cuadrado, Biel Mesquida, William Graves, Marta Pessarrodona, Jacobo Martínez de Irujo, Francesc Moll, Jaume Vallcorba, Silvia Querini, Ernesto Ferrero, Juan Cruz, José Carlos Llop, Malcom Otero Barral, Emili Manzano...
La segona edició tingué lloc el setembre de 2009 i se centrà en el tema “Geografies literàries”. Aquesta vegada se sumà a l’organització la Fundación Santillana i, com a col•laboradors, el Ministeri de Cultura, Diario de Mallorca i la Fundació Rotger Villalonga. En el llibre Converses Literàries a Formentor 2009. Geografies literàries, hi trobareu els col•loquis i els debats que autors, editors, professors, crítics i agents reconeguts mantingueren sobre els vincles entre imaginació, memòria i territori. Entre els convidats destacam els escriptors José Saramago —que no hi pogué assistir en el darrer moment i ho va fer via telefònica—, Juan Goytisolo, Félix de Azúa, Santiago Roncagliolo, Patricio Pron, Miquel Dalmau, Ponç Pons, José Carlos Llop, Jaume C. Pons Alorda, Llucia Ramis, Sebastià Perelló, Biel Mesquida i Carme Riera; els editors Pilar Reyes, Luis Solano, Diana Zaforteza, Jacobo Martínez de Irujo, Francesc Moll, Lleonard Muntaner, Luis Solano, Malcom Otero Barral i Joan Barril; els crítics i periodistes culturals Guillermo Altares, Emili Manzano, Javier Fernández de Castro, Enric González, Josep Massot, Juan Cruz, Manuel Rodríguez Rivero, Eduardo Jordà, Vicente Luis Mora, Jorge Carrión, Perfecto Cuadrado i María Payeras, i les agents literàries Mercedes Casanovas i Silvia Bastos.
La tercera edició de les Converses Literàries tindrà lloc els dies 10, 11 i 12 de setembre de 2010 i versarà sobre “Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”. En aquesta pàgina web trobareu la llista de participants, el programa, la inscripció... i diverses dades, enllaços i espais oberts a la vostra participació i suggeriments.

Escriptors convidats: Miquel López Crespí

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. Ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil, entre els quals es podrien destacar: Premi Ciutat de Palma de Teatre (1974), Premi Ciutat de Palma de Narrativa (1991), Premi Joanot Martorell de Narrativa (València); Premis Ciutat de València (poesía y narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre; Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera; Premi de Literatura Serra i Moret 1993 de la Generalitat de Catalunya; Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó (Menorca), o Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.
Des del començament dels anys setanta ha publicat més de setanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig, entre els quals es podrien destacar: El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l’altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); Novel·la, Poesia i Teatre: memòries 1968-2008 (memòries); Els crepuscles més pàl·lids (novel·la), i Cinema del segle XX (recull d’articles).

Web Converses Literàries a Formentor