La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (i III)

La resistència antifranquista i els comunistes (OICE-OEC) (i III)


Per Miquel López Crespí, escriptor

En un determinat moment del desenvolupament de l'Organització decidirem editar una publicació estrictament partidària. Teníem moltes revistes sectorials. Normalment, cada front de lluita (hostaleria, sabata, fusta, pagesia, construcció, sanitat, estudiants, barris, etc), mitjançant les Plataformes i les Comissions Obreres Anticapitalistes, editava el seu butlletí i els fulls volants necessaris per a la lluita. La revista més famosa era la del front obrer, Mallorca Obrera, i L'Espira, de les JEC.
La nova publicació s'anomenà Democràcia Proletària i volia complir la funció que feia el Mundo Obrero entre els militants del PCE. La reunió constitutiva del consell de redacció la férem en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès. Entre d'altres que ara no record, hi eren presents en Mateu Morro (l'actual batle de Santa Maria), la periodista Gina Garcias -que havia militat amb nosaltres al Principat- i en Pep Capó (actual secretari general adjunt de la PIMEM) i aleshores màxim responsable polític de l'OEC). Em sembla que també hi devia ser en Toni Mir o en Biel Matamales com a delegats dels estudiants. El delineant Monxo Clop Molins era l'encarregat dels aspectes tècnics de la públicació (una de les millors de la clandestinitat antifranquista, en paraules dels historiadors Antoni Marimon i Miquel Martín). Moltes seccions (cultura, política estatal i internacional) anaren a raure a les meves mans. Els pseudònims que més sovint vaig emprar foren: Tomeu Torrens, Teresa Isern, Felip Cladera, etc.
N'arribàrem a editar dos mil exemplars de cada número durant una sèrie d'anys, i tenia una bona xarxa de distribució que cobria a la perfecció Mallorca, Menorca, Eivissa i els subscriptors de la península. L'arxiu secret, l'amagatall de la propaganda, era controlat pel secretari de finances, en Paco Mengod (l'expresident de les associacions de veïns de Palma) i pel company Monxo Clop. Eren tan estrictes les mesures de seguretat emprades per en Paco que mai cap altre militant no sabé on teníem el material. Nosaltres fèiem tota la composició de la revista: jo picava els articles a màquina, en Monxo Clop ho enllestia tècnicament amb els seus estris de delineant, i la impressió final anava a càrrec de la impremta que tenia al carrer de Matías Montero (en l'actualitat carrer de Francesc de B. Moll) l'actual dirigent del PSOE Teresa Nieto. Na Teresa feia una feina immillorable i va ser precisament a causa de la seva col.laboració que un matí sofrí un atemptat per part de la Brigada Social, i moltes anades i vingudes a comissaria. Però no va parlar mai. No digué res de res. La gent, aleshores, malgrat no militàs a recer d'una organització, tenia un sentit del deure i una responsabilitat increïbles. Un dia, quan va anar a agafar el cotxe, el va trobar ple de pintades que deien "Teresa Nieto, roja, ve con cuidado". També li havien pintat un caramull de sigles de l'OEC. En va sortir publicada una foto a Última Hora.
A part dels material editat a Mallorca, Menorca i cada comarca i front de lluita (és a dir: L'espira, portaveu de les JEC, La Batalla, butlletí intern dels comunistes de les Illes, Puny clos, butlletí intern dels joves, Mallorca obrera, etc, etc.), els militants revolucionaris repartíem igualment un petit nombre d'exemplars de les publicacions d'altres nacionalitats. Record ara mateix el Lluitem de Catalunya, Iraultza (Revolució) d'Euskadi, El carrer del País Valencià, El Comunista d'Astúries, Surcos dels comunistes d'Aragó, Jove en lluita dels joves comunistes del Principat, les publicacions centrals La voz de los trabajadores i Revolución. També distribuíem un petit nombre (entre els simpatitzats més propers a la líniea del partit) un petit nombre de la nostra publicació teòrica Izquierda Comunista...

Teníem diverses formes de vendre Democràcia Proletària. Una era la normal, a través del sistema orgànic establert per la Secretaria d'Organització. Així la publicació arribava regularment a militants i simpatitzants. Un altre sistema -que utilitzàrem a mesura que la dictadura anava moderant la repressió- era imposar la premsa comunista enmig del carrer, amb venda "a cara descoberta".
Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo, a Inca, n'arribàrem a despatxar més de cinc-cents exemplars. Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps.
El fet d'esser detinguts per vendre lliurement la premsa comunista no ens afectava gaire. Només les nostres respectives famílies, com és natural, restaven una mica atemorides. "Què serà d'aquests al.lots", deien mares i padrines, en veure els noms al diari. "Detenidos por vender prensa de partido", eren els titulars de sempre. El País informava: "Detenidos en Palma cuatro militantes de Izquierda Comunista". I continuava: "Cuatro militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, entre ellos el escritor y autor teatral Miquel Lòpez Crespí, fueron detenidos por la Guardia Civil en la localidad de Inca, con motivo de la festividad que se celebraba en esta ciudad, se dedicaban a vender el número especial dedicado a los pueblos de Mallorca del órgano de la OIC, Democràcia Proletària. Los cuatro detenidos fueron trasladados a los calabozos municipales donde permanecieron por espacio de casi treinta horas para pasar después a declarar ante el juez". Per a nosaltres, l'"accident" era un "afer" normal de la lluita clandestina.
Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l'únic mitjà que teníem d'arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa oficial continuava silenciant les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d'alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l'esquerra conseqüent eren silenciades per sistema. Els espais de política local i nacional eren ocupats per partits que -si exceptuam el PCE- eren fantasmals. Les empreses capitalistes de l'edició només feien propaganda dels qui els semblaven menys radicals o que més s'avendrien a pactar amb els franquistes la "ruptura". El carrillisme, malgrat que a vegades insistís en la necessitat de "rompre" amb el franquisme, el cert és que feia passes efectives per a deixar dempeus tota l'estructura repressiva de la dictadura (Brigada Social i Guàrdia Civil). No en parlem pel que fa a l'estructura econòmica del capital. La qüestió de la propietat privada dels mitjans de producció era intocable! Del problema de l'autodeterminació de les nacionalitats no en volien sentir a parlar. El seu aigualit republicanisme s'anava fonent com un bocí de sucre dins l'aigua. Els Països Catalans no existien. A poc a poc esdevenien un partit del sistema, una columna fonamental de la societat capitalista contra la qual lluitàvem.
Les detencions ens servien per a rompre per uns moments aquesta muralla de silenci que -comprovàvem diàriament- cada vegada s'enfortia més a mesura que les lluites populars es radicalitzaven.
Els companys, quan sortíem de comissaria, ens venien a esperar i, puny enlaire, cantaven cançons revolucionàries -L'estaca de Lluís Llach, D'un temps d'un país de Raimon, sense faltar-hi l'himne de Plataformes que, guitarra en mà, interpretava en Toni Mir. Teníem l'absoluta seguretat que, malgrat la repressió, un dia no gaire llunyà arribaríem a la societat sense classes, deslliurada de l'opressió capitalista, per la qual lluitàvem. Aquesta fe era la nostra força, que cap detenció no podia enfonsar.

Ja que hem parlat de publicacions (i d'algunes revistes "centrals"), caldria parlar-ne una mica de la concepció inicial del fet nacional que tenia l'originària OICE (abans de la "insurrecció" dels militants de les diverses nacions de l'Estat). A la OICE (abans d'esdevenir OEC de les Illes) li mancava aprofundir en la qüestió nacional. La direcció central (composta per responsables de totes les nacions oprimides per l'Estat espanyol) pecava sovint d'una certa ingenuïtat imaginant que, una vegada que el poble treballador hagués fet la revolució socialista, el problema de l'autodeterminació se solucionaria per si mateix tot creant, els pobles de l'Estat una Federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (nosaltres érem consellistes) Ibèriques. No parlàvem mai d'"autodeterminació" en abstracte perquè pensàvem que les burgesies nacionals, de seguida que l'Estat imperialista espanyol els oferís alguna almoina -cobrar dels pressupostos autonòmics- vendrien els drets dels seus respectius pobles per aquests sous. Per a nosaltres l'autèntica autodeterminació només podria ser aconseguida per la lluita de la classe obrera i el poble treballador. L'interclassisme, en la lluita pels drets nacionals, portava a oblidar la necessària destrucció de l'Estat imperialista espanyol. Imaginàvem un futur Estat espanyol com l'actual en el qual les burgesies nacionals, cobrant de Madrid, ja no lluitarien -com mai no han lluitat- per bastir nacions sobiranes. L'acceptació per part del PNB i de CIU, en temps de la transició, d'una constitució que negava el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides, que impossibilitava la federació de comunitats autonòmes, que reconeixia el paper de l'exèrcit espanyol com a "garante de la sagrada unidad de España" i que, de rebot i per més inri, consagrava (sense previ referendum democràtic), el rei borbó imposat pel feixisme (llegat especial de Franco) ens confirmava les inicials tesis de la primera OICE. Aquestes tesis eren que l'autodeterminació només podria ser una conseqüència de la lluita de la classe obrera i el poble treballador contra l'Estat imperialista de la burgesia espanyola.
Cal dir què, malgrat una petita incomprensió dels trets específics del problema nacional, mai -llevat excepcions que ja comentarem en el seu moment- vaig notar desinterès o control burocràtic per part dels companys que en cada moment dirigien conjunturalment l'organització, tant a nivell central com a les Illes. Homes com en Mateu Morro (actual secretari general del PSM) o en Josep Capó (dirigent de la PIMEM i antic secretari general de l'OEC), seguint les indicacions del Comitè d'Illes de l'organització, coordinaven una política autènticament arrelada a la nostra realitat. Quan en un determinat moment decidírem pressionar i abandonar primer la E d'Espanya i més tard mudar el nom complet de l'organització i passar a dir-nos OEC de les Illes, no hi hagué cap problema intern. En el fons l'OEC (abans OICE) era un dels partits amb una de les actuacions més independents que hom pogués imaginar. Hem de tenir en compte que alguns membres de l'organització -record especialment l'amic Mateu Morro- feia anys que estudiaven els clàssics del pensament tant socialista com nacionalista. Jo mateix (a les pàgines primer d'Ultima Hora i després del Diario de Mallorca) havia publicat els primers articles sobre els lluitadors anticolonislistes Fanon, Lenin, Malcolm X, Che Guevara, Mao Zedong, etc, etc. Cap al 1965 i fins al 1968 anàrem aprofundint en els clàssics del marxisme català (també estudiàrem pensadors burgesos i petit-burgesos com ara Prat de la Riba, Almirall, Cambó, Estelrich, etc, etc). Però en aquells moments (parl de l'època obscura de la dictadura feixista) ens interessava molt més conèixer i assimilar les experiències dels dirigents històrics de l'esquerra catalana. Fou quan coneguérem (amb dificultats, fragmentàriament a vegades) els textos d'Andreu Nin, M. Serra i Moret, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Josep Recasens i Mercader, Amadeu Bernadó, Angel Estivill, Hilari Arlandis, Maria Recasens... Amics i companys del Principat ens feien arribar alguns números (una joia, els miràvem com qui mira un tresor de vàlua incalculable) de La Batalla, L'Insurgent, L'Espurna, La Rambla, L'Hora, Catalunya Roja, Lluita, Avant, Octubre...
Cap a l'any 1968, estudiar Els Moviments d'emancipació nacional d'Andreu Nin o llegir articles del tipus "Internacionalisme i nacionalisme", "Contra l'opressió idiomàtica. El dret a la llengua pròpia", o "El dret d'autodeterminació, dret fonamental dels pobles", del mateix Andreu Nin, ens obrien els ulls per a no tancar-los mai més. Altres treballs (entre molts) que ens impactaren en els anys seixanta varen ser els materials de Maurín (La història d'Espanya és la història de les lluites separatistes, La proclamació de la República Catalana del 14 d'abril, L'Independentisme català no és un moviment artificial), etc, etc.
L'any 1974 les Edicions Catalanes de París editaven (en dos volums) un llibre cabdal en la nostra formació de militants revolucionaris. Es tractava de Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), de Roger Arnau -Josep Benet-. Era el material que ens mancava per a fer-nos obrir els ulls a les tasques que teníem pel davant en quant al deslliurament nacional i social del nostre poble. En el pròleg, i sota aqueix pseudònim de "Roger Arnau", Josep Benet situava a la perfecció la rel del problema de certa incomprensió, per part d'unes determinades èlits dirigents dels clandestins partits d'esquerra, del fet nacional (s'ha de recordar que ja en els anys seixanta molts fills de burgesos i d'alts jerarques feixistes i fins i tot de la rància i estantissa aristocràcia mesetària [penseu en Nicolás Sartorius del PCE!] havien ocupat els llocs de direcció d'aquests partits). Arnau apuntava molt encertadament: "Aquesta doctrina i història [el marxisme-leninisme] asseguren que en la qüestió nacional catalana no pugui prosperar la posició pseudorevolucionària d'alguns joves catalans universitaris de les generacions més recents, neòfits del marxisme, generalment fills de la burgesia i antics alumnes de les escoles més classistes del país, que per estar mancats d'una seriosa formació marxista-leninista confonen l'internacionalisme proletari amb el cosmopolitisme burgès, i que, alienats nacionalment pel franquisme, ni s'adonen ni senten l'opressió que sofreix llur poble per part de l'Estat feixista espanyol".
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)