Moviment obrer: la crisi final de l´oportunisme (II)

Illes: la crisi final de l'oportunisme dins el moviment obrer i popular (II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura
M’atreviria a afirmar que ja som en un nou cicle històric, una nova època de la política espanyola i de les Illes. La transició, és a dir, la restauració borbònica de finals dels anys setanta, es consolidà mitjançant la destrucció i sobre les ruïnes del moviment obrer i popular de finals de la dictadura. Els pactes entre l’esquerra oficial i el franquisme reciclat portaren a la desaparició gairebé total de l’esperit republicà, dels partits marxistes revolucionaris, de les experiències de democràcia directa tipus Vitòria l’any 1976...
Els mitjans de comunicació es cansaren de riure’s de partits que, com el PTE i ORT plegats, "només" obtingueren cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els mateixos que ha obtengut en les passades eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el conjunt de vots dels diversos partits d’esquerra alternativa sumava, aproximadament, els vuit o nou mil que ara han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots eren el "normal", sense diners per a la campanya, sense mitjans de cap tipus, per a organitzacions com el POSI, l’OEC o les diverses tendències del trotsquisme. Grosske, Cámara i Miquel Rosselló han tret a Palma els mateixos vots que qualsevol grup de l’esquerra revolucionària d’aquells anys.
Ningú no es demana com ha estat possible aquesta davallada tan espectacular i com costa tant a les burocràcies dirigents diggerir la nova realitat. Per quins motius s’ha consolidat el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que contemplam ara mateix? El sistema... ja no necessita "ajudants"? En el passat PCE i PSOE s’ocuparen de demobiltzar el poble, foren els encarregats de fer la feina bruta que, per manca de credibilitat, no podia fer la dreta. Es tractava d’acabar amb el protagonisme del moviment veïnal, de desprestigiar les idees marxistes, republicanes, antisistema que hi pogués haver en la societat. El gran moviment sociopolític existent fou dividit i manipulat; els corrents crítics i renovadors foren expulsats dels sindicats. Si abans el procés de liquidació dels aspectes rupturistes del moviment popular anà a càrrec principalment de PCE i PSOE, ara el règim es veu amb força per a iniciar la nova etapa exclusivamebnt amb la participació conjunta de PP i PSOE, sense necessitat, en aquesta conjuntura concreta, dels "minoritaris", els extraparlamentaris del proper futur.
Pel que veiem, sembla ja no són necessaris els grupets del 3,25% del 2,35% dels vots. En aquests moments històrics, tots aquells grups que en els darrers temps superaven l’amoïnador 5% de la regla d’Hond, es troben en la difícil i perillosa situació de constatar que potser no hi arribin ja mai més. Els nervis vénen en veure que poden ser a punt de la desaparició històrica si es consolida l’actual bipartidisme regnant.
De cop i volta totes aquelles organitzacions que s’havien instal·lat còmodament en la gestió del sistema, els que durant un quart de segle anaren amollant les amarres dels seus principis fundacionals i la ideologia que els féu ser el que eren, es troben amb un peu a fora de les institucions que amb tanta valentia i honradesa han defensat. En un passat recent, les hemeroteques són plenes d’articles al respecte, hi hagué advertiments que ningú no va escoltar. Semblava que tots els dirigents, tant els de primera línia com els de segona, havien enfollit totalment i absolutament. Era un horrorós panorama postmodern on l’ únic que comptava era l’adaptació al règim sorgit de la reforma de finals dels setanta. Fornades de iupis amants de la camisa d’importació, la gran fotografia en color, el cotxe oficial, els viatges, els bons sous i la manca de principis s’ensenyorien de molts llocs de direcció. Es continuava demonitzant els autèntics principis de canvi i justícia social. Aquesta esquerra oficial enlairava intel·lectuals postmoderns quan no reaccionaris de provada pràctica en aquesta feina. Les idees republicanes, ecologistes i autènticament socialistes eren escarnides contínuament com en els pitjors anys de la transició. No existia cap autocrítica. L´únic que es valorava era la quantitat d’endollats que cada partit podia situar a recer del poder. L’oportunisme més barroer, la vulgaritat i la ignorància en tots els camps -literari, polític...- campava arreu, i una cort de servils i menfotisties, ben pagats per les arques institucionals, lloava a qui comandava i repartia sous i privilegis, condemnant a la marginalitat els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a dissentir o a explicar que aquell no ens semblava el camí més correcte per a anar bastint un país, la consciència d’un poble.
El somni s’ha acabat. De cop i volta el sistema ja no necessita els "petits". El bipartidisme actual demostra que els poders fàctics han anat fent el seu camí mentre la pretesa esquerra gaudia, còmplice, d’uns privilegis que els semblaven eterns. Ara ja no hi ha sous ni llocs d’assessorament ben pagats. I les bregues, a l’interior dels partits, el penós espectacle que contemplam, comença precisament just en el moment que ja no queda res per a repartir... de no ser vendre al millor postor el patrimoni polític difícilment acumulat per centenars d’honrats militants.

Tot plegat ens fa concloure que les possibles "refundacions" dels dirigents fracassats d'Izquierda Unida són un mal referent per a la transformació social; són més un obstacle que una solució per a avançar socialment
Vista i comprovada la crisi final de les restes del carrillisme, diversos sectors que, procedents del món de l'antimundialització o de les antigues organitzacions de l'esquerra revolucionària, havien donat suport actiu a Izquierda Unida, o a ICV al Principat, ara es demanen quin sentit té continuar amb aquest ajut. Evidentment sempre hi ha hagut sectors de l'esquerra antisistema que mai no han cregut en els successius invents i "refundacions" del PCE. Ara mateix, a les Illes, la direcció històrica del carrillisme (PCE) que d'ençà fa tants d'anys encapçala Izquierda Unida, pretén reconvertir-se en una nova sigla a imitació, expliquen els dirigents que abandonen els que han defensant en els darrers anys, d'ICV. Davant la proposta, determinats sectors de l'esquerra alternativa de les Illes rebutgen la idea per la manca de confiança en uns hereus del PCE que en aquests darrers vint anys no han fet més que consolidar les renúncies i abandonaments iniciats per Carrillo i CIA i han practicat, fins a límits increïbles, una manera burocràtica d'entendre la política.
Alguns sectors que en un recent passat havien donat un cert suport a Izquierda Unida per allò d'"agrupar forces", de provar de "regenerar l'esquerra oficial des de la base", també es troben decebuts. Els amics i amigues que, procedents de la Lliga Comunista Revolucionària, l'OEC o el POR treballaven en defensa d'aquesta hipotètica "regeneració" de les restes del carrillisme s'adonen que han fet feina inútilment: els responsables de les renúncies de la transició, dels pactes amb el franquisme i la patronal, han continuat fent el que estaven acostumats a fer. Res de consolidar els moviments socials de base; res de democratitzar els sindicats o la mateixa Izquierda Unida.
Les bregues dins dels sindicats controlats per les diverses fraccions del carrillisme, les travetes entre els seguidors de l'actual secretari, José Mª Fidalgo, els de Rodolfo Benito o Marcelino Camacho, han ocupat i ocupen les pàgines de la premsa diària. Expulsats i depurats els sectors crítics dins de CCOO, les disputes entre dirigents pel control de l'aparell amenaça de desertitzar els sindicats. L'esperança d'alguns dels esquerrans que hi havia dins Izquierda Unida era aconseguir agrupar forces per a intentar reconstruir en la mesura del possible el moviment obrer i popular, recuperar les senyes d'identitat marxista i anar avançant novament en la regeneració de l'esquerra.
El control dels reformistes sense reformes dins d'Izquierda Unida i dins CCOO ha fet impossible el somni de tants d'homes i dones que han confiat en aquest projecte. Els mateixos dirigents d'Izquiersa Unida són els primers a abandonar el vaixell naufragat. Alguns dels sectors de l'esquerra alternativa es demanen si , a les Illes, la "refundació" a imitació del Principat pot ser la "solució salvadora". Com expliquen alguns militants de la CGT, del moviment veïnal de Palma, dels grups antimundialtzació o dirigents històrics de CCOO com Llorenç Buades, res no es pot esperar de la liquidació final d'Izquierda Unida pels seus propis dirigents. Crear un grup a imitació ICV no aporta cap solució, perquè ICV s'ha caracteritzat per una extremada supeditació al PSC-PSOE. El "model" a imitar és una organització que viu a l'ombra de la socialdemocràcia i que tenia la seva expressió estatal en el fracassat PDNI de Cristina Almeida i López Garrido. L'esquerra alternativa de les Illes explica que aquesta supeditació al PSOE, aquest allunyament constant dels moviments socials i de l'esquerra revolucionària, de l'independisme català, no fa versemblant la proposta de "refundació". L'històric dirigent de la Lliga Comunista Revolucionària a les Illes (LCR) i actual militant de la CGT Llorenç Buades explica les contradiccions d'ICV que no la fan una "experiència amb credibilitat" per a l'esquerra alternativa. Llorenç Buades ens recorda com ICV ha estat acrítica amb el Fòrum de les Cultures de Barcelona i no ha donat suport a les mobilitzacions socials dels moviments que volien expressar el caràcter especulatiu del Fòrum; ICV és la que combrega amb rodes de molí en casos com el túnel de Bracons, la qual cosa demostra el seu tarannà falsament ecologista; ICV diu sí a la Constitució europea neoliberal i estatalista, i entre els seus aliats només gaudeix de ser pròxima al sindicalisme burocràtic, que ha fet dels sindicats unes de les institucions menys valorades per la ciutadania; ICV, que comparteix responsabilitats de govern en la repressió violenta dels immigrants tancats a la Seu de Barcelona.
Tot plegat ens fa concloure que les possibles "refundacions" dels dirigents fracassats d'Izquierda Unida són un mal referent per a la transformació social; són més un obstacle que una solució per a avançar socialment. Són opcions aptes només per a determinades burocràcies sindicals i polítiques que viuen de la conservació del règim actual però mai poden ser una opció vàlida per al poble treballador, per a les avantguardes autènticament d'esquerres i nacionalistes dels Països Catalans.

L’enfonsament d’Izquierda Unida demostra que, durant molts d’anys, aquesta organització només jugava a ser l’"ala esquerra" del PSOE
La situació de tots els grups petits, els situats en teoria a l’esquerra del PSOE, és cada vegada més dramàtica. La consolidació del bipartidisme dominant PP-PSOE ajudat per tot els mitjans que el règim té a la seva disposició –premsa, ràdio, televisió... - i tots els diners disponibles, ha fet que el panorama electoral de l’estat espanyol s’assembli cada vegada més al dels EUA. D’ençà la reforma formal de 1978, amb la desmobilització social ordida pels partits que impulsaren la restauració de la monarquia, s’ha anat avançant a passes de gegant en aquest camí. En aquella primera fase l’ajut del PCE va ser indispensable per deixar fora de joc els diversos partits comunistes i d’esquerra revolucionària existent aleshores. Els hereus del franquisme i la pretesa esquerra, especialment PCE i PSOE mitjançant la llei D’Hondt, la demonització de les experiències de democràcia de base, el desmuntatge del moviment veïnal i la consolidació de la divisió sindical volien, i ho aconseguiren, bastir un règim semblant, evidentment, al que ara els pot portar a les tenebres de l’extraparlamentarisme.
Acomplida la tasca desmobilitzadora, pareix que ja sobren tots els partits en teoria a l’esquerra de la tímida socialdemocràcia espanyola. L’esbatussada general d’ Izquierda Unida en el conjunt estatal perdent la meitat del seu electoral i a les Illes arribant a quotes de petit grupuscle inoperant, així ho demostren. Tant és així que les mateixes burocràcies fracassades ja han anunciat la possible dissolució d’aquesta formació rebutjada per l’electorat i la creació –"refundació", en diuen - d’una nova sigla. Es diu que aquest nou experiment dels excarrillistes s’anomenarà "Iniciativa per Balears" i vol ser una imitació d’Iniciativa per Catalunya.
Si aquest projecte es confirma, la crisi dels partits petits, especialment dels nacionalistes (altres que espanyols), pot agreujar-se encara molt més, ja que els pocs vots que obtenen s’hauran de repartir entre una nova opció que en "no dependre de Madrid" els disputarà l’electorat.
Per si mancaven encara més problemes, el PSM, que en les eleccions del 25 de maig de 2003 perdé el vint-i-dos per cent del seu electorat, en aquestes europees n’ha perdut prop del cinquanta per cent. Un sector del partit ha encetat un debat identitari que, a hores d’ara, encara no se sap com pot acabar. Els Verds es troben en una situació encara pitjor. Dividits de forma permanent entre els partitaris d’anar plegats amb l’experiment fracassat d’ Izquierda Unida i els defensors d’un projecte independent, com propugna la diputada Margalida Rosselló.
Amics i simpatitzants d’aquesta darrera formació ens expliquen que potser els Verds perderen ja fa temps la seva oportunitat de consolidar-se com a projecte diferenciat a les Illes. La seva por de rompre amb Izquierda Unida els ha portat a ajornar la consolidació del seu projecte independent i es diu que, per desgràcia, ja ha passat el moment..
Els problemes i interrogants que es plantegen Izquierda Unida, Verds i PSM són molts. La contínua davallada de percentatges electorals no augura res de bo per a tots els grups teòricament a l’esquerra del PSOE. En el fons, aquest darrer partit ha sabut jugar molt bé les seves cartes i de forma molt intel·ligent, amb l’ajut de tots els mitjans de comunicació –i especialment de la televisió - ha fagocitat la majoria de les lluites ecologistes, pacifistes i nacionalistes dels grups abans esmentats. Malgrat que sigui demagògicament, els dirigents de la socialdemocràcia han sabut parlar de "reforma de la Constitució", de la necessitat d’"una segona transició", d’ampliar les dotacions econòmiques per a habitatges, ensenyament o sanitat... No en parlem del camp de la lluita per la pau. Amb una hàbil jugada, fent tornar les tropes espanyoles d’Iraq, han aconseguit fagocitar el seixanta per cent de l’electorat d’Izquierda Unida deixant a l’aire i a la vista de tothom la buidor programàtica del partit de Llamazares (malgrat que, no oblidem, aquest juga amb la basa bipartidista i amb el fantasma del "Tots contra el PP", fantasma que, hem d’insistir en la qüestió, ha exorcitzat el possible eslògan de "Tots contra el règim").
L’enfonsament d’Izquierda Unida demostra que, durant molts d’anys, aquesta organització només jugava a ser l’"ala esquerra" del PSOE. Però tan sols era un miratge, una fantasmada que, en moments de crisi, com el que s’esdevingué després dels atemptats terroristes de l’onze de març, va fer aigua arreu. De cop i volta, l’electorat constava que no hi havia diferències essencials entre dues socialdemocràcies quasi idèntiques –PSOE i Izquierda Unida - i, en bona lògica, optà per la més coherent: en aquest cas, la gent votà la marca autèntica, és a dir a Zapatero.
A les Illes la davallada d’Izquierda Unida a l’extraparlamentarisme, a la categoria de grupuscle insignificant, ha obligat els seus dirigents a inventar una possible "refundació" del grup. Evidentment l’objectiu estratègic d’aquesta hipotètica reconversió autonomista seria aconseguir repetir, per a les eleccions municipals i autonòmiques de 2007, l’experiment de "Progressistes per les Illes" que, recordem, amb participació de PSM i ERC obtingué prop de quaranta mil vots. Una xifra que, malgrat que no els va servir per treure un diputat, si que, en aquests moments, quan Grosske, Rosselló i Cámara han quedat reduïts a dos mil set-cents vots a Palma, esdevé un somni quasi impossible d’assolir.
Publicat en la revista L’Estel (15-I-06)