Moviment obrer: la crisi final de l´oportunisme (I)

Illes: la crisi final de l’oportunisme dins del moviment obrer i popular (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional
L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE). Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte la pràctica històrica de partits i organitzacions, a afirmar que només hi havia (i hi ha) uns "comunistes", i aquests, precisament, són els carrillistes i els seus hereus. Per una estranya i sospitosa casualitat polítics, historiadors, publicistes del règim, diaris i altres mitjans de comunicació ens volen fer creure que "comunistes" només ho eren els del PCE carrillista.

En temps de la transició, els "altres comunistes", l'OEC per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Ja en aquella època els poders fàctics havien pactat que el PCE carrillista, que com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15 de juny. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc.) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Començava la "gran farsa". L'oblit de la història. La dreta reconeixia com a "comunistes" precisament els hereus dels que havien liquidat el moviment comunista internacional. S'oblidaven les execucions massives de bolxevics a l'URSS per part dels botxins de Béria; no havia existit la liquidació dels grups autènticament marxistes de l'estat espanyol com el POUM, els militants del qual, al costat de centenars d'anarquistes o simples militants d'esquerra sense partit, foren executats pel PCE-PSUC en temps de la guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil pels homes de Santiago Carrillo en la postguerra franquista. Llibres cabdals com La Revolució traïda de Lev Trostki o Homenatge a Catalunya de George Orwell eren -i són!- sistemàticament oblidats pels historiadors afins a les burocràcies del PCUS i del PCE espanyol. Andreu Nin, el dirigent marxista català, assassinat a una presó del PCE a Madrid, no havia existit mai o, com abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella guàrdia de la Revolució Soviètica, "eren agents de la Gestapo hitleriana". Els comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el joc al franquisme policíac. Brutor i mentida que un exsecretari general del PCE mallorquí dels anys setanta encara signava públicament l'any 1994.
I tots aquests botxins i hereus del botxins són, de forma errònia, sistemàticament enlairats i presentats com a "comunistes" per periodistes i historiadors afins a l'academicisme del règim, siguin aquests historiadors propers a la monarquia, a la tímida socialdemocràcia o al neoestalinisme.
Per si algú, malgrat aquesta tenebrosa història, encara pogués creure que el carrillisme (PCE) podia representar el "comunisme", el pactes de la transició, la pràctica de Santiago Carrillo i els seus en la transició, demostraren com de lluny que era aquest grup de la defensa de les idees republicanes o anticapitalistes.
El dia de la legalització del PCE, Carrillo va entronitzar la bandera de Franco en la primera reunió legal que feia el Comitè Central d'ençà la guerra civil.
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral democràta-radical sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars (Pacte de la Moncloa, que carregaven damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista); desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer (la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical); demonitzant els nacionalismes democràtics de l'estat amb l'acusació de ser "moviments burgesos i petit-burgesos"; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys cinquanta i seixanta contra el feixisme... el carrillisme poca cosa podia fer ja en favor del sistema que no hagués fet en el passat. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del règim.
No hi havia per tant res de "comunista" en la recent història del grup de Carrillo. ¿Es pot, doncs, continuar qualificant de "comunistes" qui, precisament, ha estat capaç d'enterrar les millors tradicions del moviment obrer? El Manifest Comunista ja explicava ben a les totes que "comunista" només ho era aquell que ajudava de veritat en la lluita contra l'estat de coses social i polític existent.

Marx i Engels, en carta a Bebel, Liebknecht i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de certs demagogs: "No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida. S'accepta de boqueta el programa... però per a deixar-lo per herència als fills i als néts. Mentrestant tots els seus esforços es dediquen a banalitats infinites, a apedaçar el règim capitalista intentant donar la impressió que es fa alguna cosa, sense atemorir mai la burgesia"
Sovint, en aquest darrer quart de segle que ha seguit a la restauració de la monarquia, en veure tants canvis de camisa, l'enlairament continuat del nombrós exèrcit de cínics i menfotistes, ens hem demanat per l'origen de l'oportunisme i la manca de principis dins molt del personal que ens mal governa, siguin, els vividors del romanç, de dreta o de l'esquerra del cotxe oficial i la poltrona.
Marx i Engels, en carta a Bebel, Liebknecht i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de certs demagogs: "No renuncien al programa; l´únic que fan es ajornar la seva realització concreta... per temps indefinit. Accepten el programa, però és una acceptació trucada de bon començament, ja que no és una realitat que ells hagin de fer efectiva, seguir-la tota la vida. S'accepta de boqueta el programa... però per a deixar-lo per herència als fills i als néts. Mentrestant tots els seus esforços es dediquen a banalitats infinites, a apedaçar el règim capitalista intentant donar la impressió que es fa alguna cosa, sense atemorir mai la burgesia".
Els escrits dels clàssics del socialisme referents a l'oportunisme de certs sectors de l'esquerra oficial són innombrables. La dirigent de la "Corriente Roja" de Izquierda Unida Angeles Maestro, en parla també en parla de l'oportunisme de dels dirigents del PCE en temps de la transició i dels d'ara mateix. En l'article "Subalternidad al PSOE y voto útil: la tenaza definitiva", Ángeles Maestro explica que ha estat precisament aquesta necessitat de fer-se "respectables", de ser "políticament correctes" el que, des de la famosa transició, va anar diluint el missatge del PCE en el no-res actual. La dirigent de la "Corriente Roja" afirma que els carrillistes en un recent passat, i els dirigents de Izquierda Unida en l'actualitat, han aconseguit el que "no pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni los más de 200.000 asesinados ttras el uno de abril de 1939, ni la cárcel, ni el terror, lo consiguió la entrega del tesoro político y organizativo tan duramente construido a lo largo de la dictadura, a cambio del ingreso de un puñado de dirigentes en la 'gobernabilidad'".
Un amic meu, que fa feina per l'esquerra alternativa, em diu que hi ha encara un estudi per fer. Provar d'analitzar, des de la transició, el que han cobrat els menfotistes per fer el que han fet. Aquest amic té una frase famosa que defineix ben clarament l'essència de l'oportunisme. La frase, en referència a si els polítics professionals creuen el que prediquen o simplement reciten un discurs a les ordres dels poders fàctics de sempre, és aquesta: "S'ho creuen o s'ho cobren?".
Recentment el web del Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya, fent un gran servei al ciutadà, ens ha permès endinsar-nos en el "preu" que el poder atorga a molts d'intel× lectuals i polítics oficials. En la llista dels 223 assessors "secrets" de Pujol hem trobat un famós escriptor que durant aquests vint anys i busques de pujolisme s'ha fet més que ric blasmant contra el necessari compromís de l'escriptor amb la seva societat, ridiculitzat els intel× lectuals d'esquerra, demonitzant les idees d'autèntic canvi social i cultural. Aquest escriptor cobrava oficialment vuitanta mil euros per a defensar les idees polítiques i culturals de la dreta. Vet aquí, descobert, l'origen de les concepcions ideològiques de molt del personal que ens envolta. Ara, seguint l'exemple de la Generalitat principatina, ens mancaria saber el que han cobrat i cobren els intel× lectuals i l'exèrcit d'assessors i endollats del PP o del PSOE quan governava Felipe González, aquell que primer deia que OTAN, d'entrada NO i de seguida ho canvià per l'entrada SÍ.
Seguint les reflexions del company de l'esquerra alternativa o de la dirigent de "Corriente Roja" de Izquierda Unida quan parlava de l'oportunisme de la direcció del PCE en temps de la transició, ens manca estudiar quants diners cobraren dirigents del tipus Carrillo i CIA per abandonar la lluita per la República i el socialisme o per signar els antipopulars Pactes de la Moncloa. ¿Quin sou tenien els dirigents sindicals que feien callar i expulsaven de CCOO i d'UGT els corrents d'esquerra revolucionària, els partidaris de l'essembleisme i de donar tot el protagonisme a la base? Si en aquell temps els militants d'esquerra i el poble en general haguessin pogut disposar d'un web com el del Departament de Governació de la Generalitat principatina, ens hauria estat més fàcil entendre l'origen de cada abandonament de principis, de cada pacte amb la patronal. Ara sabem que el President cobrarà 147.959 euros en brut i cada un dels 16 consellers, 111.525 euros. Els 16 secretaris generals 81.703, els 22 secretaris sectorials 21.703 i molts càrrecs eventuals dels tripartit, de 76.648 a 34.000 euros. Esperem que, aquesta vegada, les substancioses pagues no serveixin, com en un recent passat, per a claudicar, com de costum, davant els poders fàctics.
Aleshores, de no ser conseqüents amb els principis que de boqueta diuen defensar, si continuassin essent uns reformistes sense reformes, hauríem de concloure que, efectivament, "no s'ho creuen; només s'ho cobren".

Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia
El paper de Llamazares i d'Izquierda Unida en les passades eleccions, donada la manca d'explicacions convincents del retrocés de la coalició en tots els indrets de l'estat espanyol (exceptuant el Principat), no deixa de ser "tràgic" com ell mateix declarava després de la desfeta al diari El País (16-III-04) "Tenemos un destino trágico. Ayudamos a derrotar el franquismo y ahora a la derecha". Llamazares es queixa que l'esforç del carrillisme (PCE) en la transició no tengué el resultats electorals esperats. L'any 1982 el vot considerat d'esquerra va anar a parar al PSOE que, amb prop de deu milions de vots, aconseguia una impressionant majoria absoluta mentre que el PCE davallava a un mínim de quatre diputats. Ben igual que ara mateix que ha passat a la quota mínima de cinc diputats. Izquierda Unida tampoc no ha capitalitzat cap dels moviments de protesta contra el PP. Malgrat només ha perdut 112.828 vots, per que fa a nivell d'escons, la davallada ha estat impressionant. Desapareixen els diputats de Còrdova, de Sevilla, de Màlaga, un de Madrid i l'històric d'Astúries, un escó que sempre havien aconseguit conservar. Ara, si IU vol tenir grup parlamentari propi haurà de ser amb l'ajut del PSOE. I si vol cobrar els ajuts electorals que li podrien correspondre haurà de comptar amb l'ajut dels vots del PSM, ERC i Verds que anaven en la coalició Progressistes per les Illes.
Llamazares, com altres dirigents procedents del carrillisme, no entén o no vol entendre que ha estat precisament el seu paper de suport continu a les reformes de les classes dominants espanyoles el que fa que, per a l'electorat, IU no representi una opció diferenciada de la socialdemocràcia. Davant amplis sectors de l'esquerra alternativa de l'estat espanyol, les restes del PCE reciclades en Izquierda Unida no representen, s'ha vist el 14 de març, una opció prou vàlida. Dins la consciència de l'esquerra social pesa encara molt el record de l'abandonament de la lluita per la República i la conversió del PCE en uns dels fonaments essencials, per no dir el més important, del procés de restauració monàrquica. Sense oblidar l'acceptació de l'economia de mercat i la negativa a lluitar activament pel reconeixement del dret d'autodeterminació o per la possible federació de comunitats autonòmes. La signatura, amb els poders fàctics, dels antipopulars Pactes socials de la Moncloa, juntament amb la progressiva depuració de tots els elements d'esquerra revolucionària dels sindicats controlats pel PCE, portà a un evident descrèdit dels hereus del carrillisme entre els sectors d'avantguarda.
Llamazares, abans de parlar del "destí tràgic" de la seva formació política, aquesta impossibilitat de capitalitzar les lluites dels pobles de l'estat per un món més just i solidari, hauria de fer una mica d'autocrítica del que ha estat la seva pràctica quotidiana aquest darrer quart de segle. Han estat massa abandonaments d'idees i principis. I si els hereus del carrilllisme no tenen o no volen tenir memòria històrica, el poble, els sectors de l'esquerra alternativa de la nostra societat, sí que en tenen. L'any 1982 passaren dels vint-i-tres diputats el 1979 a quatre. El desastre portà a l'abandonament de Santiago Carrillo i, posteriorment, a l'entrada d'aquest dins l'òrbita del PSOE. Lògic final amb absoluta coherència amb el que havia estat el paper del secretari general del PCE en temps de la restauració monàrquica.
És evident, emperò, que en els eleccions del passat 14 de març, la tendència envers el vot útil, la urgència de fer fora del Govern el PP, ha pesat moltíssim. El criminal atemptat de Madrid, les conseqüència de la intervenció al costat dels ianquis en la guerra d'Iraq, tot plegat, ha condicionat decisivament l'electorat progressista de l'estat espanyol. Emperò, la tendència al vot útil rere la qual Llamazares prova d'amagar el seu fracàs no ha operat, per exemple, en un partit també "minoritari": ERC. La pressió del vot útil no ha impedit a una organització tan ferotgement demonitzada com ERC d'experimentar un espectacular creixement en vots i en escons. Una acurada anàlisi d'aquest fet tan especial el podem trobar en el magnífic estudi de Félix Islandson que m'ha fet arribar la revista Ixent. Recordem que l'any 2000, ERC obtenia a escala estatal el 0,84% dels sufragis, mentre IU se situava en un 5,96%. Com diu el comentarista abans citat, en aquestes últimes eleccions ERC arriba al 2,54% (1,7 punts per sobre el 2000) i IU baixa al 4,96% (1 punt per sota del 2000). Al Principat ICV-EUiA aconsegueix un increment 'infinitesimal' de 0,08 punts, al mateix temps que ERC puja 10,31 punts! fins a situar-se en un percentatge de vots del 15,95%. Al País Valencià, lloc no gaire 'favorable' al dit partit i on, en el míting de València, els assistents van haver de patir la fustigació dels feixistes davant la passivitat policial, ERC multiplica per quatre els seus vots passant de 3.083 a 13.189. Durant el poc temps que ha format part del nou govern del Principat, ERC s'ha vist embolicada en el "cas Carod" i ha estat tirotejada amb tot tipus d'artilleria del més gruixut calibre. Espanta pensar el que podria haver passat en IU si hagués estat sotmesa a una pressió semblant. No obstant això ERC en surt més reforçada que mai.

Nosaltres pensam que si aquestes burocràcies només preparen una nova operació de maquillatge, un dels seus acostumats "muntatges", ells mateixos seran els primers perjudicats, ja que només aconseguiran allargar l’agonia en què de fa tants d’anys proven de sobreviure aferrats a les miquetes que el poder llança als seus servidors
L’"experiència" Izquierda Unida o la versió Esquerra Unida ha fet aigua arreu. En les eleccions europees (juny de 2004), amb només dos mil vots i busques a Palma i sis mil a totes les Illes, la formació que el carrillisme (PCE) es va inventar en un intent de dissimular els successius fracassos electorals acaba de ser rebutjada pel seu propi electorat. En el conjunt estatal, els hereus del carrillisme, d’aquells que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, l’autodeterminació i el socialisme acaben d’assolir els seus mínims històrics. Izquierda Unida perd més de sis-cents mil vots, més del 50% del seu electorat i dos dels quatre diputats que tenia.
Llamazares, les direccions regionals d’aquesta formació, verbalment reconeixen el "fracàs polític" del seu projecte, però, evidentment, cap dels responsables no dimiteix. No hi ha cap mena d’anàlisi dels successius desastres i tot s’encomana a un hipotètic "debat obert" que s’ha de fer d’aquí un parell de mesos. Tot menys analitzar les causes dels successius fracassos fins arribar al moment a què han arribat, a quotes electorals de grupuscle extraparlamentari. El 2,95 % obtingut a les Illes situa la formació de Miquel Rosselló, Manolo Càmara i Eberhard Grosske en un punt en el qual ja no hi confien ni aquests mateixos dirigents. Primer han estat els electors els que han abandonat en massa el projecte; ara són els mateixos responsables els que demanen "una refundació" d’Esquerra Unida en alguna cosa "diferent".
Aquesta "refundació", en paraules de Miquel Rosselló, seria l´"únic camí possible" per provar de recuperar l’electorat perdut. Va ser el mateix que digueren a mitjans dels anys vuitanta quan Carrillo, a conseqüència dels seus pactes amb el franquisme reciclat i la patronal, recordeu el famós i antipolular Pacte de la Moncloa, va fer aigua com ara Izquierda Unida. La Izquierda Unida de Gerard Iglesias era, igual que l’actual proposta, un "invent" per a provar de salvar els mobles.
Com explica l’històric dirigent del moviment obrer i actual militant de la CGT Llorenç Buades en un l’article titulat "Eleccions europees: guanya l’abstenció i el bipartidisme": "Les coses pinten molt malament en el camp institucional de l’esquerra (oficial): IU perd entre els 3,42 punts a Almeria i el 9,91 a Còrdova, un percentatge molt important del vit andalús. Perd per tot arreu excepte a Galícia on el percentatge és poc significatiu, perquè també perd vot a Araba, Biscaia i Navarra. A Astúries IU perd 4 punts, el 4,32 a Badajoz, 3,33 a València, 3,57 a Burgos, 3,06 a Valladolid. A les Illes perd un 1,40% del fluix resultat de 3,75 l’any 199".
Per contra, ERC, un partit insignificant fins ara mateix i que només tenia mil dos-cents vots a totes les Illes, es situa per damunt Izquierda Unida. Vist aquest tèrbol panorama, no és estrany que Miquel Rosselló entoni el RIP d’aquesta formació i en demani amb urgència la "refundació".
Ara la situació és prou greu i ja no serveixen fórmules màgiques, noves sigles per aconseguir que continuïn manant les mateixes burocràcies que, en paraules d`Angeles Maestro, una històrica dirigent de Izquierda Unida, "han conseguido lo que no pudo conseguir la represión franquista, ni el exilio, ni los doscientos mil asesinados por la dictadura". Llorenç Buades que, com tants d’altres militants de l’esquerra alternativa de les Illes, ha viscut en carn pròpia les renúncies històriques dels hereus del PCE; que, com a membre de la primera executiva de CCOO en temps de la transició, ha vist amb els seus ulls com aquests dirigents demonitzaven i expulsaven dels sindicats tots els corrents de l’esquerra revolucionària i com s’abandonava la lluita per un altre tipus de sindicalisme, per la unitat obrera i sindical, pel consellisme, per la democràcia de base, es demana molt encertadament si es pot refundar un partit des del cim. Llorenç Buades i la majoria de membres de l’esquerra alternativa de les Illes tenim motius per a pensar que aquesta "refundació"només serà un canvi de marca perquè tot resti fermat per la mateixa burocràcia de sempre.
Després de veure com durant més d’un quart de segle els hereus del carrillisme (PCE) han practicat tota classe de renúncies fins a esdevenir una sucursal aigualida de la tímida socialdemocràcia (PSOE), la qual cosa, com s’ha vist i comprovat, ha significat la seva desaparició, no podem esperar gaire cosa de les conegudes "refundacions" dels mateixos de sempre. Nosaltres pensam que si aquestes burocràcies només preparen una nova operació de maquillatge, un dels seus acostumats "muntatges", ells mateixos seran els primers perjudicats, ja que només aconseguiran allargar l’agonia en què de fa tants d’anys proven de sobreviure aferrats a les miquetes que el poder llança als seus servidors.
Publicat en la revista L’Estel (1-I-06)