Moviment obrer: la crisi final de l´oportunisme (i III)
Illes: la crisi final de l'oportunisme dins el moviment obrer i popular (i III)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Izquierda Unida es va desintegrant a velocitat vertiginosa. Com han explicat sovint els dirigents de Corriente Roja, que també ha abandonat el vaixell que s'enfonsa després d'explicar els seus desacords amb Llamazares, ara ha estat la federació basca d'IU que ha demanat la "independència" envers el grup madrileny. Aquesta tardor seran Miquel Rosselló, Eberhard Grosske i Manolo Cámara els que iniciaran a les Illes un procés semblant de "refundació" d'una organització en la qual ja no creuen ni els seus dirigents. Apropant-se al 2,95% dels vots, la marginalitat i l'extraparlamentarisme més absolut amenacen aquests dirigents fracassats elecció rere elecció. Segons informa el web de Corriente roja (vegeu http://www.nodo50.org/corrienteroja/), les organitzacions que han sortit o sortiran properament de Izquierda Unida pertanyen a les federacions de Madrid, Andalusia, Euskadi, País Valencià, Catalunya Principat, Gredos/Extremadura, Galicia, La Rioja, Castella i Lleó i Cantabria. Pel que sembla, la desfeta organitzativa és generalitzada. Però quins són els motius, els problemes essencials que porten, per part de l'esquerra d'IU, a l'abandonament del vaixell que s'ha enfonsat?
Fa temps que en l'àmbit estatal, Ángeles Maestro, una de les dirigents de Corriente Roja ho explicava de manera clara i senzilla. Els actuals dirigents d' Izquierda Unida, en el seu procés de constant dretanizació, d'abandonament d'idees i de principis (que, recordem, s'iniciaren en temps de la transició amb els seus pactes amb el franquisme reciclat a canvi de sous i poltrones), "habían conseguido lo que Franco con sus exiliados y fusilados no consiguió: destruir la izquierda del estado espanyol". El document complet es pot trobar en el web de Corriente Roja o en http://www.pcpe.es/tribunapopular.htm (per cert, aquest darrer web és el del partit prosovètic en el qual militaren en els anys vuitanta Miquel Rosselló, Lila Thomàs i Pep Valero, entre altres membres de l'actual Izquierda Unida).
En l'àmbit de les Illes, Corriente Roja retreu a Miquel Rosselló, Manolo Cámara i l'actual direcció de la formació l'entregisme total al PSOE i a determinats poders fàctics de les Illes en no haver sabut bastir una política d'esquerres enfront "la coalición del hotel, la grúa y la banca". Corriente roja acusa els actuals dirigents d'Izquierda Unida de ser "expertos en el arte de modificar las líneas políticas con el fin de defenser su liderazgo", és a dir la cadireta. El mateix document consultat en aquest web afirma que més que idees, en la fracasada direcció d' Izquierda Unida , quan se signa el Pacte de Progrés, hi havia intenció de repartir-se direccions generals, conselleries, diners, espais en els mitjans de comunicació... Segons Corriente roja el paper d' Izquierda Unida dins del Pacte era el de fer el joc al PSOE i, de rebot, a UM i Maria Antònia Munar. No hi havia programa alternatiu a la dreta ; en l'àmbit estatal, res d'anticapitalisme contra la política neoliberal i antipopular dels diversos governs socialdemòcrates o de la dreta pura i dura; a les Illes, supeditació a les màfies encimentadores amb protestes purament verbals i sense articular mai una política d'esquerra per la base. Corriente roja acusa també l'actual direcciò fracasada de prioritzar solament la política del despatx, la moqueta i el cotxe oficial per damunt la necessària organització dels sectors populars amb una política d'esquerra anticapitalista i amb alternatives reals a l'actual model depredador. S'hi acusa els dirigents d'haver instaurat una disciplina de caserna dins l'organització prohibint qualsevol opinió sobre el Pacte de Progrés. Es prohibí qualsevol expressió crítica a fi que els dissidents no disturbiessin la migdiada dels satisfets, d'aquells que engreixaven amb les constants claudicacions davant el PSOE i els poders fàctics de les Illes i, especialment davant la dreta munarista. Com diuen els redactors del document que hem consultat, tot es feia per a servar sous i cadiretes, els privilegis que comporta la gestió del sistema. Per a aquests militants esquerrans: "El socorrido argumento del miedo (¡que vendrá el PP!) ha ocultado la cobarte actitud de EU durante toda la legislatura. Conservar la respetabilidad ha exigido el callar y mirar hacia otro lado ante las políticas antisociales del Gobierno Balears y del Consell de Mallorca". La norma, denunciada en el seu moment per l'esquerra alternativa de les Illes, era, doncs, callar davant el PSOE, UM i els poders fàctics per a continuar cobrant i endollant amics. Una direcció, diu Corriente roja, que maneja de forma demagògica les idees nacionalistes, socialdemòcrates i ecologistes per a navegar en la política illenca, com demostra l'exercici continuat del poder durant més de vint anys. Expliquen els dissidents: "Expertos [la direcció d'EU] en el arte de modificar las líneas políticas con el fin de defender su liderazgo [la cadireta i el sou]". Per a aquest sector crític, el paper d'EU dins del Pacte de Progrés s'ha desenvolupat en un pla emimentment oportunista i de pura i dura propaganda per a la galeria. El document diu textualment, en referència a la "vivor" d'aquest dirigents: "Izquierda Unida ha desarrollado [en el Pacte] una doble actitud: por un lado un silencio cómplice y por el otro lado, debido a la presión mediática, una actitud de denuncia que se queda en la verbalización estéril y sin adquisición de compromisos reales". Corriente roja confirma en la seva anàlisi el que, durant el temps del Pacte, tothom sabia i deia pel carrer: que els millors consellers del PSOE eren precisament els d'EU. I, evidentment, per això mateix molts dels possibles votants d'EU s'han estimat més votar la socialdemocràcia autèntica, no un succedani; com el 1982, per exemple. "EU no ha pecado de inactividad [en el temps que durà el Pacte de Progrés], al contrario, ha respaldado las políticas del PSOE de manera activa, y de paso pisoteando aquellos lejanos principios ideológicos que conformaron Izquierda Unida en 1986". Tot un balanç que ens pot ajudar a copsar els motius de la desfeta d'EU, tant a les Illes com en el conjunt estatal.
La crisi de d'algunes organitzacions de l'esquerra oficial, especialment d'Izquierda Unida; la consolidació tendencial del bipartidisme PP-PSOE; els problemes que tenen els corrents de l'esquerra alternativa i del moviment antimundialització i altres grups crítics amb el sistema per a consolidar-se, no es pot deslligar de la crisi sindical. La conversió dels sindicats, especialment de CCOO i d'UGT, en uns dels aparells de sosteniment del règim actual més importants, ha contribuït a dificultar el lent procés de reorganització dels sectors populars de les diverses nacions de l'estat. Dins CCOO, per exemple, després de les grans depuracions de delegats provinents de l'OEC, MCI, PTE, cristians anticapitalistes o de delegats crítics, només restaren les diverses tendències hereves del carrillisme "victoriós". Però que els sectors d'esquerra i partidaris de la democràcia de base, el consellisme i d'una forma no burocràtica d'entendre el sindicalisme fossin foragitats dels sindicats majoritaris no vol dir que les bregues internes no continuassin. En el recent congrés de CCOO hem vist la pugna de les actuals faccions per fer-se amb el control de la direcció del sindicat. Tots sabem, com diu la premsa d'esquerra, vegeu l'informe al respecte redactat per L'Aurora, que la gestió de l'equip de Fidalgo en els últims quatre anys ha creat una major divisió en el sindicat. A l'enfrontament entre la direcció i el sector crític sorgit en l' època d'Antonio Gutiérrez, anterior secretari de CCOO, s'ha sumat l'aparició d'una altra tendència encapçalada per Rodolfo Benito. Quelcom de seriós ha de passar en les altures del sindicat quan cada successor acaba enfrontat amb el seu predecessor. Antonio Gutiérrez va succeir Marcelino Camacho i quan va poder el va defenestrar. Gutiérrez va trencar amb Agustín Moreno, de què es parlava com a eventual successor. L'actual secretari, José Mª Fidalgo, va trencar amb Gutiérrez; i Rodolfo Benito, successor in pectore de Fidalgo, encapçala una de les oposicions. Com diu L'Aurora: "Quelcom no funciona bé".
Els més crítics amb l'actual direcció de CCOO són els militants de Corriente Roja, una tendència d'Izquierda Unida que en molts d'indrets de l'estat ja ha abandonat la formació de Llamazares. Hem estudiat els documents del "II Encuentro Estatal de Corriente Roja" (26-27 de juny del 2004" i en l'apartat referent a la qüestió sindical hem trobat les afirmacions més fortes que hem llegit darrerament contra les burocràcies sindicals. En el punt titulat "El papel de los grandes aparatos arropando al Gobierno", els fins ara actius defensors d'Izquierda Unida expliquen: "Uno de los grandes frenos para la irrupción de un movimiento obrero con conciencia de clase son, sin duda, los grandes aparatos sindicales. (...) Su rol de guardaflancos del Gobierno les empuja a enfrentar en forma violenta toda protesta que se les vaya de las manos. Valgan de muestra dos botones de enorme significado. El primero es la pasada huelga del campo, convocada por el SOC, donde el aparato de CCOO y UGT ha intervenido como rompehuelgas, al lado de los terratenientes y la Guardia Civil, en un ejemplo de su defensa del orden establecido e imponiendo su 'criterio sindical' con la Benemérita al frente. El segundo, es el apoyo explicito, con campaña pública incluida, de la represión contra los trabajadores inmigrantes sin papeles en Cataluña".
Però aquests grups més crítics amb l'actual direcció de CCOO ja són fóra del sindicat. Les lluites actuals són entre els mateixos que, en un recent passat, actuaven units contra l'esquerra autèntica sindical. La crisi actual és més que res una crisi entre burocràcies enfrontades. En el darrer congrés de CCOO l'informe de gestió va ser aprovat per 600 delegats i delegades (el 61, 61%), 364 van votar en contra (37,26%) i 13 es van abstenir (1,33%). Hi ha altres elements de la crisi a tenir en compte. De les 30 organitzacions existents a CCOO (territorials i federatives), en 13 Fidalgo estava en minoria (fa 4 anys només n'estava en 3). Un exemple. Fa 4 anys, el 71% de Madrid regió va donar suport a Fidalgo. En aquesta ocasió el 71% va votar en contra. En els seus 25 anys d'història, mai la direcció del sindicat ha tingut tanta oposició.
Però no és fàcil ser a l'oposició dins del sindicat. Com diu la premsa d'esquerra, L'Aurora concretament: "En la majoria de les organitzacions la direcció impedeix la participació en la gestió diària del sindicat i el dirigeix com si fos un parlament, ells governen i la resta és a l' oposició. Així dificulta la relació entre els afiliats i delegats amb la gent que manté posicions crítiques".
Per als corrents crítics existents encara dins dels sindicats, aquests "grans aparells que sostenen els governs del règim", en les seves paraules, el paper jugat per les direccions d'UGT i CCOO ha estat "negociar la misèria". Tampoc no confien gaire en aquests aparells per al proper futur, ja que afirmen: "Su actuación ante las recientes deslocalizaciones y chantajes patronales (Samsung, Novalux, Printer, SEAT, Nissan, etc) nos da una idea de la política sindical que van a seguir aplicando. Ellos van a ser claves en el gran pacto por la precarización que preparan para el otoño".
Cap esperança, doncs, en el papers nefasts d'aquestes burocràcies sindicals. L'alternativa que propugna Corriente Roja i altres sectors crítics seria començar la lluita per anar reagrupant l'esquerra sindical al marge dels grans aparells burocràtics i, d'aquesta manera, poder reiniciar lòrganització de les avantguardes populars per a fer front a la política neoliberal del règim.
D'ençà la desfeta del Pacte de Progrés i la davallada progressiva dels percentatges electorals de PSM, Esquerra Unida i Verds, el senyal d'alarma s'ha encès en tots els partits "petits", propers ja a l'extraparlamentarisme. Molts d'aquests partits, especialment el PCE (els predecessors d'Izquierda Unida) mai no imaginaren que els pactes amb el franquisme reciclat en temps de la transició, l'acceptació de la llei D'Hont, que els serví a la perfecció per a desfer-se de l'esquerra alternativa a finals dels anys setanta, serviria també al sistema per desfer-se igualment d'ells. Quin despertar més amarg! Serà allò que "Roma no paga traïdors?". Podria ser. El cert és que d'ençà que els partits en teoria situats a l'esquerra del PSOE perden electorat i diputats, alguns només tenen ja el 2 o el 3 per cent dels vots, les reunions, les trobades més o manco secretes, els nervis, la conspiració contínua, són a l'ordre del dia.
Antics consellers, exdirectors generals, el nombrós exèrcit d'endollats de cada un dels partits fracassats, estan terriblement nerviosos i no saben què fer per a recuperar el poder. Autocrítiques, anàlisis de la derrota, cap ni un. Que han fet malbé les esperances del poble que els votà, no ho pensen. Pareix que ningú no vol recordar els advertiments sobre els perills de la malaltia infantil de l'esquerra oficial, la gestiniotis, que feia l'esquerra alternativa de les Illes a aquells que s'ocupaven provisionalment de gestionar els interessos del règim. Quan es trepitjava moqueta tot eren flors i violes i les veus d'advertiment sovint eren ridiculitzades i mai no varen ser tengudes en consideració.
Però, vista i comprovada la magnitud de la desfeta dels partits més petits de l'esquerra oficial... la gent es demana si hi seran a temps per a la "refundació", per a la "renovació", per a "recuperar les senyes d'identitat". Quan ja s'està en el 2,90 % dels vots i es perden regidors, diputats i vots a les totes, el futur, evidentment, es presenta tenebrós.
Sembla, emperò que als poders fàctics ja els va bé el bipartidisme PP-PSOE. Segurament, si no hi ha un miracle, si no es troba en aquests tres anys la "fórmula màgica" que permeti la permanència dels petits, la condemna a mort, la reducció al més pur i dur extraparlamentarisme dels grups en teoria situats a l'esquerra del PSOE.
Davant aquesta crisi tan punyent i tan real... què en diuen els moviments alternatius, els sindicats no reformistes, el moviment antimundialització, els corrents d'esquerra anticapitalista existents en la nostra societat?
Hem estudiat el document d'anàlisi de la crisi escrit pel dirigent de la CGT Josep Juárez i hem de convenir que, a més d'extremament clarificador, és molt crític amb el nefast paper desenvolupat per les burocràcies polítiques fracassades aquests darrers anys. El treball analitza també els errors de la candidatura "Progressistes per les Illes", la fracassada coalició de PSM, Izquierda Unida i ERC, muntada pels cims, explica el dirigent de la CGT. Com diu Josep Juárez, l'error principal dels partits agrupats en la coalició va ser no anar més enllà d'uns acords entre dirigents, entre comitès de direcció. Juárez pensa que va ser un camí equivocat. I proposa, com proposà l'esquerra alternativa, un camí diferent: "Es tractava de, al fil de les mobilitzacions socials, construir entre tots, organitzacions polítiques i entitats socials, un projecte clar, més enllà del calendari electoral, obert a la ciutadana, horitzontal, participatiu i democràtic". No es va fer així i ja es varen veure els resultats.
Juárez es prou crític amb aquesta esquerra oficial que, a la desesperada, pugna per tornar a trepitjar moqueta. Però ja s'ha vist que el poble, els sectors de l'esquerra autèntica de les Illes, no confien gaire en aquestes direccions expertes en tota mena de trucs de prestidigitació per a poder continuar fruint de substanciosos sous i altres privilegis que comporta la gestió del sistema. Juárez, i amb el dirigent de la CGT molts de ciutadans i ciutadanes, opten per bastir noves formes d'entendre la pràctica de la política. Els responsables d'haver perdut l'oportunitat de bastir una autentica política reformista al servei del poble de les Illes a causa d'haver fet fracassar el Pacte de Progrés, ho tenen molt complicat per a continuar exercint de professionals del romanço.
En efecte, som molts els que pensam que determinats sectors d'aquesta esquerra oficial més que un ajut són una rèmora , un entrebanc del qual els diversos moviments ciutadans s'han de desfer com més aviat millor. Com explica molt bé el dirigent de la CGT: "Davant l'absència d'una expressió política útil i pròpia, cal definir, doncs, si els moviments ciutadans... s'han de limitar només a organitzar el debat social i la protesta o si, a més de tot això, han d'ocupar els terrenys fins ara en mans dels professionals de la política. En altres paraules si per a dur a terme la voluntat de la gent, s'han de treure els intermediaris".
Publicat en la revista L’Estel (1-II-06)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Izquierda Unida es va desintegrant a velocitat vertiginosa. Com han explicat sovint els dirigents de Corriente Roja, que també ha abandonat el vaixell que s'enfonsa després d'explicar els seus desacords amb Llamazares, ara ha estat la federació basca d'IU que ha demanat la "independència" envers el grup madrileny. Aquesta tardor seran Miquel Rosselló, Eberhard Grosske i Manolo Cámara els que iniciaran a les Illes un procés semblant de "refundació" d'una organització en la qual ja no creuen ni els seus dirigents. Apropant-se al 2,95% dels vots, la marginalitat i l'extraparlamentarisme més absolut amenacen aquests dirigents fracassats elecció rere elecció. Segons informa el web de Corriente roja (vegeu http://www.nodo50.org/corrienteroja/), les organitzacions que han sortit o sortiran properament de Izquierda Unida pertanyen a les federacions de Madrid, Andalusia, Euskadi, País Valencià, Catalunya Principat, Gredos/Extremadura, Galicia, La Rioja, Castella i Lleó i Cantabria. Pel que sembla, la desfeta organitzativa és generalitzada. Però quins són els motius, els problemes essencials que porten, per part de l'esquerra d'IU, a l'abandonament del vaixell que s'ha enfonsat?
Fa temps que en l'àmbit estatal, Ángeles Maestro, una de les dirigents de Corriente Roja ho explicava de manera clara i senzilla. Els actuals dirigents d' Izquierda Unida, en el seu procés de constant dretanizació, d'abandonament d'idees i de principis (que, recordem, s'iniciaren en temps de la transició amb els seus pactes amb el franquisme reciclat a canvi de sous i poltrones), "habían conseguido lo que Franco con sus exiliados y fusilados no consiguió: destruir la izquierda del estado espanyol". El document complet es pot trobar en el web de Corriente Roja o en http://www.pcpe.es/tribunapopular.htm (per cert, aquest darrer web és el del partit prosovètic en el qual militaren en els anys vuitanta Miquel Rosselló, Lila Thomàs i Pep Valero, entre altres membres de l'actual Izquierda Unida).
En l'àmbit de les Illes, Corriente Roja retreu a Miquel Rosselló, Manolo Cámara i l'actual direcció de la formació l'entregisme total al PSOE i a determinats poders fàctics de les Illes en no haver sabut bastir una política d'esquerres enfront "la coalición del hotel, la grúa y la banca". Corriente roja acusa els actuals dirigents d'Izquierda Unida de ser "expertos en el arte de modificar las líneas políticas con el fin de defenser su liderazgo", és a dir la cadireta. El mateix document consultat en aquest web afirma que més que idees, en la fracasada direcció d' Izquierda Unida , quan se signa el Pacte de Progrés, hi havia intenció de repartir-se direccions generals, conselleries, diners, espais en els mitjans de comunicació... Segons Corriente roja el paper d' Izquierda Unida dins del Pacte era el de fer el joc al PSOE i, de rebot, a UM i Maria Antònia Munar. No hi havia programa alternatiu a la dreta ; en l'àmbit estatal, res d'anticapitalisme contra la política neoliberal i antipopular dels diversos governs socialdemòcrates o de la dreta pura i dura; a les Illes, supeditació a les màfies encimentadores amb protestes purament verbals i sense articular mai una política d'esquerra per la base. Corriente roja acusa també l'actual direcciò fracasada de prioritzar solament la política del despatx, la moqueta i el cotxe oficial per damunt la necessària organització dels sectors populars amb una política d'esquerra anticapitalista i amb alternatives reals a l'actual model depredador. S'hi acusa els dirigents d'haver instaurat una disciplina de caserna dins l'organització prohibint qualsevol opinió sobre el Pacte de Progrés. Es prohibí qualsevol expressió crítica a fi que els dissidents no disturbiessin la migdiada dels satisfets, d'aquells que engreixaven amb les constants claudicacions davant el PSOE i els poders fàctics de les Illes i, especialment davant la dreta munarista. Com diuen els redactors del document que hem consultat, tot es feia per a servar sous i cadiretes, els privilegis que comporta la gestió del sistema. Per a aquests militants esquerrans: "El socorrido argumento del miedo (¡que vendrá el PP!) ha ocultado la cobarte actitud de EU durante toda la legislatura. Conservar la respetabilidad ha exigido el callar y mirar hacia otro lado ante las políticas antisociales del Gobierno Balears y del Consell de Mallorca". La norma, denunciada en el seu moment per l'esquerra alternativa de les Illes, era, doncs, callar davant el PSOE, UM i els poders fàctics per a continuar cobrant i endollant amics. Una direcció, diu Corriente roja, que maneja de forma demagògica les idees nacionalistes, socialdemòcrates i ecologistes per a navegar en la política illenca, com demostra l'exercici continuat del poder durant més de vint anys. Expliquen els dissidents: "Expertos [la direcció d'EU] en el arte de modificar las líneas políticas con el fin de defender su liderazgo [la cadireta i el sou]". Per a aquest sector crític, el paper d'EU dins del Pacte de Progrés s'ha desenvolupat en un pla emimentment oportunista i de pura i dura propaganda per a la galeria. El document diu textualment, en referència a la "vivor" d'aquest dirigents: "Izquierda Unida ha desarrollado [en el Pacte] una doble actitud: por un lado un silencio cómplice y por el otro lado, debido a la presión mediática, una actitud de denuncia que se queda en la verbalización estéril y sin adquisición de compromisos reales". Corriente roja confirma en la seva anàlisi el que, durant el temps del Pacte, tothom sabia i deia pel carrer: que els millors consellers del PSOE eren precisament els d'EU. I, evidentment, per això mateix molts dels possibles votants d'EU s'han estimat més votar la socialdemocràcia autèntica, no un succedani; com el 1982, per exemple. "EU no ha pecado de inactividad [en el temps que durà el Pacte de Progrés], al contrario, ha respaldado las políticas del PSOE de manera activa, y de paso pisoteando aquellos lejanos principios ideológicos que conformaron Izquierda Unida en 1986". Tot un balanç que ens pot ajudar a copsar els motius de la desfeta d'EU, tant a les Illes com en el conjunt estatal.
La crisi de d'algunes organitzacions de l'esquerra oficial, especialment d'Izquierda Unida; la consolidació tendencial del bipartidisme PP-PSOE; els problemes que tenen els corrents de l'esquerra alternativa i del moviment antimundialització i altres grups crítics amb el sistema per a consolidar-se, no es pot deslligar de la crisi sindical. La conversió dels sindicats, especialment de CCOO i d'UGT, en uns dels aparells de sosteniment del règim actual més importants, ha contribuït a dificultar el lent procés de reorganització dels sectors populars de les diverses nacions de l'estat. Dins CCOO, per exemple, després de les grans depuracions de delegats provinents de l'OEC, MCI, PTE, cristians anticapitalistes o de delegats crítics, només restaren les diverses tendències hereves del carrillisme "victoriós". Però que els sectors d'esquerra i partidaris de la democràcia de base, el consellisme i d'una forma no burocràtica d'entendre el sindicalisme fossin foragitats dels sindicats majoritaris no vol dir que les bregues internes no continuassin. En el recent congrés de CCOO hem vist la pugna de les actuals faccions per fer-se amb el control de la direcció del sindicat. Tots sabem, com diu la premsa d'esquerra, vegeu l'informe al respecte redactat per L'Aurora, que la gestió de l'equip de Fidalgo en els últims quatre anys ha creat una major divisió en el sindicat. A l'enfrontament entre la direcció i el sector crític sorgit en l' època d'Antonio Gutiérrez, anterior secretari de CCOO, s'ha sumat l'aparició d'una altra tendència encapçalada per Rodolfo Benito. Quelcom de seriós ha de passar en les altures del sindicat quan cada successor acaba enfrontat amb el seu predecessor. Antonio Gutiérrez va succeir Marcelino Camacho i quan va poder el va defenestrar. Gutiérrez va trencar amb Agustín Moreno, de què es parlava com a eventual successor. L'actual secretari, José Mª Fidalgo, va trencar amb Gutiérrez; i Rodolfo Benito, successor in pectore de Fidalgo, encapçala una de les oposicions. Com diu L'Aurora: "Quelcom no funciona bé".
Els més crítics amb l'actual direcció de CCOO són els militants de Corriente Roja, una tendència d'Izquierda Unida que en molts d'indrets de l'estat ja ha abandonat la formació de Llamazares. Hem estudiat els documents del "II Encuentro Estatal de Corriente Roja" (26-27 de juny del 2004" i en l'apartat referent a la qüestió sindical hem trobat les afirmacions més fortes que hem llegit darrerament contra les burocràcies sindicals. En el punt titulat "El papel de los grandes aparatos arropando al Gobierno", els fins ara actius defensors d'Izquierda Unida expliquen: "Uno de los grandes frenos para la irrupción de un movimiento obrero con conciencia de clase son, sin duda, los grandes aparatos sindicales. (...) Su rol de guardaflancos del Gobierno les empuja a enfrentar en forma violenta toda protesta que se les vaya de las manos. Valgan de muestra dos botones de enorme significado. El primero es la pasada huelga del campo, convocada por el SOC, donde el aparato de CCOO y UGT ha intervenido como rompehuelgas, al lado de los terratenientes y la Guardia Civil, en un ejemplo de su defensa del orden establecido e imponiendo su 'criterio sindical' con la Benemérita al frente. El segundo, es el apoyo explicito, con campaña pública incluida, de la represión contra los trabajadores inmigrantes sin papeles en Cataluña".
Però aquests grups més crítics amb l'actual direcció de CCOO ja són fóra del sindicat. Les lluites actuals són entre els mateixos que, en un recent passat, actuaven units contra l'esquerra autèntica sindical. La crisi actual és més que res una crisi entre burocràcies enfrontades. En el darrer congrés de CCOO l'informe de gestió va ser aprovat per 600 delegats i delegades (el 61, 61%), 364 van votar en contra (37,26%) i 13 es van abstenir (1,33%). Hi ha altres elements de la crisi a tenir en compte. De les 30 organitzacions existents a CCOO (territorials i federatives), en 13 Fidalgo estava en minoria (fa 4 anys només n'estava en 3). Un exemple. Fa 4 anys, el 71% de Madrid regió va donar suport a Fidalgo. En aquesta ocasió el 71% va votar en contra. En els seus 25 anys d'història, mai la direcció del sindicat ha tingut tanta oposició.
Però no és fàcil ser a l'oposició dins del sindicat. Com diu la premsa d'esquerra, L'Aurora concretament: "En la majoria de les organitzacions la direcció impedeix la participació en la gestió diària del sindicat i el dirigeix com si fos un parlament, ells governen i la resta és a l' oposició. Així dificulta la relació entre els afiliats i delegats amb la gent que manté posicions crítiques".
Per als corrents crítics existents encara dins dels sindicats, aquests "grans aparells que sostenen els governs del règim", en les seves paraules, el paper jugat per les direccions d'UGT i CCOO ha estat "negociar la misèria". Tampoc no confien gaire en aquests aparells per al proper futur, ja que afirmen: "Su actuación ante las recientes deslocalizaciones y chantajes patronales (Samsung, Novalux, Printer, SEAT, Nissan, etc) nos da una idea de la política sindical que van a seguir aplicando. Ellos van a ser claves en el gran pacto por la precarización que preparan para el otoño".
Cap esperança, doncs, en el papers nefasts d'aquestes burocràcies sindicals. L'alternativa que propugna Corriente Roja i altres sectors crítics seria començar la lluita per anar reagrupant l'esquerra sindical al marge dels grans aparells burocràtics i, d'aquesta manera, poder reiniciar lòrganització de les avantguardes populars per a fer front a la política neoliberal del règim.
D'ençà la desfeta del Pacte de Progrés i la davallada progressiva dels percentatges electorals de PSM, Esquerra Unida i Verds, el senyal d'alarma s'ha encès en tots els partits "petits", propers ja a l'extraparlamentarisme. Molts d'aquests partits, especialment el PCE (els predecessors d'Izquierda Unida) mai no imaginaren que els pactes amb el franquisme reciclat en temps de la transició, l'acceptació de la llei D'Hont, que els serví a la perfecció per a desfer-se de l'esquerra alternativa a finals dels anys setanta, serviria també al sistema per desfer-se igualment d'ells. Quin despertar més amarg! Serà allò que "Roma no paga traïdors?". Podria ser. El cert és que d'ençà que els partits en teoria situats a l'esquerra del PSOE perden electorat i diputats, alguns només tenen ja el 2 o el 3 per cent dels vots, les reunions, les trobades més o manco secretes, els nervis, la conspiració contínua, són a l'ordre del dia.
Antics consellers, exdirectors generals, el nombrós exèrcit d'endollats de cada un dels partits fracassats, estan terriblement nerviosos i no saben què fer per a recuperar el poder. Autocrítiques, anàlisis de la derrota, cap ni un. Que han fet malbé les esperances del poble que els votà, no ho pensen. Pareix que ningú no vol recordar els advertiments sobre els perills de la malaltia infantil de l'esquerra oficial, la gestiniotis, que feia l'esquerra alternativa de les Illes a aquells que s'ocupaven provisionalment de gestionar els interessos del règim. Quan es trepitjava moqueta tot eren flors i violes i les veus d'advertiment sovint eren ridiculitzades i mai no varen ser tengudes en consideració.
Però, vista i comprovada la magnitud de la desfeta dels partits més petits de l'esquerra oficial... la gent es demana si hi seran a temps per a la "refundació", per a la "renovació", per a "recuperar les senyes d'identitat". Quan ja s'està en el 2,90 % dels vots i es perden regidors, diputats i vots a les totes, el futur, evidentment, es presenta tenebrós.
Sembla, emperò que als poders fàctics ja els va bé el bipartidisme PP-PSOE. Segurament, si no hi ha un miracle, si no es troba en aquests tres anys la "fórmula màgica" que permeti la permanència dels petits, la condemna a mort, la reducció al més pur i dur extraparlamentarisme dels grups en teoria situats a l'esquerra del PSOE.
Davant aquesta crisi tan punyent i tan real... què en diuen els moviments alternatius, els sindicats no reformistes, el moviment antimundialització, els corrents d'esquerra anticapitalista existents en la nostra societat?
Hem estudiat el document d'anàlisi de la crisi escrit pel dirigent de la CGT Josep Juárez i hem de convenir que, a més d'extremament clarificador, és molt crític amb el nefast paper desenvolupat per les burocràcies polítiques fracassades aquests darrers anys. El treball analitza també els errors de la candidatura "Progressistes per les Illes", la fracassada coalició de PSM, Izquierda Unida i ERC, muntada pels cims, explica el dirigent de la CGT. Com diu Josep Juárez, l'error principal dels partits agrupats en la coalició va ser no anar més enllà d'uns acords entre dirigents, entre comitès de direcció. Juárez pensa que va ser un camí equivocat. I proposa, com proposà l'esquerra alternativa, un camí diferent: "Es tractava de, al fil de les mobilitzacions socials, construir entre tots, organitzacions polítiques i entitats socials, un projecte clar, més enllà del calendari electoral, obert a la ciutadana, horitzontal, participatiu i democràtic". No es va fer així i ja es varen veure els resultats.
Juárez es prou crític amb aquesta esquerra oficial que, a la desesperada, pugna per tornar a trepitjar moqueta. Però ja s'ha vist que el poble, els sectors de l'esquerra autèntica de les Illes, no confien gaire en aquestes direccions expertes en tota mena de trucs de prestidigitació per a poder continuar fruint de substanciosos sous i altres privilegis que comporta la gestió del sistema. Juárez, i amb el dirigent de la CGT molts de ciutadans i ciutadanes, opten per bastir noves formes d'entendre la pràctica de la política. Els responsables d'haver perdut l'oportunitat de bastir una autentica política reformista al servei del poble de les Illes a causa d'haver fet fracassar el Pacte de Progrés, ho tenen molt complicat per a continuar exercint de professionals del romanço.
En efecte, som molts els que pensam que determinats sectors d'aquesta esquerra oficial més que un ajut són una rèmora , un entrebanc del qual els diversos moviments ciutadans s'han de desfer com més aviat millor. Com explica molt bé el dirigent de la CGT: "Davant l'absència d'una expressió política útil i pròpia, cal definir, doncs, si els moviments ciutadans... s'han de limitar només a organitzar el debat social i la protesta o si, a més de tot això, han d'ocupar els terrenys fins ara en mans dels professionals de la política. En altres paraules si per a dur a terme la voluntat de la gent, s'han de treure els intermediaris".
Publicat en la revista L’Estel (1-II-06)
posted by Literatura catalana contemporània - Illes at 2:41 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home