Monday, April 30, 2018

Literatura catalana - Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí (un tast d´alguns capítols)

Literatura catalana - Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí (un tast d´alguns capítols)

Nota informativa
Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí
Si a la vostra llibreria habitual encara no el tenen que el demanin a:
Llorenç Gelabert Editor, tel: 971541446 i de seguida el tendreu.
gelabert@gelabert.eu



Postguerra a sa Pobla (Mallorca)
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. Qui se’n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d’afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d’aquells dies atziacs. Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s’esdevingué? A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l’oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de l’oceà de llàgrimes vessades a causa de l’egoisme dels rics.

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60
Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.





Sa Pobla i els estius dels anys 50 – Les fotografies de la guerra
Però més que sortir a jugar sota el sol inclement del mes d'agost, el que m'agradava era romandre sol, a casa, amb l'única companyia de la repadrina, adormida en la penombra. Llavors sabia que tenia unes hores de completa i absoluta llibertat. Fins a les sis de l'horabaixa els pares no tornaven  de la feina. Eren les meves hores màgiques, les preferides. El casalot familiar --dos pisos amb infinites habitacions-- esdevenia castell d'encanteris i llegenda. Olor de rajoles fregades amb lleixiu. Flaire de càmfora dins dels armaris. Blanques parets acabades d'emblanquinar. I les portes i bigues de nord, sempre netejades amb una mescla d'oli de lli amb petroli. En un d'aquells horabaixes de somnis i misteris fou quan, inesperadament, vaig descobrir la guerra.





Records de l´Escola Graduada de sa Pobla – Sa Pobla, anys 50
Per això anar a escola, fer els deures a casa, olorar, palpar els llibres nous de cada any era com anar a veure una d’aquelles pel·lícules que es projectaven a Can Guixa o Can Pelut. El pare i la mare sempre trobaven les tres pessetes necessàries per a anar a veure la pel·lícula. El pare no ho  feia per a fer-se més que els altres, els que no hi podien anar, ni per a seure vora els rics del poble. Ens estimava. Ell i la mare gaudien de veure la nostra cara d’alegria amb les aventures de Buster Keaton o de Charles Chaplin. Jo veia com ens miraven de reüll,

Sa Pobla i els records de la Guerra Civil
La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa
--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles.  Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un  servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

Sa Pobla en els anys 40 i 50 – Sembrar, pastar el pa, batre a l´era, el casalot del carrer de l´Escola, costums i tradicions... el món esvanit de la infantesa.
La meva repadrina en el record
A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?


Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà
“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?”

Sa Pobla  -  Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Esgésia: la Congregació
Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Jornalers (records de la meva mare)
De nina havia vist com els pagesos pobres,  els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest  respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina.  Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui  tenia poder per contractar-los.

Les meves feines al camp
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

Sa Pobla en els anys 20 – El batle Miquel Crespí Pons (Verdera) i la construcció de l´Escola Graduada
Potser va ser la lectura de Lo Pi de Formentor el que em va condicionar la dedicació posterior a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l’oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, reunions a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, cadascun a la seva manera i enmig d’un munt de contradiccions que no negarà ningú, anaven posant els fonaments d’una renaixença cultural ben concreta.


Sa Pobla, Anys 50 – Jugar a metges i malalts amb les nostres amigues del carrer de la Muntanya!
Als deu anys, en els  xafogosos dies d´estiu, quan no anàvem a Can Picafort o a les casetes de sa Pobla, arran de mar, els al·lots i al·lotes del carrer de la Muntanya ens perdíem per les sales immenses plenes de sacs de blat i tabac penjat dels claus de les bigues. Flaire de patates i mongetes mesclada amb els efluvis de les fulles de tabac que penjaven a l´espera d´estar preparades per anar al magatzem. Aleshores, amb l´amic de més confiança, en Sebastianet de can Cirereta, ens convertíem en metges. A poc a poc despullàvem les al·lotes que, tímides, es deixaven fer talment com quan anaven al metge de veritat. A algunes encara no els havien crescut els pits; d´altres just els començaven a créixer, lentament, molt a poc a poc. Cap portava encara sostenidors.




Sa Pobla, anys 40 i 50 – La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona)
La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra.

Sa Pobla, estiu de 1959 – La mort en accident del meu oncle Miquel Crespí Caldés (tenia 31 anys)
El rector s´apropa al moribund, li agafa el cap amb una mà. Sent, enmig de la cridòria del poble que ha envaït l´entrada i les amples sales, la seva veu dient: “Miquel, Miquel... t´apenedeixes dels teus pecats?”. Em va semblar sentir un “Sí!”, imperceptible. Però no ho podria afirmar amb certitud. Qui saps si l´oncle ja era mort, en una altra dimensió de l´espai i el temps. Tenc la vista fixada en els llençols blancs on reposa i m´espanten els rierols de sang que van dibuixant el tèrbol mapa de la Mort en la tela blanca de forma inexorable.




Els cines de sa Pobla en els anys 40 i 50
Dràcula, espantant aquelles nits en què el veiem, després de la projecció, per les cambres i passadissos de casa! El film que ens va descobrir la por. Una por autèntica de ser atacats per personatge tan ferest. On trobar l´estaca que el pugui matar, convertir en cendra? Després, en arribar a casa, cercar un enfilall d´alls, la creu, l´espill que el pugui foragitar de l´indret on vivim. Més d´una nit, atemorit encara per la pel·lícula, em vaig anar a dormir amb una de les creus de la padrina amagada sota la coixinera.

Sa Pobla i els xuetes
A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament  acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Poblers a Lluc (1963)
La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Sa Pobla (anys 50): el betlem i el cavallet de cartró
Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al  porxo de casa, distinguesc la padrina  cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant. 


Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada
Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món  inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa.


Sa Pobla i el Batallón de Trabajadores
Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble.

Josep M. Llompart a sa Pobla (Anys 50)
Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una  vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.




Poblers a Lluc: la Mare de Déu i la cambra de les relíquies
Al poble, els botxins del trenta-sis, vius encara, són asseguts al casino mirant com els marjalers marxen cap al camp. Somriuen satisfets. La majoria han viscut endollats a les institucions, sense haver de vinclar l´espinada davant el solc. D´ençà la victòria, són els amos absoluts de la població. Rics, només parlen amb el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil, el rector, el batle, quatre senyorots ben folrats.

Sa Pobla: les dones dels anys 40 i 50
D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.

Records de sa Pobla (Anys 40) – Anar a cercar algues a la badia d´Alcúdia
Mallorca era com una gran família, i ningú no ignorava que sovint els pescadors només podien menjar el que pescaven el dia que sortien a la mar: Tot el que era necessari per a la supervivència d´una família,  l’arròs a l’oli, la roba de vestir, ho havien de comprar. La majoria de dies de l’any no tenien cap mena d’ingressos. Alguns es defensaven anant a vendre el que havien pescat fins a Pollença o sa Pobla. Llargues caminades sota el sol o sota el ruixat, o amb bicicleta, aquells que havien pogut estalviar una mica per a comprar-ne una. Així i tot, la bicicleta, que era un luxe i un objecte prou car en una època plena de privacions, esdevenia imprescindible per als jornalers que anaven de poble en poble a oferir-se per dies o setmanes. Més endavant pogueren aconseguir que algú els portàs a vendre el peix en un atrotinat camió a canvi d´una part dels guanys. Aleshores les peixateres podien fer arribar el seu producte fins a Campanet, Llubí o Búger. I alguns s’atreviren a arribar fins a Inca. Però eren casos excepcionals.

Supersticions religioses: bruixes, mèdiums i curanderes
Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no  m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics.

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera)
En els anys 30, abans d’esclatar la guerra,  ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles.  Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Senyors i criats
Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

Una rondalla poblera: na Margalida i en Nofre
Margalida era una al·lota eixerida, alegre, sempre amb una rialla al rostre. Era coneguda per ser una de les jornaleres més feineres del poble. De matí, quan acudia a la plaça per veure si algun propietari la volia llogar, era la més sol·licitada. Sovint, el padrí Rafel anava fins a casa seva i li demanava que a l´endemà no anàs a la plaça, que ell la llogava per tot el temps que duràs la collida de la patata, la sembra de les mongetes, la sega del blat i les faves. Per a mi era com una germana gran, qualcú de la família.





Sa Pobla en els anys 40
Va ser a la platja d’Alcúdia que vaig veure per primera vegada el jove soldat republicà que canvià per sempre el destí de la meva vida, l’al·lot que em mirà des de la distància sense deixar de moure la mà amb el pinzell. Qui m’hauria de dir que amb el temps aquell al·lot tan ben plantat i que havia vengut de tan lluny seria el meu espòs! Si m’ho hagués insinuat alguna de les meves amigues li hauria retret que havia perdut el seny! Però la mirada del presoner suggeria un món desconegut, uns espais diferents de la feina quotidiana damunt els solcs.






















0 Comments:

Post a Comment

<< Home